Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Sonic Youth, donant la nota

SONIC YOUTH. Razzmatazz 1

(Almogàvers, 122). 18 d'abril. 39 euros.

Més de 25 anys de carrera i la fórmula encara continua donant resultats. Els Sonic Youth no fan llàstima, no arrosseguen pel terra la fama que van començar a elevar als 80, no tiren de la nostàlgia i, per sentir un bon repertori de la banda de Nova York, no cal anar als seus discos més populars (Daydream nation, Goo o Dirty).

Com si haguessin fet un pacte amb el diable, com si una mena de joventut perenne els acompanyés, els Sonic Youth van lliurar l'any passat The eternal, un disc gens menyspreable on refonen el seu so més clàssic i tornen a oferir una descàrrega d'energia, distorsió i melodia que no per coneguda deixa de ser eficient. Aquest disc ja va ser avançat parcialment abans que es publiqués al festival Primavera Sound de l'any passat, però ara tornen en solitari, amb format de concert convencional, a oferir un concert a la sala Razzmatazz, que s'omplirà amb motiu de la posada de llarg d'aquest àlbum que ha suposat el retorn a una discogràfica independent, Matador, després de 20 anys de permanència a Geffen.

A The eternal, on la formació nord-americana incorpora com a baixista l'excomponent de Pavement Mark Ibold, els Sonic Youth aposten per un format convencional de cançó deixant enrere les experimentacions sonores i la creació de textures, tot deixant anar la seva habilitat per envoltar melodies directes i reconeixibles amb distorsió i dissonàncies. Això converteix el disc en una obra assequible que no perd punta i fil. No és gratuït que el grup, format l'any 1981 i amb 16 elapés a la seva discografia, hagi anant desgranant una música que va partir del trencament de les estructures convencionals de la cançó, tot injectant trets del punk, post-punk i no wave.

Però l'aportació fonamental dels Sonic Youth va ser ajudar a redefinir el paper de la guitarra al rock, oblidant tant el virtuosisme net dels solos com la fúria ràpida i urgent del punk. El resultat, encara avui visible, és una aposta per la textura i el so manifestat mitjançant el feedback, la distorsió i les afinacions més inversemblants.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 15 de abril de 2010