El director d'orquestra

El segle XX va donar a la història uns quants dels més grans directors d'orquestra que mai hi hagi hagut, descomptant el fet que els grans directors del segle XIX —abans no se'n feien, de concerts, en una sala pública—, Berlioz, Mendelssohn, Liszt, Nikisch o Gustav Mahler no van poder deixar enregistraments, que és l'única guia fiable, diacrònica, en què ens basem quan afirmem una cosa així. Toscanini va ser molt gran, i també ho van ser Mengelberg, Bruno Walter, Thomas Beecham, Kusevitski o Klemperer. I va ser-ho, com a hereu intel.lectual de Furtwängler, Sergiu Celibidache. De tots aquests tenim CD i DVD a balquena, i la gent, al cap dels anys, sol posar-se d'acord quant al grau d'excel.lència dels uns si es comparen amb els altres.

Furtwängler explica per quins camins creà el seu univers sonor extraordinari

És cert que una difosa connivència amb el règim de Hitler, documentada, va eclipsar un temps la sòlida reputació de Furtwängler, però les autoritats alemanyes, durant el procés de desnazificació, van exculpar aquest músic —com també van fer-ho amb Richard Strauss, encara més sospitós que l'altre— tan aviat com el 1947. De fet, si hi ha hagut un director d'orquestra que al segle XX vagi adoptar mètodes i ordir conspiracions pròximes al totalitarisme —no ben bé al nazisme—, aquest va ser Herbert von Karajan, que, en sentir-se pecador, se'n va anar a abraçar el Papa, a Roma, cap al final de la seva vida, per passar més tranquil.lament a l'altre món. Furtwängler, per cert, el detestava, i no solament per la seva manera de dirigir (al cap i a la fi, Karajan va deixar obres mestres de la direcció, com uns quants Mozart simfònics i operístics) sinó, especialment, per les seves malifetes i abusos de poder. La viuda de Furtwängler ho explicava en unes desimboltes declaracions, el 1995, amb motiu de la reedició de la Novena de Beethoven, enregistrada pel seu home el 1954, a Lucerna. Allà ja deixava clar quins havien estat els propòsits del seu marit en matèria de direcció, i hi afegia que Karajan hauria volgut arribar tan lluny com ell, però que sempre li va faltar aquest do de la generositat envers la partitura que va caracteritzar Furtwängler: aquí hi ha uns papers manuscrits, això diu alguna cosa, el compositor degué tenir una idea de quin univers hi havia al darrere de la partitura, i això és el que s'ha de reconstruir i transmetre. La mateixa viuda, amb molt bon criteri, ja deia, en la mateixa avinentesa, que si hi havia dos directors que anaven per aquest camí, eren (llavors) Daniel Barenboim i Simon Rattle (jueus, per cert).

El cas és que s'ha editat una de les escasses produccions llibresques d'aquest director: Wilhelm Furtwängler, Conversaciones sobre música, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Acantilado, 2011, per a goig de melòmans i de tota persona que vulgui entendre quin paper hi juga, en una orquestra, aquest home vestit de negre fúnebre que es presenta al davant dels professors amb una batuta a la mà. Una de les tesis més recurrents del llibre resideix (no "rau" com ara diuen els polítics que no parlen bé) en el fet que tota composició musical posseeix un sentit que, directament (òpera, Lied) o indirectament (simfonisme, música instrumental) remeten al llenguatge mateix. És a dir: una obra musical posseeix sentit, i aquesta significança (el terme és lul.lià) ha de ser restaurada, transformada en so i transmesa al públic. A la seva època, hi diu, els directors ja no eren capaços de buscar aquesta síntesi semiològica i començaven a preocupar-se per exhibir, senzillament, el contrast pel contrast, o l'espectacle per l'espectacle. I així ha continuat la cosa, llevat de les excepcions.

Un altre aspecte notable del llibre es troba en la crítica de la música atonal: a Furtwängler no li agradava, adduint (contra les teories de Theodor W. Adorno) que no hi ha música sense cadenza, o, el que ve a ser el mateix, sense una línia melòdica amb joc de dominant a tònica, cosa invisible en la música atonal, que, com diu el director, "mai no se sap on vol anar a parar". Però això hauria de ser motiu d'un altre article.