_
_
_
_
CRÍTIQUES

Contra el deport

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Esport" és paraula copiada de l'anglès, llengua carregada d'irregularitats allà on se'n trobin de l'univers lingüístic. En comptes d'aquest anglicisme farem servir la paraula "deport", que està documentada, en català, des de Ramon Llull (Blanquerna, I, 98) fins a Josep Carner. De fet, la paraula procedeix de la veu llatina deportare que vol dir "transportar", "traslladar-se", paraula que ben aviat va agafar el sentit figurat de "transportar-se en esperit", "distreure's" o "divertir-se". Practicar un deport era tradicionalment concebut com un "sortir", en certa manera, de si mateix, per situar-se en un altre camp —mai tan ben dit— en què els maldecaps s'assuaugen, les cabòries es temperen, les penes són oblidades.

'Molts homes de lletres han pensat que fer deport és una gran ximpleria'

Ara bé: de tant deport com es fa avui dia, i, especialment, de tant com se'n contempla —és deport sobre deport, si us hi fixeu: uns que es distreuen jugant a la pilota i uns altres que es distreuen a la butaca de casa veient com els jugadors es distreuen tot jugant—, hi ha gent que ha acabat considerant que el deport, lluny d'entretenir, el que fa és embadalir —ara vegeu com progressa la intensitat dels verbs que segueixen—, embadocar, embajanir, anorrear, aniquilar, matar. Matar, què?, us preguntareu. Doncs matar allò que, de bell començament, només havia de posar-se una estona, legítimament i sàviament, entre parèntesis: la vida intel.lectual o, dit a la hegeliana, "la vida de l'esperit". Gran és la diferència que existeix entre Nausicaa jugant a la pilota, per fer un alè, mentre rentava la roba a la riba del riu, a l'Odissea, i l'esforç desmesurat —i, tot comptat, absurd— que fan els atletes per córrer cent metres en menys de nou segons. Per agafar un autobús que veiem arribar abans d'atènyer la parada n'hi ha prou amb ser capaç de córrer trenta metres en quinze segons: és cosa demostrada pel costum.

Per tot això que hem dit agosaradament, recordarem avui als lectors les paraules d'uns quants homes de lletres que, des de l'Antigor, s'han manifestat en contra de l'activitat deportiva. Isòcrates, al seu Panegíric, hi escrivia: "Sovint m'he preguntat per què els organitzadors de les panegíries i els promotors de les competicions gimnàstiques han cregut escaient d'atorgar premis tan importants al reeiximent físic i tanmateix no han assignat cap recompensa per als qui treballen calladament pel bé comú i cultiven l'esperit..." A la Carta Primera a Timoteu, sant Pau hi diu: "L'exercici corporal només és útil en part; en canvi, la pietat sí que va bé per a tot, en aquest món i en l'altre, com se'ns ha promès". A l'Anacarsis, de Llucià, hi llegim: "Certament, m'agradaria saber quin benefici porten aquests exercicis; perquè, el que és a mi, em semblen més aviat cosa de bogeria, car no és fàcil que ningú em convenci que els que fan això no ho fan perquè han perdut el senderi".

Tirant amunt en la saviesa secular —aquest saber que avui està tan desacreditat, fins al punt que els estudiants d'història no tenen cap interès a ennovar-se sobre Carlemany, i els de cinema no senten cap necessitat de conèixer què va fer Orson Welles, de tan vell com els sembla i tan poca plastilina que feia servir—, tirant amunt, dèiem, Montaigne no va quedar-se curt en aquest mateix sentit: "Fujo tant com puc dels exercicis físics perquè fan suar" (Essais, III, 13). Elias Canetti, ja en ple segle XX, va inscriure's una vegada en un gimnàs per mirar de millorar la forma física; però va deixar-ho córrer —escriu en un dels seus llibres autobiogràfics— perquè va observar que, mentre feia exercici, se li aprimava la intel·ligència. Cosa semblant va escriure Truman Capote, un dia que van convidar-lo a passar uns mesos a Califòrnia, lloc en què homes i dones presenten uns cossos atlètics que tan aviat admiren com espanten: "No hi aniré. A cada hora que un passa a Califòrnia, se li destrueixen 50.000 neurones".

Juvenal va escriure, en un passatge famós d'una de les seves Sàtires: mens sana in corpore sano. L'expressió ha fet molta fortuna, però, a la vista de com parlen els futbolistes i altres deportistes en termes generals, hauríem de posar de moda un altre dictum que vingués a dir, tot en llatí: "Memento mori. Llegeix i estudia, que el món s'acaba".

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_