Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

Dos versos de Shakespeare

Aquest article es refereix als dos versos finals del sonet núm. 18 de Shakespeare, en què s'han estimbat una bona part dels traductors catalans i d'arreu. El poema, de la sèrie dedicada a l'enigmàtic Mr. W. H., li diu a aquest jove que és més bell i temperat que un dia de bon temps (summer, en anglès, que no equival exactament a "estiu", sinó més aviat a "primavera"). Els capolls de maig són sacsejats pel vent; la primavera sempre arriba al seu final; de vegades el sol crema i es marceix allò que és bell; però el "bon temps" d'aquest noi durarà sempre... I arriba, al final del tercer quartet, la clau per resoldre els dos versos finals: "i de tenir-te en l'ombra la mort no es vanarà, | quan en versos eterns el temps tu podràs vèncer" (trad. de Salvador Oliva, justament premiada). Al final dels 12 versos que acabo de glosar o de citar, els manuscrits i moltes edicions hi porten una coma, que és el que ha equivocat tanta gent: més aviat hauríem de llegir-hi un punt, un punt i coma, o dos punts. És a dir, els dos versos que tanquen el poema, com sol passar amb els apariats dels sonets de Shakespeare, reblen sintèticament una idea ja exposada.

"Els traductors catalans s'han equivocat sovint en traduir dos versos de Shakespeare"

Aquests dos últims versos repeteixen, al començament, una mateixa clàusula: "So long... so long". En anglès: "So long as men can breathe or eyes can see | So long lives this, and this gives life to thee". Són dos termes comparatius que no hauria de resultar difícil de traduir correctament, però que han errat molts traductors pel sol fet que, en anglès, les comparacions amb aquesta clàusula es fan amb els dos termes comparatius en un mateix temps verbal i un mateix mode, com en el nostre cas d'avui: dos presents de subjuntiu (en anglès, igual que l'infinitiu); però, en llengües romàniques, s'han de traduir gairebé sempre en dos temps i dos modes verbals distints: subjuntiu i infinitiu.

Així ha estat com, per fer-ne un repàs històric, hi ha hagut traductors que han entès el sentit d'aquests versos i després han trobat els modes i els temps que permeten ajustar-se al sentit de l'original. Carme Montoriol, l'any 1928, encertava el significat dels versos encara que la traducció és molt apostòlica: "que en el sagrat de tants de cors humans, | viu regnaràs per obra de mos cants". Ella ho va entendre; els lectors, menys. Es tracta d'un tòpic ja horacià (Odes, III, 30), del qual, com era d'esperar, en va plena la literatura del Renaixement i que, de fet, Shakespeare utilitza una altra vegada al sonet núm. 55: jo et canto en un poema; tu et moriràs, però aquests versos, que et sobreviuran, faran que, mentre algú els llegeixi, tu continuïs viu en la memòria dels homes. Joan Triadú (1958) també l'encertava: "I mentre un home aleni i uns ulls treguin florida [aquí degué influir-hi el paisatge de Cantonigròs] | el vers també viurà i a tu et donarà vida". Gerard Vergés (1993) tampoc no va errar: "Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort, | viurà el meu vers i et donarà suport", encara que l'últim vers fa pensar en "la Caixa".

Per contra, dos traductors de la darrera fornada s'han equivocat. L'un, en una edició del 2002, escrivia: "Mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar, | mentre els meus versos visquin i et puguin recrear" (fi del poema), cosa que no té sentit, amb tots els respectes: "mentre" i "mentre"... què? Però és que l'any passat, 2010, sortia a l'editorial Eumo una altra edició completa dels sonets de Shakespeare, en la qual els dos famosos versos estan vessats així: "Mentre ho vegin els ulls o aleni algú, | mentre això visqui i visquis aquí tu", error idèntic a l'anterior, però en una traducció menys bona. Entre els traductors a altres llengües, no tinc espai sinó per esmentar els que van encertar-la: François Victor Hugo (1857), Angelina Damians (1944), Alberto Rossi i Giorgio Melchiori (1964), Pierre Jean Jouve (1969), Agustín García Calvo (1974), Carlos Pujol (1990), José María Álvarez (1999), Antonio Rivero (2004), Christian Low Palacín (2009) i Andrés Ehrenhaus (2009). Total: a Catalunya badem més que no ho sembla.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 24 de febrero de 2011

Más información

  • MARGINALIA