Gravador Esteve, 4. La memòria sense nostàlgia de Juan Gil-Albert

Qui llegeix, avui, Juan Gil-Albert? La pregunta podria ser igualment pertinent en el cas de qualsevol escriptor mort fa més de vint anys. Gil-Albert, desaparegut en 1994, ha passat avall –com diria Josep Pla- i s’hi ha corregut un piadós vel de silenci. Ni tan sols se li va dedicar un Any, això que ara està tant de moda. Tanmateix, l’alcoià va ser un memorialista delicat i poderós, autor d’una prosa magnífica que ens ha llegat llibres emblemàtics com ara la Crónica general.

Com el tenia pendent, he buscat aquest volum al portal de les llibreries de vell i he passat uns dies gojosos rescatant les seues pàgines prodigioses del sepulcre on descansaven. Malgrat donar nom a una prestigiosa institució i d’haver sigut un escriptor reconegut en vida, dubte que als lectors actuals que no siguen d’una certa edat els diga res la seua evocació. Don Juan, serà bo recordar-ho, va ser una rara avis. A pesar d’haver nascut en una família de l’alta burgesia va donar suport a la Segona República, per la qual cosa va patir un exili en circumstàncies dramàtiques. En Crónica general llança la seua mirada inquisitiva i detallista sobre uns anys decisius en la seua formació, els de la Belle époque. La part més atractiva d’eixes pàgines és la que reconstrueix la seua vida a la casa familiar, ubicada al carrer Gravador Esteve, 4 de la ciutat de València. Els pares s’hi van traslladar, des de la casa que habitaven al davant del palau del Marqués de Dos Aigües, en la segona dècada del segle XX. A Juan Gil-Albert el canvi el va pillar en plena pubertat, precisament quan es comença a descobrir la vida en el que té de regal esplèndid i un poc enverinat. El número 4 de Gravador Esteve, situat al davant de la Porta de la Mar, era i és un sòlid i confortable edifici promogut per Salvador Albacar, que vivia al seu entresòl. Encara avui dia el lloc s’anomena així –Edifici Albacar- a les fitxes dels estudis d’arquitectura urbana. Avui dia continua albergant una sèrie d’apartaments privats –amb un primorós ascensor de fusta- i també és seu de la Banca March. Si passeu per allí ara mateix trobareu la façana dissortadament oculta per obres de rehabilitació.

Gil-Albert és perfectament conscient del privilegi que suposa haver habitat un lloc com aquest. Un mirador formidable a la València eterna i una escala de veïnat on et podies trobar, per exemple, la cèlebre cantant d’òpera Lucrècia Bori, llavors triomfant al Metropolitan de Nova York. En realitat el cognom familiar era Borja –resolt en un canvi “artístic” per raons òbvies- i les seues arrels estaven a Borriana (i no, com presumeix l’autor, a Gandia). A la capital de la Plana Baixa es guarda encara bona memòria d’aquesta famosa Bori-Borja.

La família de Gil-Albert tenia duros. Era una d’aquelles amb mainadera, xofer, palc al Principal i subscripció a La Illustration Française. Amb aquest bagatge, el jove Juan teixeix la seua teranyina memorialística, que recorda Proust, però un Proust pentinat, ordenat i metòdic:

“Si repentinamente evoco aquel mundo –escriu-, casi histórico, no tanto por la distancia que me separa de él como por el brusco corte que lo ha escindido de mí, me reaparecen en la pupila, como un caleidoscopio en color, las siluetas que quedaron impresas en un momento, sin duda, en que nuestra atención, obrando por su cuenta, por la fuerza de su mismo deseo de archivarlas para no sabemos que proyecto secreto y que sólo en este momento se me hace consciente, las fijó”.

Aquell món brutal i excels contemplat pels ulls d’un xiquet privilegiat havia de desaparéixer ràpidament dins el tornado de la primera meitat del segle XX, amb els seus holocausts i la seua descarnada bel·licositat anorreadora. Però el que l’adolescent Gil-Albert va poder aprendre’n el va acompanyar sempre, no per enorgullir-se d’unes regalies que no va triar, sinó per a donar gràcies d’haver pogut ser al món amb un propòsit molt clar: “Mirarlo, calarlo, gozar con su espectáculo, goce teatral claro, lleno de asombro, de terror, de piedad, y extraer de él conocimiento y vida, y un gusto de apartamiento que es lo más opuesto a la indiferencia y lo más repleto de humanidad que pueda darse”.

Llegir i rescatar ancians escriptors ocults: quin immens plaer, quina fabulosa oportunitat en un univers que tot ho soterra i ho dispersa.