Drassana, una història d’èxit

En el principi va ser la revista Lletraferit, una modesta publicació en llengua autòctona editada per l’editorial L’oronella. L’ànima d’aquell negoci era l’escriptor Felip Bens, que provenia del món de l’anomenat “blaverisme”. La primera etapa de la revista, entre 1995 i 2008, destacava per l’ús vehicular de les anomenades Normes del Puig i, tanmateix, una tímida voluntat de modernitat i normalitat cultural.

La capçalera va ser represa en 2012, ja sense vel·leïtats secessionistes, i va acabar vinculant-se a l’editorial Drassana, creada en 2014 per Toni Sabater, Vicent Baydal i Josep Vicent Miralles. No fa molt ha eixit el número 28 de la segona etapa de Lletraferit, que dona una idea de l’ambició, la factura i la bellesa estètica del producte.

Mentre passava tot això, Drassana es consolidava com una sòlida empresa ben arrelada a la ciutat de València (des dels seus orígens marítims), i dedicada a publicar tota mena d’obres d’indubtable qualitat: els assajos de Toni Sabater, els dietaris de Miquel Nadal, llibres gastronòmics (com La cuina del Cabanyal, de Felip Bens)…

Va ser al 2018, quan l’editorial va oferir al seu públic la joia de la corona: el “Premi Lletraferit de Novel·la”. Any rere any, aquest premi ha provocat un crescendo d’interés, sempre amb obres relacionades d’una manera o altra amb la capital del País Valencià. El primer guardó, en aquest sentit, se’l va endur Carles Fenollosa, amb la novel·la Narcís o l’onanisme, que en el seu moment vaig glossar amb gran plaer.

Narcís recorria infructuosament València –com en un poema estellesià– buscant un llibre, el títol del qual ens era acuradament ocultat. Tots els escriptors busquem un llibre –busquem el llibre– i, com no el trobem, l’escrivim nosaltres, a veure què. Amb aquest llibre sota el braç arribarem al judici final i algú se’n riurà, en comprovar que totes les seues pàgines estan netament incòlumes, impol·lutament en blanc.

Fenollosa ha escrit Narcís o l’onanisme i hi ha imaginat un protagonista que malviu escrivint articles per a la nostra escarransida premsa cultural, mentre va tatuant la ciutat, com qui fa grafitis, amb cites dels seus precursors: Ramon Llull, Jaume I, Ausiàs March, Isabel de Villena, Pere Antoni Beuter... De tant en tant, hi compareix Jesús Oliver, el bibliotecari herculi de Joan F. Mira, com si Els treballs perduts tinguera un àpex del Llibre Introbable, un aroma, un aire vagament familiar.

Com l’Ulysses de Joyce (“Buck Mulligan peeped an instant under the mirror and then...”) –el seu primer i més il·lustre precedent–, el llibre de Fenollosa destil·la contradictòriament amor per una ciutat, per una cultura i per una llengua però, com aquest amor naix del cor i del cervell alhora no envisca ni ensarrona, sinó que convida a sumar-s’hi. Aquest Narcís està escrit des de la intel·ligència, com deia, i això suposa immediatament que està escrit des de la ironia i també des de la tendresa més brutal. Ja no es pot ser realment original, ja no es pot épater le bourgeois (ja no en queda quasi cap, de bourgeois) però encara es pot no insultar els lectors amb discursos ortopèdics i prefabricats. Encara es pot, en efecte, fer literatura.

A l’any següent, el Premi Lletraferit va recaure en L’últim dels valencians, de Guillermo Colomer. Es tracta d’una faula ambiciosa a l’entorn d’una potentada família tarongera de Carcaixent, els Daràs. Integrants de la burgesia financera de la ciutat de València, els seus descendents seran protagonistes en primera línia del conflicte identitari que paralitzarà els valencians al caire de la democràcia.

L’arquitecte Martí Joan Daràs, hi destacarà per la voluntat de corregir el fat malastruc d’una societat dividida. Amb els seus projectes de restauració urbanística esdevindrà una peça clau de la política valenciana en el trànsit del segle XX al XXI.

Tot i la grandiloqüència de la seua presentació editorial (que arriba a parlar-hi de “thriller ucrònic”), el volumàs de Colomer dista de ser una peça completament sòlida, dit només a benefici d’inventari.

En 2020 vindrà la campanada. El guardó de l’emporta Noruega, de Rafa Lahuerta. Amb més de deu mil exemplars venuts des de llavors, poc es pot afegir a tot el que s’ha dit ja d’aquesta contracrònica de la València dels anys 80. També en vaig parlar, al seu moment, en termes elogiosos.

Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol- ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una tenda on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “El noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant- és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador- es troba amb vint i pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà-, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu-, però, sobretot, morals.

És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntics dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “Un home lúcid no pot escriure ficció”.

El que hi haja d’autobiogràfic en aquesta novel·la, Lahuerta ho sap. Com en el Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida. Conclusió: “Ser lúcid a tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.

La trajectòria del premi s’atura, de moment, en 2021. Ara el premiat és un vell amic de la casa, Miquel Nadal. L’obra en qüestió es diu Càndid. Es tracta d’un llibre molt diferent de Noruega però, segons sembla, ha tingut una acceptació si bé no tant massiva si gens desdenyable.

Càndid és u i en són molts. El primer Càndid apareix en 1865, quan València perd les seues muralles. Amb aquest colossal enderrocament comença una estirp que s’allarga segle i mig, la dels Mocholí. La part mascle de la família es reproduirà en set Càndids successius. Tots ells acompanyaran la Ciutat en la seua història a trossos i mossos, perquè protagonista i ciutat –com en bona cosa dels llibres anteriors, certament- van a l’uníson.

Miquel Nadal ha escrit un llibre ambiciós però d’extensió morigerada. Una cosa no lleva l’altra. I el lector agraeix, simplement, que la intensitat no es desbrafe en l’extensió, que és un mal de certa literatura i, ben pensat, també és una definició possible de les insuficiències cíviques d’allò valencià.

Comptat i debatut, quatre llibres d’èxit –cadascú en la seua mesura- que responen al disseny intel·ligent d’una editorial en la cresta de l’ona. Per molts anys.