El plaer de sentir plaer literari

Una tempesta

Imma Monsó

La Magrana

250 pàgines. 18 euros

Wallace Stegner observa que "les vides humanes rarament s'ajusten a les convencions de la ficció". Aquest diagnòstic, però, suggereix un revers poderós: potser les convencions de la ficció sí que s'ajusten a les vides humanes. Imma Monsó (Lleida, 1959) va publicar la seva primera novel·la, No se sap mai , el 1996. Al llarg d'un constant procés de destil·lació formal, l'autora ha consolidat una línia estilística i temàtica inconfusible, en què fantasia i realitat s'equilibren en el punt just de la versemblança, en què predomina un humor implosiu i un sentimentalisme sec, en què el rigorós sentit alambinat de la lògica dels arguments permet algunes associacions amb l'obra de Pere Guixà, i en què la singularitat dels seus personatges no es malbarata amb un efecte d'estranyesa hermètica sinó que penetra en les pregoneses més familiars del lector. Exceptuant Un home de paraula (2006), obra marcadament autobiogràfica, la resta de la literatura de Monsó sedimenta una màgia resolta, on l'absurd, l'excentricitat, la concentració de destins i un surrealisme dosificat presenten les forces inveterades de la condició humana: la soledat, la (in)comunicació, l'estima, les pors, el pes de l'atzar... L'obra de Monsó certifica que la quimera de la realitat potser només és assequible des de l'angle deforme que la ficció concedeix.

En una trama cenyida a poc menys de dotze hores, Una tempesta fusiona acció i descripció psicològica. Sara Surp, una escriptora que es desplaça a un poblet dels Pirineus per fer una xerrada sobre el llibre que ha publicat, entrecreua els seus avatars amb els d'un admirador literari i amb els d'un home que practica vol lliure. L'esclat d'una tempesta, el fet de trobar una ambulància que transporta el cadàver d'un accidentat de qui no es coneix la identitat, l'aturada de la llum elèctrica -amb els mateixos efectes introspectius de L'instint , de Sergi Pàmies-, i les intervencions dels membres del club de lectura que comenten l'obra, cristal·litzaran en una mescla d'ironia, tragèdia i coneixement de l'ànima humana i permetran una doble lectura: en clau d'intriga i en clau psicològica. Amb un ritme veloç i també sàviament retingut, Una tempesta aborda la por humana, les intempèries a què s'exposa la nostra existència. La por en la seva forma més abstracta i els dics que interposem per mitigar-la (com l'afany de protecció o la mateixa literatura) queden sotmesos a les pulsions d'uns personatges que invoquen el magnetisme dels espais buits: una escriptora que només escriu en estat de somnambulisme, que recorre a la màscara social (el Ninot, un pilot automàtic) per eludir el centre de gravetat del seu jo genuí, i que en la seva vida intel·ligent de vigília esborra part d'allò que ha escrit mentre dormia; un home que diu que té fobofòbia (por de tenir por); i un altre que vola en parapent, buscant la verticalitat trencadora de la caiguda i l'elevació balsàmica de les bombolles d'aire. Una tempesta és una bella i incisiva guia de perplexos, l'enèsima cota del riquíssim contrapunt surrealista de la literatura d'aquesta autora.