Un cartell que enganxa

Si, hi ha crisi i s'han reduït escenaris i actuacions, però les festes de la Mercè, patrona de Barcelona, d'enguany mantenen un bon cartell. En sentit literal i en el figurat. "Els cartells de la festa major sempre tindran futur", diu Catalina Estrada, autora de la imatge d'enguany i que passa a nodrir una notable trajectòria gràfica que repassa aquí ?amb totes les seves llums i ombres? Ignacio Vidal Folch.

La dissenyadora utilitza un estil farcit d'elements populars, que arriben a la gent, el mateix que destil·la la programació musical i escènica, l'altre cartell, que convida amb la seva riquíssima oferta a envair el carrer, malgrat la que està caient.

És la festa major de la capital catalana, però potser la reducció de les seves dimensions, deixant-la una mica una festa major menor com apunta amb intenció en aquestes planes Agustí Fancelli, la facin més humana i més propera. Pel cartell, no quedarà. El de la Mercè és un cartell que enganxa.

Els cartells de la Mercè, on un destacat artífex en el camp de la imatge condensa una idea optimista de la ciutat, han contribuït a perfilar i fortificar el projecte de la 'nova Barcelona'

A Nazario encara avui li demanen exemplars de la seva proposta de 1999, tant polèmica pel retret que li va fer el bisbe Ricard Maria Carles per no reflectir els orígens cristians de la festa

Com a propaganda política i com a reclam comercial, falta poc perquè el cartellisme es converteixi en un anacronisme. Però, com sol passar amb els anacronismes quan no són de memòria especialment feridors, resulta simpàtic. És un objecte, un mitjà, un sistema de comunicació que ja és conegut i, per tant, es pot veure amb la benevolència amb què s'aprecien les coses perdudes en un temps recent i, consegüentment, al·lusives a la joventut que hem viscut o a l'aventura vital dels nostres pares, avis i recent avantpassats. Alfons Mucha i les seves dones arrodonides i els seus arabescs, anodins i encantadors; Toulouse-Lautrec i les seves caricatures, aquell canallisme cabareter innocent.

El cartellisme, de fet, es correspon al temps dels tramvies, els telèfons de baquelita, els cotxes que treien fum com si fossin cafeteres i et deixaven penjats a entrada de fosc, en una carretera de la Manxa. Quina olor que feia el camp solitari i crepuscular! Aquells ginys, que en un primer moment se'ls havia observat amb estupor i desconfiança, i fins i tot com un signe infaust dels temps que havien d'arribar, després potser s'observen amb una nostàlgia entendrida i una dolça pervivència o resurrecció.

De ben segur que el gran moment del cartellisme va tenir lloc durant el constructivisme de Rússia i el fotomuntatge, al llarg de les primeres dècades de la revolució bolxevic. Després, en plena Guerra Freda, el cartellisme polonès va reunir diverses generacions d'artistes amb molt de talent, que van generar una incessant producció de cartells gràcies a una formidable imaginació. Uns cartells que de vegades eren angoixants i reveladors tant d'un patrimoni artístic fabulós com d'una psique nacional torturada, tenebrista i marcada pels malsons kafkians.

A banda d'aquestes dues grans èpoques, cal tenir en compte, és clar, els períodes bèl·lics durant els quals per tot arreu es va afilar l'enginy per aconseguir maridatges de tipografia i imatges d'un gran impacte proselitista per a les masses.

És evident que quan l'Ajuntament de Barcelona va tenir la idea d'anunciar la festa patronal amb cartells distintius, encarregant-los als artistes plàstics i als dissenyadors més en voga, la gran època del cartellisme ja havia passat, i la publicitat institucional disposava de vies més contemporànies i eficients per difondre's. És cert que el cartell encara manté una certa entitat, una particular sintonia, en l'àmbit de les festes populars.

El cartellisme de les festes, i concretament el de la Mercè, especialment els primers anys en què el consistori no disposava o no feia servir el recurs de les banderoles dels fanals que ara té tan sovint com a suport per als missatges i campanyes d'imatge, en aquells anys en què els cartells tenien una eficàcia comunicativa "perfectament descriptible", com se sol dir, el recurs al cartell responia a motius de caràcter testimonial, romàntic i, a la vegada, subliminal. En incorporar a la imatge corporativa de la ciutat els representants més destacats, els més famosos en cada moment, del grafisme, les arts plàstiques i de la il·lustració i el disseny, la ciutat oficial no només assumia i defensava simbòlicament l'existència i la importància d'un col·lectiu de la intelligentsia tan notori a la ciutat: també en honorar-lo el feia còmplice de l'optimisme oficial i de l'expectació d'alegria consistorial a les festivitats populars; i a més es permetia un gest gratuït, capriciós, innovador, fresc i desimbolt, que costava molts pocs diners i en canvi llançava els considerables beneficis a què acabem de fer referència. Es pot afirmar, per tant, que els cartells de la Mercè, on a cadascun un destacat artífex en el camp de la imatge condensava o provava de condensar una idea, un concepte optimista de Barcelona, ha estat una iniciativa que ha contribuït en una modesta però certa proporció, a perfilar i fortificar el projecte de la "nova Barcelona", que ha tingut tan èxit ?com ho proven els milions de turistes que cada any la visiten i que probablement l'han salvat del col·lapse. En algunes ocasions, tot i que comptades, la imatge proposada per l'artífex triat ha estat, a més, motiu de polèmica i fins i tot d'escàndol, encara que sempre dins d'uns paràmetres reduïts en què es pot produir l'escàndol d'una imatge tan efímera. Això ha estat l'ocasió d'alguns vistosos titulars de premsa, i tema de conversa de sobretaula, molt adequat per a una ciutat entotsolada i narcisista.

També és cert i indiscutible que a l'encàrrec de la Mercè s'hi ha incorporat cada any un artista de referència, de manera que la col·lecció dels cartells ha acabat per configurar una llista gremial, o un nomenclàtor amb l'afegit interessant del tema imposat, que revela les diferències d'enfocament, des de l'abstracte al folklòric i des del monocrom al bigarrat, del conceptual a l'impressionista i la singularitat en la manera de treballar de cadascú. Es presta, per tant, al joc maliciós de les comparacions. I potser un sociòleg, un antropòleg o un especialista en psicologia social trobaria en el distingit rosari d'imatges de la Mercè els signes successius de la transformació de la ciutat i de la seva psique col·lectiva. En resum: una iniciativa senzilla que ha llançat beneficis considerables a la imatge de la ciutat.

Entre les propostes més figuratives, senzilles i directes, la del fotògraf Manel Esclusa, a qui van encarregar el cartell l'any mirífic de 1992, l'any dels Jocs Olímpics que van donar a la ciutat notorietat internacional i una bona dosi d'autoestima. Esclusa va proposar una imatge elemental i efectiva i elegantment monocroma d'explosió festiva, un big bang afirmatiu, celebratiu, dels focs artificials que il·luminen la nit amb llampecs i estrèpits a les festes majors dels pobles del litoral mediterrani, d'Algesires a Istanbul.

Tot i que amb uns altres mitjans, però estratègia semblant, al cap de cinc anys, els germans Josep i Pere Santilari, bessons que formen part dels pintors realistes més estimats que treballen a la ciutat, presentaven una síntesi entre la nova i la vella arquitectura barcelonina, amb una imatge que reuneix la silueta del monument a Colom, la torre Colom, i el que llavors era el nou pont del Maremàgnum. Coronava el conjunt una garlanda de llums i papers pròpia dels envelats i les places dels pobles els dies de festa major.

En aquells anys va tenir lloc una sintonia, un acord força estret entre les autoritats municipals, que eren d'esquerres i venien de l'antifranquisme, i els artistes i dissenyadors en voga, també influïts de manera més o menys explícita pel rebuig a l'antic règim i d'una pruïja de modernitat i progrés o de progressisme. Per a molts d'aquests, el fet que se'ls encarregués la imatge representativa de les festes de la ciutat suposava una gran satisfacció, una sorpresa i un honor. A Perico Pastor, per exemple, li van encomanar el cartell de 1986, l'any de "And the winner is...". Ara, Pastor és un pintor i un il·lustrador molt conegut, però aleshores els barcelonins l'acabaven de descobrir en una exposició a la galeria René Metras, que va tenir molt d'èxit, i on proposava una figuració de contorns tous, amable, amb un lirisme càlid, intimista, una estètica i fins i tot uns procediments del tot innovadors.

Aquell èxit segurament va ser determinant perquè rebés, a Nova York, on vivia, la trucada de l'Ajuntament: "Em va agafar completament per sorpresa. Va sonar el telèfon i vaig sentit una veu de dona molt agradable i simpàtica, i va resultar ser Marta Tatjé, cap del Servei de Festes i Tradicions. M'ho va proposar i vaig respondre:

?És un honor, serà un plaer fer-ho. I quins són els emoluments?

?Doncs, el cas és que no paguem res. No hi ha pressupost per a això.

?Bé, com a mínim pagareu un bitllet d'avió perquè vagi a Barcelona.

?D'acord, ens podem fer càrrec de les despeses del bitllet, però tingues en compte que Tàpies no va cobrar."

(No sé què li hauria encarregat l'Ajuntament a Antoni Tàpies en aquella ocasió, però el pintor de Dau al Set es va encarregar del cartell de la Mercè al cap d'uns anys, el 2002. Per cert, va seguir molt el seu estil, amb unes paraules-manifest en tinta vermella, sobre fons groc. El missatge consistia en quatre paraules programàtiques, informalment cal·ligrafiades a continuació d'uns signes de suma: en primer lloc, "+ cantar", bon consell ja que sens dubte cantem molt poc; a continuació, "+ conèixer"; a sota, "+ estimar", molt bon consell, efectivament, ja que l'amor, l'afecte, mai no són sobrers; i, finalment, "+ servir". Un programa no gaire lúdic ni festiu, però igualment encomiable, sense cap mena de dubte.)

"Això va passar a principi de juny", diu Perico Pastor, "i em vaig passar tot l'estiu treballant en l'encàrrec, fent-ne versions. La imatge la tenia clara, d'entrada: una dona a la finestra, d'esquena, mirant un gegant, en fi, una escena molt pròpia de festa major. Bé, vaig venir una setmana a Barcelona, vam presentar el cartell durant un dinar a Pedralbes amb Maria Aurèlia Capmany i Pasqual... En aquella època, fer una feina per a l'Ajuntament, amb la Tatjé i la Capmany, era molt emocionant, feia molta il·lusió. Com a mínim a mi me'n feia molta!

Després em vaig endur dues petites decepcions: la primera és que estava tan convençut de la importància del cartell, que, al cap de dos dies, quan vaig anar a la inauguració de Vinçon, pensava que quan entrés es faria un silenci sepulcral. I no, la gent, és clar, va seguir amb la seva. La segona decepció va ser que vaig pensar que tot Barcelona estaria tapissada amb el meu cartell. No era conscient que no hi ha cap cartell que duri dos dies. En aquells anys no hi havia tan recurs als fanals, i la teva imatge penjada allà de seguida era coberta per un anunci d'un concert de Ramoncín o del que fos..."

Recordo aquella imatge de Perico Pastor, que era elegant, tradicional i alhora contemporània en el millor sentit de la paraula. Si n'hagués de triar una altra, escolliria la que correspon al 2000, creada per Jordi Benito, artista extremadament compromès amb el seu concepte de l'art, seguint la petja de l'austríac Hermann Nitssch i els seus rituals sacrificials i sagnants. Benito va proposar la imatge d'un ull en primer pla, amb la cella travessada per un pírcing: "He intentat retratar la Barcelona del carrer", va explicar.

És el cartell més inquietant i més desentonant de tota la col·lecció, potser amb el de PereJaume, que recorda de bon grat el paradissenyador o polivalent especialista en disseny Óscar Guayabero quan me'l trobo al carrer i li demano la seva opinió: "Com a icona per a la Mercè no era esplèndid, i a més en general els pitjors són els dels pintors, ja que una cosa és pintar un llenç esplèndid i una altra, diferent, fer un cartell eficient. Però aquell em va agradar pel gamberrisme, perquè criticava un model de Barcelona, que era precisament la que s'estava construint".

Perejaume se centrava en unes quantes preguntes: "Hem de fer-nos els artistes, pagesos? Un turista plantat és un pagès? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?" Recordo que aleshores aquesta sopa d'artistes, pagesos i turistes em va semblar, la veritat, desafiant, i m'ho continua semblant, però si li agrada a Guayabero, que és un home de criteri i intel·ligent, endavant.

En canvi, sintonitzo del tot amb aquest en la preferència que té pel cartell de l'any passat, a càrrec del dissenyador Claret Serrahima. A aquest li van demanar que posés l'accent en els valors de tradició i d'austeritat, i el que va proposar i es va publicar va ser un abecedari col·lectiu: " El concepte era d'una absoluta austeritat i senzillesa, i ja que es tracta d'una festa major, d'efemèride col·lectiva, va ser molt apropiat compondre la imatge a partir de mostres cal·ligràfiques de nombrosos veïns de la ciutat, uns famosos, uns altres anònims, organitzant-les en l'espai amb l'eficàcia comunicativa pròpia d'un gran professional."

És lògic que al 2010 es demanés una mica de tradició i austeritat, ja que en temps de crisi, la societat, o els missatges que emet, tendeix a la retracció, l'estalvi, l'encongiment. Encara pocs anys abans, el 1999, a Nazario, figura senyera de l'underground dels 70, dibuixant de còmics reciclat en un esplèndid aquarel·lista, se li va encarregar que el seu cartell accentués el valor de la integració d'ètnies i cultures, que aportés a la ciutat on afluïen els immigrants sud-americans, asiàtics i nord-africans, una pinzellada de reconeixement multicultural. El seu, per motius irrisoris, va ser, potser, el cartell més polèmic de tots.

?No em van donar més pautes ?recorda Nazario?. Em vaig fixar en què els gegants sempre n'hi ha algun que és moro, i els vaig posar al meu cartell, donava una sensació una mica fantasmagòrica de vermells i blaus molt contrastats, com en un concert de música moderna, i per a les paraules vaig recórrer a una cal·ligrafia vagament aràbiga. Bé, el bisbe Ricard Maria Carles, al sermó, va criticar que no reflectís els orígens cristians de la festa, etcètera.

Tots els diaris recullen la diatriba. L'alcalde Joan Clos va defensar el cartell. En fi, amb la polèmica, es van exhaurir els cartells, que els regalaven a la Virreina. De vegades a la Boqueria, quan vaig a comprar, encara me'l demanen, com si es reimprimís contínuament...

L'original s'ha exposat a la Virreina, a Cadis, a Sevilla... i Jordi Martí el guarda com si fos un tresor al despatx. Allò va ser com un colofó del 92, el penúltim castell dels focs artificials...