Biblioteca

Sembla que els nous temps haurien de castigar especialment uns equipaments culturals com ara les biblioteques i, en canvi, un té la impressió que si hi ha una infraestructura que va a l'alça en aquests inicis del segle XXI són aquests centres. En principi, l'actual societat de l'oci les hauria de castigar de manera especial.

Doncs, no. Oferia ahir l'Institut d'Estadística de Catalunya xifres sobre les biblioteques catalanes i la primera era el nombre d'uuaris inscrits entre 2006 i 2008: un 9,4% més, arribant a les 3.667.052 persones. O sigui, gairebé la meitat dels habitants de Catalunya tenen carnet bibliotecari. Brutal. I, a sobre, el 54,6% del préstec domiciliari segueix passant pel llibre, mentre els documents audiovisuals sumen el 27,1%.

Hi ha, és clar, qui ràpidament pot treure el Sant Crist gros i que alerti sobre el fet que el préstec de documents audiovisuals ha registrat en els dos darrers anys un augment del 46,8%, mentre que el del llibre ha pujat un modest 10,4%, un creixement gairebé vegetatiu.

És possible, però això reforça la tesi inicial. D'una banda, és incontestable que les biblioteques d'avui són d'una comoditat, bellesa i modernitat (les de la Xarxa de la Diputació de Barcelona, per exemple, ja comencen a treballar com afrontar el préstec amb llibres digitals) indiscutible i ben allunyada del lloc rònec i feréstec que tenien en l'imaginari col·lectiu.

D'altra banda, que els nous equips han sabut reconvertir-los en els grans centres de socialització d'avui. I ho han fet posant les noves tecnologies, sense por, al costat del llibre (94,7% dels centres tenen internet i gairebé la meitat, el 48%, web pròpia). Però la clau de volta és en les activitats (costarà anys oblidar la cuada que, per exemple, es va formar a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona amb la visita d'Haruki Murakami) i, sobretot, els clubs de lectura. Un dels actes més íntims com la immersió en un llibre i els sentiments que desperta, exposada i debatuda i recomanada a d'altres sense pudor i amb la fe del convers, gairebé! I tot això passa sense una planificació del sistema cultural català. Qui diu que no som un gran país?