“El llenguatge inclusiu és una imposició, i ja n’hi ha prou”

Carme Junyent (Masquefa, Barcelona, 66 anys) és professora a la Universitat de Barcelona, lingüista, africanista i feminista. Ha coordinat per a Eumo Editorial el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, en el qual hi participen 70 autores. És un al·legat contra el llenguatge inclusiu o no sexista. Junyent odia les fórmules ‘senyors i senyores’, ‘ells i elles’, ‘nens i nenes’ i aposta pel masculí plural com a genèric que inclou el femení. Carme Junyent està molt enfadada.

Pregunta. “Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou”. Prou a què?

Resposta. Amb això de ‘diem prou’ jo estava pensant en el Diguem no de Raimon. Tots tenim ganes de dir ‘no’ a moltes coses diverses vegades al dia.

P. Ja, però vostè tenia al cap un ‘prou’ més concret.

R. Sí, tot això del llenguatge inclusiu és una imposició des de dalt, i volia dir que ja n’hi ha prou. I que qui vulgui parlar i escriure així que ho faci, però que als altres ens deixin en pau.

P. Creu que el llenguatge inclusiu ajuda en la lluita de la dona per la igualtat, o al contrari?

R. Moltes vegades aquest llenguatge ridiculitza la lluita de les dones. I obstaculitza el missatge, perquè acabem parlant de com es diuen les coses en comptes de què es diu.

P. Això avui dia passa sempre, i en molts àmbits.

R. Sí, però en aquesta qüestió, com que se suposa que els que proposen aquest tipus de llenguatge són els bons i els que tenen la raó, doncs encara són més dogmàtics.

P. Vostè és feminista?

R. Soc feminista perquè no puc ser cap altra cosa, però no he fet aquest llibre per ser feminista, sinó per ser lingüista. I sé que aquest llenguatge no només no aporta res, sinó que ho complica tot.

P. Està enfadada perquè els que impulsen el llenguatge inclusiu passen dels lingüistes, no?

R. Sí. Algú té una ocurrència i comença a proposar coses. Coses que, si saps com funcionen les llengües, no tenen sentit. Però com que ningú no escolta els professionals... Tot i que tampoc els professionals han parlat.

P. Sí, se la veu molesta amb això.

R. ‘Molesta’ no és la paraula, però la majoria no vol complicar-se la vida. Però estem perdent temps i recursos en una cosa que no serveix per a res... perquè, per exemple, ja hem constatat que les nenes s’autoexclouen. Hi ha nenes que tu els dius “aquesta pel·lícula és per a nens” i et contesten: “I per a nenes no?”. I jo crec que això és negatiu. De tota manera, tot això que els professionals no parlen passa en el cas del català, eh? En el cas del castellà la RAE sí que va deixar clara la seva actitud i va dir que això no tenia sentit, i ho va fer amb un informe molt raonat d’Ignacio Bosque, a qui li van muntar una campanya de descrèdit. Aquí, l’Institut d’Estudis del Català no diu res. L’excusa sol ser que això, si s’acaba acceptant per la gent, ells hauran d’acceptar-ho. Hi ha professors que obliguen els seus alumnes a escriure així. Qui empara l’alumne? En l’ensenyament hi ha directrius clares. Els textos que publica la Universitat de Barcelona estan tots escrits així. Això sí, no han consultat cap filòleg.

P. I l’Administració?

R. Igual. La Generalitat no accepta cap projecte que no estigui escrit en llenguatge inclusiu.

P. I la comunitat LGTBIQ, com queda amb l’‘ells i elles’?

R. Doncs que tots els que no se senten ni home ni dona en queden exclosos. En els transports públics d’Amsterdam han tret els desdoblaments de gènere perquè discriminaven el col·lectiu LGTBIQ. El problema no és la llengua. El problema és que ens acceptin tots com som i que puguem viure la vida que volem. Si algú coneix un canvi social produït com a conseqüència d’un canvi lingüístic, jo m’ho replantejo tot. Però no hi ha exemples, d’això.

P. Escolti, per què en aquest llibre només hi escriuen dones?

R. Perquè no vaig tenir valor per demanar-li a cap col·lega que passés pel que jo vaig passar... Segur que en el seu cas seria pitjor, per l’agreujant de ser home.