L’enyorança de Rafael Chirbes per la seua llengua materna

Diuen les notícies que l’ajuntament de Tavernes de la Valldigna ha adquirit la casa natal de l’escriptor Rafael Chirbes, a la plaça que porta el seu nom. Sembla que el projecte consisteix a edificar-hi “La llar de la bona lletra”, un centre divulgador de l’obra de l’autor de Crematorio. El Consell Valencià de Cultura hi ha oferit el seu suport.

La cosa em sorprén amb la lectura, encara recent, dels Diarios de Chirbes (Anagrama). Conegut i lloat com a novel·lista, Chirbes va mantindre en secret l’escriptura d’un dietari intermitent que s’ha publicat, per desig de l’autor, pòstumament. El volum va ser considerat per Babelia, el suplement cultural de EL PAÍS, llibre de l’any 2021.

Aquests diaris, que comprenen anotacions entre els anys 1984 i 2005, m’han paregut molt interessants. Eren una bona ocasió perquè Chirbes hi exposara la seua concepció de l’escriptura (“Me interesa la literatura más como experiencia clínica que como sastrería”, confessa) i específicament de la novel·la. Sobre aquest darrer punt, en una anotació exposa els cinc punts essencials que fan que un text siga una novel·la, al seu entendre. Aquests cinc punts són els següents: Qui conta?, Què conta?, Per què ho conta?, A qui ho conta? I Per a què ho conta?

En realitat, el diari d’un escriptor és un material gnoseològic essencial per als altres –per als altres escriptors, singularment. És incommensurable el que es pot aprendre en una circumstància així, i no importa que la majoria dels lectors es queden amb les anècdotes, que són les molles del festí (com ara quan hi ataca Pérez Reverte, de qui critica –i com no- el seu “rancio españolismo”).

A mi el que m’interessa dels Diarios de Chirbes no són les pugnes entre escriptors, sinó la concepció literària que s’hi alberga. “Una nueva novela –escriu- solo sale de una nueva forma de mirar. Eso nos lo ha enseñado, entre otros, Proust. Por eso incluso la mayoría de los mejores libros de hoy nos parecen ejercicios más o menos brillantes, pero estériles. No cambia para nada nuestra mirada después de haberlos leído”. I així és.

Capítol a part són les relacions de l’autor amb la seua terra i la seua llengua maternes. Es va criar, com és sabut, fora del País Valencià, i va escriure tots els seus llibres en castellà. Però, com revelen els seus dietaris, estava atent a la literatura catalana que es feia a València. Hi cita el poema sobre Rabelais de Joan Fuster, té paraules amables per a Enric Valor (“escribe una variante impecable de la lengua que hemos hablado aquí en Valencia”, assegura), llig i rellig el Tirant lo blanc (hi retroba “la emoción de la lengua de mi infancia”), té notícies del Borja papa, de Joan F. Mira i, last but not least, la lectura de El mut de la campana, de Josep Lozano, li provoca una llarga reflexió sociolingüística.

Sobre això, s’imagina “la felicidad que debe producir escribir en la lengua marginada en la que uno pronunció sus primera palabras”, per a després afegir: “Pero también los escritores de mi edad –Lozano lo es, nació en 1948- que han acabado escribiendo en valenciano han tenido que aprender una lengua impostada, han tenido que luchar para domesticarla, para acercar lo culto, extraño, foráneo, libresco o arcaico, fuera de uso, a lo popular y cotidiano contemporáneo, crear la lengua literaria de hoy”.

L’home que va encunyar la frase lapidària “Uno quiere a la humanidad pero no aguanta a casi nadie” enyorava la infància, la terra de la seua infància, la llengua de la seua infància. Acceptava com una “resignada mutilación” haver passat molts anys en internats d’Àvila i León i haver estat educat en castellà, que acabaria sent la seua única llengua literària.

L’home que escriu tot això al seu diari és un animal que s’enyora. I només enyorem el que hauríem pogut ser i. irrevocablement, no vam ser.