Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES

El vicari de Wakefield

Ja em semblava a mi que una història tan trista com la del vicari de Wakefield novel.lada per Oliver Goldsmith (1766), per força havia hagut d'editar-se en alguna altra ocasió a Catalunya abans que no ho hagi fet, ara en brillant traducció de Carles Llorach, l'editorial Adesiara (Barcelona, 2010). En efecte: Josep Farran i Mayoral n'havia publicat una traducció l'any 1919, a l'Editorial Catalana, aquella en què tants homes de lletres del país van deixar-hi, per a gaudi de la nació, un reguitzell d'obres mestra, clàssiques quasi totes.

Farran i Mayoral, ara vista la cosa amb densitat històrica i biogràfica, sembla haver estat l'home idoni per traslladar al català una història de tantes misèries, perquè —així m'ho va explicar Martí de Riquer— va acabar la seva vida enmig d'una tal endurança, que us rebia a casa seva amb americana, però sense camisa, per estalviar-la en vista a les ocasions que se li presentessin en què hagués de mudar-se. Llegiu aquest Vicari de Wakefield i veureu una perfecta transposició, en la figura d'un clergue protestant afeixugat per tota mena d'infortunis, de la persona real del seu primer traductor català: estranyes afinitats que es troben en el món de la traducció, que és ple de secretes acordances.

'La lliçó dels novel.listes del XVIII i la història de Job salven aquesta obra de Goldsmith'

La novel.la de Goldsmith és una obra relativament menor, però que no ha deixat de ser llegida d'ençà que es va publicar i que, durant tot el segle XIX, va ser lectura obligada per als col.legials de les terres de parla anglesa. Narra la vida atzarosa i malastruga d'un eclesiàstic —i de la seva nombrosa parentela— que ja a les primeres pàgines del llibre ha d'abandonar una propietat d'upa per una casa insignificant, a causa de l'estafa de l'administrador dels seus béns, que eren notables. A partir d'aquí, tot seran adversitats: primer li rapten una filla i després l'altra; un seu fill que prometia es troba involucrat en un duel deshonrós amb un dels raptors i acaba engrillonat a la presó; la casa se li crema —era poca cosa, però era tot el que tenia—; una disputa amb el seu propietari, per una qüestió igualment d'honor, el porta també a la presó després d'haver-se cremat un braç en l'incendi que ja he dit; una filla se li mor... i encara més sinistres, que no explico per no convertir aquest resum en un argument de primera per a tot amant de les novel.les de l'ínclit Folch i Torres.

No somrigueu a causa d'aquest extrem, perquè és el quid de tot plegat. El Vicari... és una novel.la sentimental i moralitzant —més que cap de les altres obres de Goldsmith, entre elles un aplec de la millor crítica literària del XVIII anglès, The Citizen of the World, un eco de Montesquieu— que se salva per dues raons: la lliçó, ben apresa per Oliver, dels grans novel.listes que el van precedir —Fielding, Smollett, Sterne— i la marca del llibre bíblic de Job: com que l'autor cita amb coneixement sant Gregori Magne, estic gairebé cert que degué conèixer les Moralia seu expositio in librum Job d'aquest pare de l'Església —la Bíblia, per descomptat: tots els protestants la llegien. Els novel.listes que he esmentat són d'una importància cabdal; però no ho és menys —igual com no s'ha de menystenir l'èxit que van tenir les novel.letes de Folch— aquesta pietat d'allò més sincera en el to, tot plegat desembocant en una mostra del que se'n diu "literatura trivial", però que ha satisfet les emocions poc articulades d'una massa enorme de lectors anglesos de qualsevol temps.

A l'últim, cosa que delata l'amor de Goldsmith per l'escena, tot s'arranja de la millor manera: el pobre vicari, el Dr. Primrose, es cura de la cremada al braç; la filla difunta reviu; el fill militar és desagreujat; el seu propietari, causant de totes les desventures, queda execrat i castigat; una altra filla acaba casada amb l'oncle d'aquest, un hisendat; i tots plegats fan un xeflis al final, carregat de riures i d'enginy. Tot es prepara, doncs, per al nostre article de "final de curs" sobre Dickens, que estimava de bo de bo l'obra de Goldsmith, com Jane Austen o Goethe.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de julio de 2010

Más información

  • MARGINALIA