Sòfocles i Philip Roth

De la comprovada excel.lència, en matèria de novel.la, de Philip Roth (Newark, Nova Jersey, 1933), no pot esperar-se'n cap desastre, sinó tan sols una lleugera relliscada. Els novel.listes, almenys des de Joanot Martorell i Cervantes, tracten de coses quotidianes, sense exageració ni desmesura, amb disseccions i anàlisis polides de la realitat i evitant sempre de caure en els mètodes que fan servir gèneres que li resulten antagònics. No està massa clar què és la novel·la —perquè és un gènere proteic, que pot abraçar des del conte llarg fins a la novel.la històrica, passant per la novel.la de costums, d'idees, psicològica, fantàstica, realista o naturalista—, però, per contra, està molt clar què és la tragèdia o una narració de factura èpica, per exemple. La novel.la no sap mai exactament amb quines armes juga, però sempre s'ha construït evitant de caure en els paranys, almenys, d'aquests dos gèneres que acabem d'esmentar. Fins i tot pot estar escrita en vers, però si respecta les vagues lleis de la novel.lística, serà novel.la malgrat tot. L'última de Roth, Nèmesi (La Magrana i Mondadori, 2011), que no és dolenta en absolut, posseeix aquest problema, i només aquest: és el punt en què s'encreuen el codi de la novel.la de tota la vida i un dels codis que la pertorben inevitablement: la tragèdia. Un jove de Newark —lloc en què va néixer Roth, la qual cosa demostra que hi ha un rerefons autobiogràfic en aquesta obra, fet que no hauria de significar cap problema—, ben plantat però curt de vista, saludable i tot promesa —com encara passa amb aquests nois de barres quadrades que proliferen als Estats Units, tan segurs de si mateixos, mimats pels estàndards no solament físics sinó també morals d'aquell país—, entrenador físic en un col.legi, assisteix a un brot de poliomielitis que sacseja la ciutat. La causa del mal resulta desconeguda, com sol passar amb totes les epidèmies (també amb les tragèdies). La malaltia s'escampa i comença a colpejar els alumnes i els millors amics del protagonista. Després de molts dubtes, Bucky Cantor, que així li diuen, decideix abandonar la ciutat i passar a unes colònies d'estiu, a l'estat de Pennsilvània, per estar al costat d'una noia que li agrada i, només en part, per defugir l'espectre de la polio. Al cap de dues setmanes de ser-hi, la malaltia agafa també aquesta colònia d'estiu, i Cantor hi és espectador de la primera mossegada del mal en la persona d'un jove igualment prototípic, que practica salts des del trampolí com Cantor tirava amb mestria la javelina. Després, l'infectat és ell mateix. No explicarem com acaba el llibre, per no malmetre l'interès del lector. Però incidirem en allò que dèiem: les novel.les d'epidèmies, si no estan molt ben equilibrades amb històries d'amor, amb faits divers o amb un gavadal d'idees —això va aconseguir-ho Thomas Mann, a La muntanya màgica—, tendeixen a allò que més s'oposa al caràcter accidental i fortuït del gènere: això ja li va passar a Albert Camus en escriure La pesta, avui menys llegible que quan podien establir-s'hi analogies amb circumstàncies històriques coetànies a la redacció del llibre. El caràcter èpic de la gran calorada de l'estiu de 1944 i del paisatge muntanyenc, i també el rerefons de la segona guerra mundial, ja tiren en aquest llibre més a l'èpica que al gènere novel.lístic, però això també succeeix en l'obra de Faulkner i de Corman McCarthy, tanmateix. Ara bé, el fantasma i la difusió de la poliomielitis en aquesta obra la condueix fatalment —no podia ser altrament, tractant-se d'una malaltia tan severa— cap al registre tràgic: així Cantor acaba assemblant-se més a Èdip entrant a la Tebas assotada per la pesta que a un ciutadà nord-americà del seu moment històric. Sobre Èdip pesarà per sempre més, al seu exili de Colonos, el fet de no haver reconegut a temps la realitat disfressada de mite que va assetjar-lo a la ciutat on va néixer, com sobre Cantor pesarà per sempre la possibilitat que fos ell, i ningú altre, qui va entrar culpable a les muntanyes de Pocono, sense saber-ho, com si entrés en una fatídica ciutat mitològica. L'escriptor nord-americà Philip Roth.

"Les epidèmies són mala cosa per elles mateixes, però també poden mig espatllar una novel.la"