Amables caricatures

EL CAU DEL CONILL

Cristina Segura

Destino

268 pàgines. 19,50 euros.

Les tares del sistema literari espanyol són com les del sistema literari català. La pega és que el sistema espanyol és molt més gran i el català és molt petit: es noten més els desequilibris i fan més mal perquè hi ha pocs mecanismes de correcció i autocorrecció. Els premis literaris a Espanya viuen encara una llarguíssima excepcionalitat perquè, al revés que a la majoria de llocs, els donen els editors a manuscrits inèdits, enlloc que els editors o les institucions o qui sigui decideixi atorgar un premi al llibre que ja ha pogut llegir-se i avaluar-se públicament. Nosaltres ho fem al revés i El cau del conill, l'obra guanyadora del darrer premi Josep Pla, sortirà perdent amb el guardó en projectar-hi expectatives que no satisfà, sense ser una novel.la deficient o patosa: primerenca, però no dolenta.

'El cau del conill' no te voluntat d'estil i pinta veritats amb aquarel.les aigualides

El premi Pla marca jerarquia al sistema literari o això i la qualitat ho oblidem?

L'efecte perniciós d'un sistema parit en plena postguerra (el premi Nadal el 1944) s'agreuja a l'entorn català: en castellà hi ha un munt de premis i es poden combatre recíprocament, les decisions d'uns les corregeixen els altres o si més no els perfils editorials tenen prou joc per tocar pals distints. En català, el risc és més alt: hi ha poc marge de maniobra perquè hi ha pocs lectors, hi ha pocs autors però hi ha moltes ganes de vendre llibres, com a qualsevol lloc. Podria ser exemple d'aquesta situació la guanyadora del premi Pla, com si el jurat —Sebastià Alzamora, Rosa Cabré, Antoni Pladevall, Ester Pujol i Àlex Susanna— hagués optat per un text oportú més que literàriament valuós.

L'autor és un periodista amb formació i experiència a l'estranger, coautor d'un llibre sobre la Xina, redactor al diari Ara i crescut en una família i un entorn de la burgesia barcelonina, figurada o indirectament retratada a la novel.la, segons ha explicat el mateix autor, Cristian Segura (Barcelona, 1978). Coneix bé els ambients que recrea i es percep una experiència, per dir-ho així, de primera mà a l'hora de proposar les caricatures, els costums i les dèries dels personatges. Té pinta sovint de repàs als tòpics que constitueixen l'estereotip —divertit bilingüisme de classe, per exemple— i s'embolica innecessàriament en una trama rocambolesca per fer més entretinguda la crònica de la desubstanciació galopant del protagonista: empresari important al mercat global, viatges exòtics, separació previsible, fill amb problemes d'identitat (homosexual), business futbolístic amb presència estel.lar de l'Espanyol (però també el Barça), ridícul públic d'escàndol davant de Tony Blair, Círculo Ecuestre, psiquiatres, filipines, drogues, una mica de sexe, calès i gomina. Però, en essència, el que importa al protagonista és només una cosa: treure endavant com sigui l'empresa i la seva vida (incloses temptatives budistes), fins a la irònica redempció final. L'egoisme i el servilisme regeixen la vida de l'home i tot es va ensorrant, però massa sovint és com si llegissim el guió d'una d'aquestes telesèries de sobretaula que despulla com en són de poca-soltes, deslleials, interessats i moralment miops els alts empresaris i els seus baixos barems ètics.

Calia que aquest perfil de novel.la minsa rebés el premi Pla, si l'obra no dóna massa més, fora d'algun moment prou grotesc i una voluntat caricaturesca? És vendible com la novel.la que despulla la burgesia empresarial (és un eslogan), però no pas com a llibre literàriament estimulant. I el premi no crec que ajudi l'autor a esmolar l'eina, que pot fer la sang que no ha volgut fer: la caricatura és amable, de fer patxoca sense estridències ni agror.

Els lectors no sabem què podia haver-se premiat, però sí que podem expressar les limitacions pròpiament literàries de la novel.la, la seva conformitat amb el relat tradicional, la seva absència de voluntat d'estil, la seva renúncia a aprofundir les caricatures per acostar-se a la veritat bruta de personatges que estan pintats amb aquarel.les aigualides (o passades de voltes). El Josep Pla marca una jerarquia al sistema literari català, o això de la jerarquia i les qualitats literàries i els mèrits estètics i morals ho deixem córrer? Importa o no que el premi Pla signifiqui alguna cosa més que un producte mercantilment avalat per la promoció editorial i per l'oportunitat del tema? O potser no hi ha més remei, quan surt un autor nou amb una mica de traça i de malícia, que col.locar-li un premi d'aquesta significació?