Periodista amb epígraf

En una de les primeres col·laboracions a La Publicitat, l'any 1922, Josep Maria de Sagarra es declara sorprenentment un no lector de diaris: "Procuro no llegir mai cap diari. I em penso que la vista m'hi guanya, perquè les noves de verdader interès ja me les diuen, o me n'entero de passada; les noves secundàries no hi ha cap necessitat de saber-les, i la literatura periodística ja vos la regalo de cap a cap. Jo dic això des de les columnes d'un diari, sense cap por de perjudicar a l'empresa, perquè penso que no convencerà a ningú".

Efectivament, no va convèncer ningú: les seves columnes, tant a La Publicitat els anys 20 com al setmanari Mirador la dècada següent i, després de la guerra, a La Vanguardia Española i Destino, van ser molt seguides, fent bo el mandat de tot periodista que s'hi tingui per tal: anar a l'encontre del públic més ampli possible. Ara bé, s'hi considerava ell, periodista? Quin era l'estatut des del qual escrivia les seves col·laboracions? Potser la resposta, o una part, es troba als epígrafs que va emprar per agrupar els articles.

L'any 1929, Sagarra va publicar en forma de llibre 42 articles, dels dos centenars llargs apareguts a La Publicitat a partir de 1922. Els va titular Cafè, copa i puro. A la nota d'introducció en deia: "Comentaris sense transcendència, que poden ser sentimentals alegres o tristos, però que s'esborren aviat i no tenen altre objectiu que fer passar l'estona, l'estona del cafè, la copa i el puro...". Poc després, publicava a Mirador el primer dels 360 articles que hi apareixerien entre el 31 de gener de 1929 i el 2 de juliol de 1936. El titulava L'aperitiu, que era també l'epígraf de la secció i el títol que hi posaria al llibre de 1947, i constituïa una mena de declaració d'intencions sobre allò que hi escriuria, però alhora també una reflexió sobre les col·laboracions a La Publicitat: "En els temps anteriors als nostres temps, l'hora del cafè i de la penya del cafè era l'hora màxima de l'home civilitzat; l'hora espiritual, lliure, pirotècnica per excel·lència. Avui dia aquesta hora potser s'ha diluït una mica. Les converses de l'hora del cafè s'acostumen a allargassar, els temes es gronxen, van de cervell a cervell i topen les opinions, amb una mena de dialèctica fofa i humida; moltes converses són excessivament dramàtiques o excessivament sensuals. Davant d'aquesta hora tan necessària per al govern dels pobles i per la procreació, hi ha una altra hora més moderna, més lleugera, més d'estranquis, i més transparent: és l'hora de l'aperitiu".

Aperitiu versus cafè, copa i puro. Vet aquí el periodista Sagarra: a la dècada dels anys 20 encara tenia al cap la tertúlia ritual, establerta, a hora convinguda: el món d'ahir marcat per la Gran Guerra. L'hora de l'aperitiu en canvi és voluble, pot ser abans de dinar o abans de sopar, i pot passar tant a la terrassa de l'hotel Colón —la preferida— com al Café de la Rambla o a la Penya Gran de l'Ateneu. És una hora més lliure i d'aroma menys previsible: la fortor del cafè, el licor i l'havà hi és substituïda per la subtilesa cosmopolita del Picón, el Martini —el 1933 obria la cocteleria Boada— i el cigarret ros americà. És el Sagarra més cosmopolita, sensual i divertit, el del "xafardeig i l'anècdota viva", com quan explica que va assistir la mateixa nit a dues estrenes teatrals d'obres seves (El cas del senyor Palau i Gardènia) gràcies als bons oficis d'un taxi que el duia del Novetats al Talia i que li va costar 15 pessetes. El millor Sagarra periodista, que per aquelles dates escrivia en forma de novel·la, a Vida privada, la crònica més enlluernadora de la ciutat dels anys 30.

I no calia creure-se'l massa quan deia que no llegia diaris. El 1952 confessava que havia estat des de sempre un "devorador de esa sección que en los diarios lleva el título de Notas o Ecos de sociedad". Ho feia en un dels articles reunits a Cola de gallo (Destino, 1959): el còctel d'abans de la guerra dissortadament s'havia esbravat i amb ell aquella llengua viva, pétillante i entenedora per tots els públics emprada per un periodisme català i en català com no se n'ha tornat a sentir parlar.