Philip Roth i el destí

Queden molt poques literatures -nacionals o internacionals, i acabo d'escriure una bestiesa perquè les literatures d'Occident, almenys des de Dante, sempre han estat internacionals o res- que conservin aquella dialèctica, tan pròpia de la tragèdia grega i d'altres gèneres antics, en què l'aventura acaba topant amb el destí. Hegel, que era un idealista, deia a les seves apòcrifes Lliçons d'Estètica que el "costat aventura" era l'element dominant en tota la literatura narrativa europea d'ençà del roman del segle XII avant; i, doncs, considerava que l'atzar, als temps moderns i contemporanis, sempre era més poderós que el fatum. Això potser és cert en el cas de les lletres cristianes, que no deixen de ser el canemàs sobre el qual està teixida gairebé tota la literatura del nostre continent des del segle que hem dit.

'Indignació' corre entre l'aventura i el destí

Però no passa el mateix amb la literatura jueva, hebrea, o comsevulla que s'hagi de dir. Exemples en tenim, en general, en tota obra de qualsevol gran autor jueu del segle XIX o XX, i avui en trobem un de magnífic en l'extraordinària novel·la de Philip Roth -és el nostre criteri: però un ha fet públics els seus gustos per arribar a tenir una dotzena de lectors més o menys crèduls, refiats-, anomenada Indignació (traducció de Xavier Pàmies, Barcelona, La Magrana, 2009).

És cert que Roth no sempre -per no dir gairebé mai- ha combregat amb l'opinió comuna sobre la qüestió jueva i sobre el lloc que encara ocupen aquesta religió i aquesta cultura en el si de la societat nord-americana, país en el qual, en especial des de la immigració de la primera meitat del segle XX, els jueus han tingut una importància decisiva. Pel llibre Portnoy's Complaint, que va ser traduït entre nosaltres, Roth va rebre tantes crítiques sectàries, o dogmàtiques, com les que va rebre Hannah Arendt quan va explicar el caràcter banal de la maldat d'Adolf Eichmann arran del judici de Jerusalem. Però com que es tracta d'un escriptor com ja no en queden -és a dir, aquells que escriuen allò que els sembla que han d'escriure, amb una indiferència olímpica davant els avatars de les modes, la passió per la fama, la delera pels diners i el llenguatge "políticament correcte"-, com que les coses són així i ja no canviaran -perquè Roth ja té 76 anys, i viu amagat-, l'autor ens delecta una vegada més amb una novel·la en què es recreen lliurement els ambients jueus i yidish de la societat nord-americana, amb un protagonista, Marcus, fill d'un carnisser kosher, és a dir, un ortodox en matèria de religió i costums del judaisme, menystingut pel seu pare, instal·lat en una universitat goyim, vull dir cristiana, i amb dos futurs al davant seu: la vida i la mort.

Solament això ja és una relativa novetat en el panorama de les literatures actuals, que van plenes de celebracions joioses de la vida, com si ens haguéssim de quedar en aquest món per llavor, com es deia a Catalunya quan aquestes coses importaven. (Ara importen menys per culpa de la gimnàstica, la dietètica, els funerals-espectacle, el neo-rousseaunisme, les campanyes antitabac i tot el que és del cas. Facin el favor!) Però ho és, especialment, pel fet que, malgrat la seva dissidència, Roth continua essent un escriptor jueu; i això es paga, pel que sembla inevitablement, amb el sentiment que les nostres vides són efímeres i que la Parca, al capdavall, a tothom un dia atraparà: "Tots hi serem, al port, amb la Desconeguda".

Vet aquí un noi que resulta aplicat, molt dedicat als seus estudis universitaris, amorós cap als seus pares sense ser "Marcel·lí pa i vi", bon amic, desitjós d'iniciar-se sexualment amb una mica de decència (imposada, d'altra banda, pels costums dels anys joves de l'autor) i amb temor de Déu, que és una cosa que podem donar per desapareguda per una eternitat tan llarga com la del Creador mateix. Les coses no li van ni massa bé ni massa malament; però des de les primeres pàgines del llibre aflora en el protagonista un sentiment ambigu, una mena de basarda que costa definir, i que tot ho té a veure amb la presència tàcita del destí, concretat, en el nostre cas d'avui, en la guerra de Corea: si Marcus no obté bones qualificacions, adéu la beca, adéu estudis, adéu la pròrroga, i benvinguda (és ironia mozartiana) la vida militar, amb tot el que això va comportar en aquella guerra.

Marcus, sempre en primera persona, diu al començament de la novel·la: "Gairebé des del dia que vaig abandonar la carnisseria en què havia treballat setmanes de setanta hores entre l'època de l'institut i l'inici de la universitat, el meu pare va començar a sentir terror davant la possibilitat que em morís". I això és el que haurà de succeir, de la mateixa manera que Moisès no va entrar a la terra promesa, Medea va matar els seus fills i Èdip va esposar la seva mare sense saber qui era. És el lloc i la llei indefugible del Destí, que, en aquesta novel·la, com havia passat fa tant de segles, presenta la seva Llei per damunt de les aventures més frívoles i més circumstancials.