Les ‘Constel·lacions’ de Miró convertides en música

El passat 30 de juliol, el Mas Miró de Mont-roig del Camp va acollir la preestrena parcial en forma de concert-taller de l’obra Constellations, que un mes abans rebia el Premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música en la categoria d’autoria. A l’hora foscant, davant de la casa del pintor, grills, amics, coneguts i un petit cercle de periodistes es van reunir per resseguir i desxifrar, de la mà d’Hèctor Parra, les dues pianistes Imma Santacreu i Lluïsa Espigolé, i el poeta Arnau Pons, el moviment creatiu que els ha conduït a homenatjar Joan Miró. Havent arribat al cim de l’art i segurament als límits de l’imaginable, en els anys 1940 i 1941 Miró es troba en un estat de fragilitat absoluta. Després de les “pintures salvatges”, executades els anys 1935 i 1936, on es reflecteixen les tensions polítiques extremes i el sentiment d’un abisme imminent, 1940 i 1941 són els anys en què pinta el cicle de les vint-i-tres constel·lacions, començades novament instal·lat a França, en un exili que no havia previst, i sense perspectives d’un retorn immediat a Catalunya. Inesperadament, Miró torna a Mallorca el juny de 1940, i comença llavors un altre exili, aquest interior, íntimament lligat a la imperiosa necessitat d’evadir-se. El viatge és cap endins. Les Constel·lacions, profundament impregnades pel patiment i l’angoixa de l’artista, reviuen ara, situades en el segle XXI, a partir de la germanor amb Miró de tres músics i un poeta, que han après a mirar la pintura com una classe magistral i íntima de composició musical, o poètica. Crear sota el signe d’algú mai havia estat una expressió més justa.

Tot comença durant els mesos més durs del confinament, a París, quan Parra i Santacreu es llancen a una recerca sonora que els apropa a la pintura tàctil de Miró. El piano es converteix llavors en una mena de sintetitzador sense electrònica, i les partitures, en una mena de composició per a percussionista d’una complexitat vertiginosa. Pinzells, cadenes, baldufes, peülles de cabra, didals, pilotes, pintes i càmeres d’aire tretes de pneumàtics de bicicleta fan xiular, granulen o coloren el so de les cordes del piano entre les mans del duo de pianistes format per Santacreu i Espigolé. Per altra banda, en un procés creatiu paral·lel i ric en intercanvis, Parra encarrega a Arnau Pons un cicle de poemes, amb la premissa de la llibertat absoluta, que Pons troba en la lectura arranada de l’obra de Miró, a qui Breton va dedicar l’any 1958 les Constellations, sense arribar a convèncer Miró, que no hi sent una proximitat immediata. Per a Pons es tracta de posar-se al servei d’una consciència que no és ben bé la seva. Si l’ambició és fer ressonar l’estat d’esperit de Miró en aquells temps, Pons és segurament un dels poetes que més ha nedat en aquestes aigües, sol, i en companyia dels autors que ha llegit, traduït i editat, entre ells Celan, Dupin i Raillard, aquests dos últims immensos exegetes de Miró. Els quatre artistes sobre l’escenari de Mont-roig del Camp es converteixen en deixebles de Miró, a través de l’exercici de les seves grans lliçons: la llibertat gestual, l’energia i la brutalitat, que obliguen l’artista a prendre riscos fins a posar-se en perill a si mateix com a creador. Dos anys de lectures de Cirici, Dupin i Raillard, i d’anàlisi minuciosa del catàleg raisonné de Miró, i un tancament forçós, han actuat com un alineament d’estrelles.

L’obra sencera s’estrenarà l’octubre de 2023 a l’Auditori de Barcelona, en forma escènica, i dues sessions de concert-taller previ a la Fundació Miró. Peces per a piano sol, peces a quatre mans on les cordes i el teclat del piano interactuen, un actor-recitador i un centenar de petits objectes articularan aquesta summa mironiana. “L’únic que no cremarem serà el piano”, afirma Parra. Al principi dels anys setanta, Miró cremava pintures, i en aquesta constel·lació d’artistes res està escrit, només el camí que va obrir Miró, i que uns quants mantenen obert.