_
_
_
_
REPORTATGE

L'art, arma de guerra

Un estudi inventaria la convulsa vida del patrimoni cultural català entre 1936 i 1939

Un estudi inventaria la convulsa vida del patrimoni cultural català entre 1936 i 1939

E l 21 de juliol de 1936 feia ja dos dies que el conseller de Cultura Ventura Gassol i el seu ajudant Melchor Font no sortien de la conselleria situada al Palau de la Generalitat. Suats i esgotats, intentaven organitzar grups de voluntaris per salvar el màxim d'objectes d'art de la destrucció que es va desencadenar després del fracàs de l'aixecament militar del 18 de juliol a Barcelona. Als voluntaris se'ls donava un salconduit signat pel conseller que no sempre protegia ni era acceptat per les patrulles, fidels als seus sindicats i partits polítics més que a la Generalitat. Servia per accedir a l'interior dels edificis que cremaven per la ciutat i per visitar els propietaris de col·leccions amb la intenció de convèncer-los perquè cedissin les obres a la Generalitat. Entre tant de desordre, el risc que corrien els voluntaris era molt alt. Tant, que van detenir i afusellar Rafael Fuster i Enrique Alexandrino, després de ser confosos per saquejadors.

La revolta va servir perquè la Generalitat augmentés les col.leccions públiques
Els béns culturals catalans van viatjar a Ginebra per imposició de Juan Negrín
La República no va poder canviar l'opinió internacional sobre la destrucció de l'art

Al Palau, convertit en un formiguer de gent que buscava ajuda, es van començar a amuntegar, desgavelladament, objectes recuperats de la destrucció. Entre els primers que hi van arribar, hi havia peces d'orfebreria trobades a l'interior d'una caixa forta de Santa Maria del Pi, oberta per la força, i reliquiaris i custòdies de l'església de Sant Just, a part d'un bon grapat de feixos de bitllets de banc. Gassol havia enviat guàrdies armats per protegir la catedral, Montserrat, el Palau Episcopal i el Palau de Pedralbes.

Aquest era l'ambient que es vivia a la ciutat de Barcelona i, pràcticament, a tot Catalunya, durant les primeres hores després de l'aixecament militar del 18 de juliol i la virulenta reacció dels grups armats que havien assaltat els arsenals abandonats per l'exèrcit. La ira de la revolució es va dirigir a tot el que representava l'església, però també a la relació que la República havia tingut amb aquesta. L'objectiu preferit dels incontrolats va ser el patrimoni religiós.

A la premsa, els anarquistes exposaven els motius de la seva actuació: "Ens hem apoderat d'allò que ens podia ser útil per als fins revolucionaris i la despesa financera de la revolució i després hem incendiat els edificis religiosos, que són la vergonya del poble, per deixar-los reduïts al no-res, d'on no haurien d'haver sorgit" (Solidaridad Obrera, 25 de juliol de 1936).

La Generalitat, que des de l'Estatut de 1932, s'havia dotat de legislació per protegir i salvaguardar el patrimoni, va haver de reaccionar immediatament per detenir aquesta inesperada revolució. Amb més voluntat que mitjans, al llarg de tres anys, des del cop militar fins al final de la guerra, un grup reduït de persones van portar a terme una labor encomiable posant, de vegades, la pròpia vida en risc. "Les col·leccions actuals dels museus catalans no serien el que són sense una labor que no ha estat prou reconeguda", asseguren Francisco Gracia i Glòria Munilla, autors del llibre Salvem l'Art! La protecció del patrimoni cultural català durant la guerra civil (La Magrana), que avui surt a la venda.

Quan es parla de la labor de la República per salvaguardar l'art durant la Guerra Civil es fa referència als tresors del Museu del Prado i d'institucions com la Real Academia de la Historia a Madrid. Fins i tot, recentment, diverses exposicions i publicacions han reconegut el coratge i la labor titànica d'alguns dirigents que van aconseguir que el conflicte no afectés aquestes obres.

Salvem l'Art!, el llibre dels professors Gracia i Munilla, fa èmfasi en l'actuació de la Generalitat i en les dificultats que va comportar el fet de salvaguardar el patrimoni català. Deixen clar que, tot i que els fons, per la fatalitat del destí, van acabar units el 1939 durant la retirada dels republicans, el plantejament del govern de Madrid i del català era ben diferent respecte de la conservació del patrimoni.

Després de la destrucció inicial, la Generalitat va acumular el material recuperat al Palau Nacional i va acabar dividint els treballs per inventariar-lo i conservar-lo en tres grups: arxius, biblioteques i monuments, que va assignar a Agustí Duran i Sanpere, Jordi Rubió i Jeroni Martorell, respectivament. La intenció era aconseguir ser més operatius i que les milícies veiessin un canvi amb els organismes anteriors.

El setembre de 1936, la labor de salvament havia acabat, però la situació no estava atenuada i es mantenia la por que els revolucionaris atentessin contra els fons dipositats a Montjuïc. A més, encara que la ciutat no havia estat bombardejada, els militars republicans sospitaven que en els plans de l'enemic hi havia el de fer servir l'aviació per llançar bombes sobre Barcelona (el primer va tenir lloc el març de 1937).

A l'octubre, Joaquim Folch i Torres va decidir traslladar tots els béns a l'església de Sant Esteve d'Olot, lloc allunyat dels perills de Barcelona, però ben comunicat. D'entrada, Pere Coromines, responsable dels museus, no va acceptar la proposta, per l'impacte que comportaria en la població la imatge de l'art abandonant la ciutat i el ressò a la premsa. Com va ser. A finals d'any, el 9 de desembre, s'autoritza Duran i Sanpere a traslladar a Viladrau (Osona) milers de documents reunits dels arxius, entre els quals hi havia l'Arxiu Històric de la Ciutat, l'Arxiu de la Corona d'Aragó i el dipòsit del convent de l'Esperança. "Sens dubte, la tasca més complicada, perquè tant els béns del Palau Nacional que van acabar a Olot com els del Museu Arqueològic que Pere Bosch Gimpera —responsable d'Excavacions el 1936— va traslladar a Agullana eren conjunts tancats, mentre que la documentació estava dispersa pel territori", expliquen Gracia i Munilla.

Segons els autors, la Generalitat i la conselleria de Gassol no van veure el procés anticlerical sota una perspectiva del tot negativa. La revolució era òptima per als plans d'iniciar una gran reforma museogràfica comptant amb les col·leccions requisades, que, sense l'aixecament militar, haurien continuat en mans privades.

Coromines, el 30 de juliol, s'encarrega de la instrucció dels objectes requisats i no amaga els seus plans de no restituir o compensar els propietaris legítims. Una mesura que es veurà reforçada amb decrets com el del 5 de gener de 1938, en què tots els béns mobles i immobles passen a ser considerats de propietat pública, encara que en aquell moment estiguessin en mans privades. "La Generalitat demostra un concepte avançat i pioner d'usdefruit públic del patrimoni", expliquen. L'escriptora Caterina Albert (Víctor Català) va ser una de les més perjudicades per aquesta mesura ja que li van requisar la col·lecció de material arqueològic d'Empúries, que no va poder recuperar ni quan els franquistes van prendre el poder. Avui, moltes de les seves peces segueixen lluint un "CA" a les vitrines del museu emporità.

I és que els dirigents de la Catalunya republicana veien el patrimoni com un element clau de discurs ideològic catalanista i burgès. Com a hereus del Noucentisme i la Renaixença, si protegien el patrimoni defensaven la identitat i la cohesió social. "No és d'estranyar que aquesta classe política i social quedés impactada quan va veure que una massa social, de qui gairebé s'ignorava que existís, començava una revolució atacant precisament els seus símbols", asseguren Gracia i Munilla.

Des del començament, són els funcionaris de la Generalitat els que es fan responsables del patrimoni, ja que el seu objectiu últim era conservar i que no es dispersés tot el que identificava Catalunya. Tanmateix, segons la tesi del llibre, per al govern de Madrid, l'art i el patrimoni era un símbol de representació que els legitimava en el poder de l'Estat davant dels enemics. Per això no van dubtar a fer que les grans obres del Prado viatgessin amb ells per Espanya (de Madrid a València, Barcelona i província de Girona) mentre avançaven els nacionals i acabés, com ells, "exiliats" a Ginebra. Quan el govern republicà de Juan Negrín arriba a Catalunya, mana que tots els béns, entre els qual els del tresor artístic català, viatgin a Suïssa malgrat l'oposició de la Generalitat. Per als professors no hi ha dubte que "aquesta decisió va ser l'últim acte de preeminència del govern de la República sobre la Generalitat".

El bàndol nacional va guanyar dues guerres. La del camp de batalla i la de la propaganda. Tot i que tard, els franquistes va reaccionar amb contundència després de comprovar que la destrucció de l'art podia ser una arma tan decisiva com les bales al front. Les portades dels diaris amb imatges d'obres destrossades van tenir un impacte negatiu en les potències estrangeres a la República, ja que era impossible justificar l'ajuda a un govern que no podia controlar aquella barbàrie. S'inicia un programa de propaganda i contrapropaganda Pirineus enllà. Els republicans conviden sir Frederick Kenyon, exdirector del Museu Britànic, i James G. Mann, de la Wallace Collection, per veure, sobre el terreny, l'estat de les col·leccions i els monuments. Els seus informes positius els van donar un respir. El bàndol nacional comptava amb aliats com Pedro Muguruza, que va "bombardejar" amb articles contraris la premsa internacional, i el duc d'Alba, que va pressionar en el mateix sentit el govern de Londres. De res no va servir l'informe del conseller Carles Pi i Sunyer al Foreign Office, on assegurava que no s'havia massacrat la gent i que s'havia salvat el patrimoni.

Per Gracia i Munilla, és impossible quantificar el que es va destruir, ja que no creuen que el càlcul fet per l'historiador de l'art Josep Gudiol —entre un 5% i un 10%— estigui fonamentat. Del que estan segurs és que sense la decisiva intervenció dels voluntaris agrupats per la Generalitat s'hauria perdut molt més, i que mai no s'havia dut a terme una tasca de salvaguarda de patrimoni com la que va fer la Generalitat i la República.

El costat negatiu és que "els republicans no van aconseguir guanyar la batalla de la propaganda, i fins i tot encara avui la perden perquè, passats 75 anys, l'opinió és que els rojos van destruir el patrimoni i que el govern franquista va impedir que s'espoliés l'art espanyol". Potser aquest llibre ajudarà a canviar-ho.

La millor propaganda: París

L 'acció de propaganda més important duta a terme per la Generalitat, en matèria de salvaguarda del patrimoni, va ser la gran exposició d'art català celebrada el 1937 al Jeu de Paume de París. No és clar de qui va ser la idea, però sembla que la potent Comissaria de Propaganda de la Generalitat va imposar la seva voluntat a Joaquim Folch i Torres i Pere Coromines, que al principi no van veure amb bons ulls l'aventura francesa.

El repte es va plantejar amb un doble objectiu: mostrar les obres salvades de la revolució i presentar l'art català com a exemple d'identitat nacional. Als materials dipositats a Olot s'hi van afegir 11 peces de Terrassa, Vic, Tarragona i Girona i enormes fotografies dels temples, per demostrar que la destrucció no havia estat com s'havia explicat. Tot va quedar paralitzat quan Indalecio Prieto, ministre de Defensa, s'oposa per les reaccions internacionals que causaria la sortida de les obres. L'assumpte no es va desencallar fins que es va veure que amb la mostra s'acabaria amb les acusacions franquistes de destrucció d'obres.

La Generalitat es va fer càrrec del cost del trasllat i el govern francès del cost de la instal·lació, les assegurances i el manteniment. Coromines, al text del catàleg, no va dubtar a minimitzar els efectes de la destrucció i fins i tot d'atribuir a sindicats i milicians, sense excepció, un paper decisiu en la recuperació i protecció del patrimoni.

El 27 de febrer de 1937 tres camions amb 268 obres d'art surten d'Olot cap a París. Més de mil quilòmetres i quatre dies de viatge que es fan de dia, per evitar els riscos de la nit, malgrat que diversos mossos armats de paisà van al comboi. El 10 de març surt el segon comboi format per dos camions. El cost total de l'operació va ser de 13.723 francs.

Inaugurada el 20 de març, en els dos mesos que va estar oberta, l'exposició va tenir un èxit de crítica i de públic inesperat: 60.000 persones havien conegut el romànic català i havien deixat uns ingressos de 400.000 francs (10.000 catàlegs a 15 francs).

L'èxit va ser tan rotund que, acabat el termini del 20 de maig —França tenia compromès la sala amb Àustria per a l'exposició Universal que s'inaugurava al juny—, el govern francès prorroga la mostra en una nova seu: el castell de Maisons Lafitte, a prop de París, incloent-la en els actes oficials de l'exposició. Tot un èxit que va animar la Generalitat a enviar 200 noves obres a França, entre les quals autèntiques joies com els absis de Santa Maria i Sant Climent de Taüll, el baldaquí de plata de la catedral de Girona, el tro del rei Martí i l'espasa de Pere IV. L'exposició es va inaugurar el 22 de juny i va suposar guanyar una gran batalla contra la política de descrèdit dels nacionals contra la República. Un èxit que alguns van pagar car. Els agents franquistes que van assistir a la inauguració van prendre bona nota de tot: dels discursos, els textos i les aptituds, que, després de la guerra, van ser utilitzats contra els responsables de patrimoni de la Generalitat. Folch i Torres va ser el més perjudicat, ja que va ser condemnat i no va tornar a exercir. L'exposició va acabar a finals de 1937, però les obres no van tornar per la incertesa de la guerra. Quan ho van fer, els que estaven en el poder eren uns altres.

Les dades

5%-10%. Patrimoni català destruït a l'inici de la Guerra Civil, segons la valoració de l'historiador Josep Gudiol.

21. Personal fix del Servei d'Arxius de la Generalitat (més 30 col·laboradors).

71. Camions que van creuar la frontera, entre el 4 i el 9 de febrer de 1939, amb el tresor artístic nacional. En tren, a Ginebra, hi van arribar 22 vagons amb 1.845 caixes.

200. Caixes de grans dimensions que contenien el fons del Museu Arqueològic de Barcelona de camí cap a Agullana (Alt Empordà).

236. Edificis religiosos a Barcelona el 1936.

297. Nombre d'arxius catalans dels quals es va recollir la documentació.

568. Obres traslladades a les exposicions de França.

11.857. Metros lineals de prestatgeries que ocupava la documentació custodiada.

13.723. Import en francs del transport de les obres d'art català a París el 1937.

30.000. Dibuixos antics dipositats a Olot (50.000 gravats).

60.000. Visites a la mostra de Jeu de Paume de París.

127.15o. Pergamins en dipòsits (18.000 a Viladrau).

Els noms

Pere Bosch Gimpera.

Rector de la Universitat de Barcelona i director del Museu d'Arqueologia. Va participar en l'organització de l'exposició de París i va dirigir el trasllat dels fons arqueològics a Agullana. Conseller de Justícia, es va exiliar el febrer de 1939.

Pere Coromines i Montanyà. Comissari general dels Museus entre el 1936 i el 1938. Després de la guerra es va exiliar a Buenos Aires.

Agustí Duran i Sanpere. Responsable del Servei d'Arxius. Va organitzar el trasllat dels fons arxivístics a Viladrau. Després de ser processat, va ser absolt.

Joaquim Folch i Torres. Director dels Museus d'Art. Va organitzar el trasllat a Olot el 1936 de les obres dipositades al Palau Nacional. Responsable de les exposicions del Jeu de Paume i Maisons Lafitte, es va quedar a París fins al 1939. Va ser processat i condemnat el 1940.

Ventura Gassol i Rovira. Conseller de Cultura el juliol de 1936. Va organitzar el salvament del patrimoni artístic català. Exiliat a París, es va responsabilitzar de l'exposició del Jeu de Paume. Va lliurar oficialment les obres a Eugeni d'Ors el 1939. Va ser ajudat per Melcior Font i Marsà i Miquel Joseph i Mayol.

Jeroni Martorell i Terrats. Responsable del Servei de Monuments. Va col·laborar en la protecció del patrimoni arquitectònic. Va mantenir el seu càrrec a la Diputació de Barcelona.

Jordi Rubió i Balaguer. Director de la Biblioteca de Catalunya i responsable del Servei de Biblioteques. Es va responsabilitzar del patrimoni bibliogràfic. Va ser apartat del seu càrrec en acabar la guerra sense procés de depuració.

Joaquim Borralleras, Pere Bohigas, Josep Gudiol, Josep Colominas, Josep de Calasanç Serra i Rafols, Deogràcies Civit, Joan Subias i Galter i Josep Bardolet. Representen els funcionaris de la Generalitat que van protegir el patrimoni. Els dos últims van ser designats per estar al capdavant dels dipòsits del Mas Perxés i Darnius per protegir-los fins a l'arribada dels nacionals. Allí estaven quan va arribar l'exèrcit franquista.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_