"Escric gràcies a Vázquez Montalbán"

Andreu Martín (Barcelona, 1949) ha guanyat molts premis, a dins i a fora de l'Estat espanyol, fins i tot un Nacional de Literatura Juvenil per No demanis llobarro fora de temporada, però el que rep avui, a BCNegra, el VI Premi Pepe Carvalho, l'emociona i l'omple de records. "Sóc escriptor perquè Vázquez Montalbán va escriure Tatuaje. En aquella època, feia guions de còmic però després de Tatuaje i també de Joc brut, de Pedrolo, i de Mica en mica s'omple la pica, de Jaume Fuster, vaig començar la meva primera novel.la, Aprende y calla. La vaig presentar a un premi que convocava Libros de la Frontera i no me'l van donar. I vaig tornar als còmics".

Aleshores treballava a la revista Muchas gracias i a l'altre costat del passadís hi havia Por favor. Un dia, un company li va dir que hi havia algú que el volia conèixer. Martín se'n va anar cap a la porta i es va trobar amb Montalbán, Marsé i Perich. "Tots tres formaven part del jurat que no em va donar el premi. El Manolo em va dir: 'M'agrada molt el teu llibre. Compta amb mi'. Que generós que era. Perich va afegir-hi: 'No saps on et fiques'. I Marsé em va agafar per la màniga i em va donar les gràcies pel petit homenatge que li feia a Aprende y calla i em va dir: 'La teva novel.la és bona però no molt bona'. Vaig sortir flotant del despatx. Eren els meus ídols. Aquella trobada em va fer escriptor".

'Abans d'escriure una novel.la, ja me la sé de memòria'

'Ara a la meva edat, no escriuria 'Prótesis'

Aprende y calla es va publicar el 1979 i des de llavors Martín no ha parat d'escriure i de publicar. De vegades fa la sensació, com passava amb Vázquez Montalbán, que té un munt d'ordinadors i que en cadascun hi escriu una història diferent.

Ara mateix, Martín està embarcat en una novel.la de 900 pàgines sobre els pistolers, des del 1920 fins al 1945, amb maquis inclosos, i per la que desfilen personatges com ara Francesc Seguí o Salvador Seguí, el noi del sucre. Es titula Cabaret Pompeia i era al Paral.lel, on ara hi ha la sala porno Bagdad. El Pompeia va patir una bomba el 1920 i, explica l'escriptor, al Bagdad encara li diuen Pompeia al magatzem de begudes. "La Barcelona d'aquells anys era més dura que Chicago". La novel.la es narra a través de tres personatges nascuts el 1900. "És la història d'una generació". "Abans d'escriure una novel.la ja me la sé de memòria".

No és la primera vegada que Martín barreja història i gènere negre. Barcelona tràgica, per exemple, es desenvolupa durant la Setmana Tràgica del juliol de 1909.

Martín alterna les novel.les juvenils amb les negres. Entre les primeres, destaca la sèrie del detectiu adolescent Flanagan, escrita a quatre mans amb Jaume Ribera, nou novel.les de les quals es van vendre dos milions d'exemplars. "La literatura juvenil m'agrada, perquè dóna més llibertat que la que suposadament escrius per a adults, però també pot ser excloent".

Té una altra sèrie protagonitzada per una jove mossa, es publica simultàniament en català i en castellà i ja n'han aparegut tres títols: La nit que Wendy va aprendre a volar, Wendy ataca i Wendy i l'enemic invisible. "No volia un policia d'elit, sinó algú que patrullés els carrers".

De vegades costa d'imaginar que aquestes sèries, aptes per a joves i adults, plenes d'humor i amables, les hagi escrit el mateix autor de novel.les tan dures com Prótesis, El señor Capone no está en casa, Por amor al arte o El día menos pensado. "Si parlem de Prótesis, té un component adolescent de rebel.lia contra les institucions. Quan la vaig escriure, hauria dinamitat moltes coses. Andreu Martín s'ha fet gran, ara, a la meva edat, no escriuria Prótesis. La violència no és èpica, no és la solució a res".

Més madur, com diu ell, escriu també amb Jaume Ribera, una saga protagonitzada per l'investigador privat Ángel Esquius. Han aparegut quatre títols: Con la muerte no se juega, La clave de la llave, La monja que perdió la cabeza i Si hay que matar se mata. I, en solitari, té una altra sèrie molt original: Asesinatos en clave de jazz. De la banda sonora, que s'inclou en un disquet, s'encarrega David Nel.lo.

Martín es diverteix molt amb aquesta col.lecció, el protagonista de la qual és un saxofonista que té una banda anomenada El Signo de los Cuatro (picada d'ullet a Conan Doyle i a Sherlock Holmes), en la qual barreja gènere negre amb metaliteratura. Als diversos títols, com El blues del detective inmortal o El blues de la semana negra, ret homenatge a Vázquez Montalbán, La Semana Negra de Gijón, Juan Madrid, Jorge Martínez Reverte, Julián Ibáñez...

Andreu Martín té molta experiència acumulada. El que ara valora més és la "imaginació de la ficció". "El realisme és com una bola de ferro enganxada al peu. Quan vaig escriure Prótesis no em vaig preocupar pel sistema d'investigació policial d'aleshores i Philip Marlowe mai no es va intentar apropar a la realitat. Ens trenquem les banyes perquè la ficció superi la realitat, perquè la realitat és inversemblant i la ficció per definició ha de ser versemblant".