Qui sembra vents...

Els fills de Centelles han fet bé de desconfiar i cercar compromisos ferms fora de Catalunya. Havia arribat el moment idoni per negociar les millors condicions per a la conservació i la difusió de l'arxiu, objectiu pel qual ja havia lluitat el seu pare en vida. Però aconseguir aquestes condicions no és possible de la nit a l'endemà per l'administració. Que l'arxiu Centelles no es quedi a Catalunya no es deu simplement al caprici dels hereus, sinó a la política cultural catalana en matèria de fotografia, reiterada de govern en govern, amb un anquilosament històric, sense objectius, desmembrada en diverses entitats (museus, centres culturals, festivals de foto, etcètera), sense un programa estratègic des que el 1978 es fan les primeres passes per "normalitzar" aquest mitjà.

Els prejudicis cap a la fotografia documental, el menyspreu de l'arxiu com a conjunt d'autor, dirigiren les partides pressupostàries i marcaren les línies d'actuació cap a l'adquisició d'"obra única", despreocupant-se del parador i la situació dels arxius fotogràfics que, per sort, han anat a parar als arxius històrics on l'autoria perd pes amb relació al referent documental. La política fotogràfica ha estat guiada per l'obsessió de la "peça fotogràfica" que deixava de banda tot allò que hauria de ser la veritable preocupació pública: conservar, investigar i difondre els arxius d'autor. De manera que podem dir allò de 'qui sembra vents, recull tempestes'.

Repassem els fets puntuals de la història de l'arxiu Centelles per esbrinar el que en el futur s'hauria d'haver evitat. El 1976, Agustí Centelles recupera la seva maleta de negatius dipositats a França durant més de 30 anys. Des d'aquell moment comença la seva lluita pel contingut de 9.000 negatius, la majoria imatges inèdites de la República i la Guerra Civil, tot i que els escassos llibres i exposicions que aconseguix tirar endevant en vida es deuen, bàsicament, a la iniciativa privada. El 1979 va exposar a la galeria Redor de Madrid i, ja el 1984, a la galeria Primer Plano de Barcelona. Al novembre d'aquell mateix any el Ministeri de Cultura li concedeix el Premi Nacional d'Arts Plàstiques. Amb motiu del guardó, va opinar Centelles: "Em sento molest perquè les institucions catalanes no han demostrat en cap ocasió el més mínim interès". Va morir al cap d'un any.

Uns mesos més tard, a Barcelona es comencen a fer els primers passos per consolidar un projecte fotogràfic a la Fundació Miró. Es comença a dibuixar un propòsit patrimonial -no documental- en la gestió de la fotografia (emmagatzemament i custòdia dels originals) que quallarà al cap d'uns anys (el 1996) amb la creació del Departament de Fotografia del MNAC. El criteri que preval és el de la conservació d'obres d'"interès artístic". Però es deixa de costat el problema d'on van a parar i en quines condicions estan els arxius.

El que està passant amb l'arxiu Centelles denota una problemàtica més profunda, que alguns fa temps que anem denunciant. Fins i tot s'han fet revisions de l'estat de la qüestió promogudes pel Departament de Cultura, des del Llibre Blanc (1994) fins a les últimes II Jornades de Fotografia a Catalunya (2008) sense que hi hagi canvis significatius després de recollir les conclusions. Durant aquests últims set anys de funcionament de l'associació que dirigeixo (Centre de Fotografia Documental de Barcelona) s'han creat a Catalunya un conjunt important de col·lectius i entitats amb objectius molt diversos entorn de la fotografia. Però encar falta el més necessari: un projecte públic en el pla nacional que ajudi a coordinar tots els esforços i afronti el repte de conservar, gestionar i difondre els arxius. Cal un Centre Nacional de Fotografia, ben diferenciat dels museus i dels centres culturals, que reconegui la polièdrica funció i naturalesa de la imatge fotogràfica.

Laura Terré és presidenta del Centre de Fotografia Documental de Barcelona i filla del desaparegut fotògraf Ricard Terré, l'arxiu del qual gestiona.