Joan Guinjoan, 'ab origine'

Després de dies de pluja, el sol ha tornat a sortir i el neguit que el mal temps espatlli el viatge s'ha esvaït. Joan Guinjoan travessa amb un somriure el portal de l'edifici de l'arquitecte avantguardista Sixte Illescas on viu a Barcelona, bastó a la mà dreta i cartera negra de cartró que ha rodat força món. "He fet bé de posar-me aquest jersei prim. No fa gens de fred", diu satisfet el compositor per la tria just abans d'iniciar el camí cap a Riudoms a la recerca dels seus orígens i de la llum del Baix Camp, que va cantar en la seva òpera Gaudí en l'Himne a la llum.

Dilluns que ve, Joan Guinjoan fa 80 anys i s'ha compromès a festejar-ho a la Residència d'Investigadors de Barcelona amb un concert en el qual s'interpretaran obres seves i on ell, explica, acompanyarà al piano a la soprano Maria Hinojosa en la seva cançó Cant espiritual indi. "Porto un mes assajant i no rasco bola, faig el que puc, però", diu rient el compositor, que fou concertista de piano fins al 1960. Ho va deixar per dedicar-se a la composició i no se n'ha penedit mai. "Composar fa que em senti viu. És la meva raó de ser. Viuria igual sense escriure música, n'estic convençut, però seria una vida més avorrida".

Joan Guinjoan va marxar de Riudoms, on va néixer el 28 de novembre de 1931, quan tenia 21 anys i havia acabat la carrera de piano al Conservatori del Liceu de Barcelona. Un bon dia al matí li va dir a la seva mare que s'havia buscat una pensió a Barcelona i que se n'hi anava. Portava 700 pessetes a la butxaca. Volia ser concertista, carrera incompatible amb fer de pagès, que li destrossava les mans. Marxant renunciava a l'herència que li corresponia com a fill gran, masia i terres de conreu. A la capital, però, no li esperava cap feina. Volia ser músic, costés el que costés.

A la plaça del Comte Arnau, darrere de l'església, l'espera el seu cosí germà Josep Forcadell, qui ha organitzat el perfecte recorregut per resseguir les seves petjades. Ho sap mig poble que Joan Guinjoan es passarà el dia recorrent Riudoms. Fem Safareig.cat, xarxa d'informació riudomenca, fins i tot ha avançat la ruta que seguirà.

El mas Barriac. Als afores del poble, l'avi de Guinjoan hi va aixecar una masia el 1919, al costat de les terres de conreu, on la família s'hi instal·lava tant bon punt començava a fer bo. Mas del Barriac es diu, i de l'avi va passar al pare del compositor, i d'aquell, al seu germà després que ell hi renunciés per la música. A la porta l'espera Josep Papió, actual propietari de part dels jornals de terra que havien estat de la família, qui ha fet d'enllaç amb la parella de britànics que va comprar la casa fa tres anys. La Stella McClure, que porta des de les cavallerisses del mas un negoci on line de roba i complements vintage, rep encuriosida el compositor sense saber gaire bé qui és. "La trobo canviada, però me'n recordo bé", diu Guinjoan de la finca. "Era una època meravellosa, dinàvem aquí fora i al pou", assenyala, "hi baixàvem el vi perquè estigués fred". Assabentada ja de qui és el compositor, que, escoltat per quatre persones, va d'un lloc cap a l'altre per l'exterior de la seva vivenda a la recerca de les diferències entre el que recorda i el que hi veu, la Stella truca el seu xicot, Ben Froment, perquè vingui al més aviat possible. No vol que s'ho perdi.

Els anys passats al mas Barriac són anys que en el record de Guinjoan estan lligats a la terra, a la collita de l'avellana i la verema a començaments de la tardor, de l'oliva al desembre. Al col·legi, al poble i en acabar, ajudar al pare al camp. Així des dels cinc anys i a partir dels 14, compaginant els estudis musicals amb les feixugues feines de la terra que li clivellaven les mans amb les que després havia de tocar el piano. "Encara les hi tinc, de tallades i les durícies no han marxat mai", diu mostrant les rugoses i gastades mans. D'aquells anys, que qualifica de durs, en va treure una lliçó vital per la vida futura: la tenacitat, qualitat que li ha permès no donar-se mai per vençut ni en el pitjor dels moments en la seva carrera, primer com a concertista de piano i després com a compositor.

L'Institut Joan Guinjoan. El 7 de juny de 1997 el president de la Generalitat Jordi Pujol va inaugurar l'Institut d'Ensenyament Secundari Joan Guinjoan de Riudoms. És la nineta dels seus ulls. Ell mai va cursar el batxillerat. "Aleshores el batxillerat s'estudiava si volies fer una carrera. Si hagués volgut, la meva família m'hauria pagat els estudis. Per a gent de pagès, tenir un fill amb carrera donava estatus social. Però jo el que volia era estudiar música i això em va convertir en una ovella negra", explica el compositor en un atapeït despatx de la directora de l'institut, Maria Teresa Molas, mentre es deixa estimar pels professors que no paren d'entrar per saludar-lo i va menjant trossos d'una exquisida coca flonja que li han parat a la taula per esmorzar. "El meu batxillerat el vaig fer escrivint crítiques de música al Diario de Barcelona".

Guinjoan ha fet gala arreu de ser fill de Riudoms i d'ençà que l'institut va obrir les seves portes està convençut que ha fet miques el fat que diu que "ningú no és profeta a la seva terra". Tot sembla demostrar que és així. La prova en són els adolescents que, al pati, en veure'l entrar acompanyat de la professora de música, Pilar López, s'hi abraonen per fer-s'hi fotos amb el mòbil com si fos un cantant de moda. Entre els professors corre la notícia que ha arribat i s'apropen a saludar-lo, igual que la Mercè Vilella, la senyora que s'encarrega de netejar les aules, qui li diu "hola" quan el compositor s'adreça a les aules de música i s'hi acomiada efusivament quan marxa del centre, just després que la Montserrat Cassamayor i el Gino Rachitti, de 4t d'ESO, l'hagin entrevistat per La Mòbila, la revista de l'institut. No és gens habitual que un centre d'ensenyament públic porti el nom d'una persona que encara viu. Quan l'aleshores alcalde de Riudoms Josep Maria Vallès va comunicar a Ensenyament que l'institut es diria Joan Guinjoan, un càrrec del departament li va recriminar que fos el nom d'una persona encara viva. L'alcalde va replicar: "Per això ho fem".

L'església. Quan a finals de la dècada de 1980 Guinjoan va començar a composar la seva òpera Gaudí va fer una estada a Riudoms per ambientar-se i visitar la masia on va viure l'arquitecte i, de pas, s'hi va emportar referències musicals del Baix Camp per incloure-les a la partitura. Cants populars d'arrel religiosa com els Goigs del Beat Bonaventura, el Cant del Non, Non de Nadal i campanades i elements extrets de la processó del Divendres Sant de Riudoms. La visita a l'església parroquial, on s'hi conserven les restes del beat Bonaventura, que avui, data del seu naixement el 1620, sortiran en processó, resulta obligada en el recorregut. A més de fer-hi la comunió, com recorda, s'hi va casar amb la Monique Gispert, cultíssima francesa filla d'un pintor riudomenc, Josep Gispert, que a la segona dècada del segle XX va marxar a París fugint de la guerra del Rif. Ell és l'autor de les pintures murals del temple que il·lustren escenes de la vida del beat.

A la Monique, recorda, la va conèixer un estiu en què ella va venir amb els seus pares al poble. Passejava pel carrer Majó quan va sentir algú assajant una sonata de Mozart. "Qui és aquest?", es va preguntar, sorpresa. El 1954 va viatjar per primer cop a París. Hi va anar a fer turisme convidat per la família de la Monique. Hi tornà l'any següent per fer-hi un concert a la sala Cortot de l'École Normale de Musique. Li havia organitzat qui després seria el seu sogre, que exercia de secretari dels intel·lectuals espanyols a París. "Havia estudiat piano al Conservatori del Liceu i havia guanyat tots els premis de carrera. Pensava que era un gran pianista, però la vígilia del meu concert, per sort o per desgràcia, vaig assistir a una classe magistral d'Alfred Cortot ?que havia format un mític trio amb Pau Casals i Jacques Thibaud?, on hi havia alguns alumnes de la Juilliard School de Nova York. Uns autèntics monstres: quan els vaig escoltar em vaig acollonir. I jo tenia que tocar després. L'endemà vaig fer el concert i vaig decidir que havia de començar de nou. Tenia 24 anys i vaig ingressar a l'École Normal per aprendre una bona tècnica", rememora. I fa safareig amb les mil i una feines que va fer per guanyar-se la vida a París mentre tornava a començar a estudiar piano: tocar els dissabtes i diumenges amb un acordionista rus i un bateria negre música de ball al bistrot de Les Halles Au Père Tranquille, fer bolos al pecaminós barri de Pigalle, portar la corresponsalia a París de la revista madrilenya La Estafeta Literaria, professor de castellà i, quan ja havia après una nova tècnica i començava a fer concerts, fins i tot va fer de secretari de l'infant Don Jaime de Batenberg, germà de Don Juan, pare del rei Juan Carlos. "Com a Monseigneur, nom amb que es referien a l'infant, li agradava molt les sarsueles, vaig aconseguir que comprès un piano de cua", recorda.

L'Ajuntament. Guinjoan s'acomiada del rector, Pascual Gasol, que amablement ha obert per a ell l'església i amb el regidor de Cultura de l'Ajuntament, Eudald Salvat, i l'exalcalde, Josep Maria Vallès, afegits a la comitiva, enfila camí cap a la casa de la vila, passant per la casa familiar del carrer Major, 17, i també fent parada a l'antic casal d'Acció Catòlica, que fou després casino i ara és un casalot ruïnós. "Aquí hi vaig fer el meu primer concert públic quan tenia 17 anys. Vaig tocar Invitació al vals, de Carl Maria von Weber i quan per Nadal", rememora rialler.

A l'Ajuntament el rep la seva neboda Anna Maria Guinjoan. Just a l'entrada de la casa de la vila, a mà esquerra, i a les golfes, hi havien les aules del col·legi on el compositor va estudiar. "Vaig ser molt afortunat de tenir el senyor Jaume Seró de mestre, que ensenyava molt bé l'ortografia castellana, cosa que anys després em va servir molt per escriure d'art des de París i per redactar les crítiques de música al Diario de Barcelona des de 1967 a 1972, any en què vaig deixar-ho tot i que em pagaven 7.000 pessetes al mes, perquè no era ètic que com a compositor critiqués les obres dels meus col·legues".

A la sala de plens, on penja el retrat del compositor -remuga en veure'l- com a fill il·lustre de la vila des del 2000, surt a saludar-lo el jove alcalde de la població, Josep Maria Cruset, camisa blanca i texans ajustats, i l'acompanya fins a les golfes, les escales d'accés de les quals el compositor puja fatigosament. Allí, el temps sembla haver-se aturat i encara s'hi veu fossilitzada des de fa més de mig segle la fórmula de la hipotenusa a una de les pissarres pintades a la paret.

L'ermita de Sant Antoni. És l'hora de dinar i a desgrat Guinjoan accepta d'anar a menjar a un restaurant que hi ha al costat de l'ermita de Sant Antoni, el Centro, on hi passava les tardes de diumenge amb la seva colla d'amics quan era jove. Ha tancat. A Sant Antoni hi ha la pista de ball de la festa major. Va ser en un ball que el compositor va veure per primer cop un acordió-piano i se'n va enamorar. Tenia 14 anys i no va parar fins que va aconseguir que el portessin a un mestre a Reus per aprendre a tocar-lo, però el que va tocar va ser les tecles del piano. "Em van llogar una pianola que estava a l'estació de Tarragona perquè pogués estudiar i amb ella vaig fer tota la carrera. La tinc encara a casa", explica. A Sant Antoni, a Guinjoan se l'il·lumina la mirada i cantusseja tot fent gresca amb el seu cosí les surrealistes lletres de les cançons de ball de festa major de la seva època.

Després de la sobretaula i abans d'enfilar camí cap a Reus, el compositor passa a saludar la seva cosina Maria Teresa, la mare de la qual, la tieta Puerita, li avançava diners quan es va traslladar a Barcelona. "Sempre els li tornava, encara que ella no volia", assenyala Guinjoan, que sempre, diu, va ser un xicot molt formal malgrat dedicar-se a la música. I una altra parada a casa de Josep Forcadell, on la seva dona, la Conxita, li dóna la coca de recapte i la botifarra crua del poble que li havia encarregat. La Conxita el convida a tastar els panellets de mida XXL que li han quedat de Tots Sants i el compositor, llaminer, n'assaboreix tranquil·lament un amb una copeta de moscatell.

El Teatre Fortuny de Reus. L'última etapa del recorregut és el Teatre Fortuny de Reus, a la porta del qual l'espera la Maria Bartolí, companya d'estudis de piano tant a Reus com a Barcelona, i el director d'orquestra Marc Montcusí. "La Maria i jo no hem perdut mai el contacte", assegura el compositor. Al Fortuny va debutar el 10 d'abril de 1959, amb un programa d'obres de Bach, Beethoven Chopin, Brahms, Liszt, Turina i Albéniz. "Vaig estrenar un frac que em va durar fins que la meva anatomia canvià", bromeja. A la platea hi era la mare. "Em deia que hauria de tocar una música una mica més amorosa", recorda.

La carrera de concertista de piano només va durar fins al 1960, el mes d'abril del qual va oferir a Canàries els darrers concerts. "Vaig arribar a ser un bon concertista, però vaig pensar que si bé musicalment em defensava de meravella, tècnicament tenia limitacions; per això vaig decidir dedicar-me a la composició". Començà una travessia del desert que durà cinc anys. "El pitjors de la meva vida", els qualifica. Estudiava composició però ja no donava concerts. Es quedà sense ingressos. "Feia de tot per guanyar-me la vida, fins i tot tocar jazz al Jamboree de Barcelona amb el Bonet de Sant Pedro, que aleshores tocava la guitarra elèctrica i encara no cantava".

Gràcies a Federic Mompou, que li va dir que tenia fusta de compositor en un concert privat, va poder anar a París amb l'ajut econòmic d'un grup de burgesos barcelonins melòmans i estudiar composició a la Schola Cantorum. I, a poc a poc, es va anar construint el seu món musical, que tingué un punt d'inflexió en la partitura per orquestra Ab origine (1974), veritable inici d'una singular obra amb un centenar llarg de partitures. "I encara tinc il·lusió per seguir composant", diu a punt de fer 80 anys. "De fer una òpera en què, com Verdi amb Falstaff, que va escriure quan tenia 80 anys, em pugui fotre de tot".