La monja de Diderot

Les monges han estat, al llarg de la història literària, tan lloades per uns quants -com ara Rilke, que les adorava-, com escarnides per d'altres. Els ha passat el mateix que als monjos: el fet que estiguin tancades en recintes tot sovint impenetrables i el fet, obvi, que el seu vot de castedat els prohibeixi la relació carnal, va despertar des de l'Edat Mitjana tota sèrie de fabulacions sobre les inevitables irregularitats eròtiques, i d'altra mena, que es produïen a les mongies. Boccaccio, per posar l'exemple més universalment conegut de desprestigi de la moral de les monges, els va dedicar un dels contes més divertits del Decameró (III.1), que porta el nom del jardiner que es fa passar per mut, Masetto de Lamporecchio -nom que després Da Ponte recolliria en el seu llibret per a Don Giovanni, de Mozart-, i que, aprofitant aquesta suposició, adoba totes les monges del convent, inclosa la mare superiora, cregudes que el pobre jardiner no explicarà mai a ningú aquelles cosetes. Tampoc no caldria recordar allò que l'Arxiprest d'Hita, Francesco da Barberino o l'Aretí diuen de les institucions conventuals femenines. A partir del segle XVII, la lírica de tall popular espanyola va oscil·lar entre preuar les monges bellament -"Ya vienen las monjas | llenas de toronjas | con su caballito blanco | deslumbrando el campo"- i ultratjar-les, especialment arran el fet històricament demostrat que algunes monges dels temps moderns guanyaven un sobresou ensenyant, sempre darrere les reixes, aquells pits tan blancs que deuen tenir, tan menuts i desitjables de tan verges: "Está la mongica | en el monasterio; | sus teticas blancas | de so el velo negro. | No más, | que me matarás". Aquesta bellesa del pit de les monges és el que va originar uns pastissets italians que es deien "petto di nonna", és a dir, "pit de monja", que a Catalunya van derivar, per senzilla etimologia popular, en la falsa expressió "pets de monja": es venen a moltes pastisseries del país.

Com és sabut, no hi ha hagut segle modern més procliu a la literatura llibertina, les novel·les eròtiques i els contes lascius que el XVIII. Per això un podria pensar, quan trobi a les llibreries l'obra de Denis Diderot, La monja -Barcelona, Adesiara, 2009; excel·lent traducció catalana d'Elisenda Galobardes-, que toparà amb una mostra més d'aquest subgènere de la literatura narrativa que va fer, i encara fa, les delícies dels lectors, especialment els francesos, que són, no perquè sí, els que es van inventar la fabulosa història amorosa de "la monja portuguesa". Si el lector hi espera això, quedarà decebut. Diderot és un dels monstres de la literatura francesa de tots els temps, i tan monstre, al seu segle, com Voltaire. Com aquest, endemés, Diderot va ser un mestre de la novel·la, i, tot i que va escriure un notabilíssim Éloge de Richardson, va superar a aquest, amb escreix, bo i reprimint tot element sentimental i llagrimós a les seves novel·les, mirant sempre d'escriure, per damunt de tot, obres que s'aguantessin per la pura força de l'estil, de l'estructura narrativa i, molt especialment, de la matèria narrada i el to que s'hi adopta.

La història és senzilla: una joveneta de la qual sabrem, al cap d'unes quantes pàgines, que és filla il·legítima, és destinada pels seus pares d'adopció a la vida monàstica. En la primera experiència, al convent de Sainte-Marie, Suzanne Simonin es nega a prometre els vots que són del cas, per a gran escàndol dels presents. Torna a casa, i els pares no triguen a enviar-la a un altre convent, a Longchamp, en què la noia es troba voltada d'una colla de col·legues, tirant a sàdiques, que la insulten, la sotmeten a tota mena de vexacions, i fins i tot la torturen. Surt viva de l'experiència, i al capdavall va a parar al claustre de Sainte Eutrope, lloc en què es trobarà sotmesa a una altra diguem-ne arbitrarietat: la superiora se n'enamora, la sedueix, o doblega la noia amb eloqüència, i hi té certes relacions no precisament d'alta volada eròtica, però amb un grau inequívoc de lesbianisme. Al final, la noia fuig per cames.

La narració és una confessió semi-epistolar, sembla que amb un rerefons històric, enviada a un amic i confident, el Marquès de Croixmare, a qui s'adrecen les últimes pàgines a mena de prefaci a posteriori. Com hem dit, Diderot sempre es comporta amb un decòrum narratiu extraordinari, més refinat encara que el de Candide: aquí Voltaire va atacar l'optimisme leibnizià i, amb sarcasme, els jesuïtes; a La monja s'hi ataquen els costums dels centres eclesiàstics de reclusió. Però allò que més interessava Diderot -només així s'entén que fes la lloa de Pamela, de Richardson- no eren les brutícies ni l'anticlericalisme més tronat, sinó entrar a fons en la naturalesa humana -en la tragèdia de veure una voluntat individual sotmesa al poder d'una institució avalada per l'Església- i desmuntar, des de dintre mateix d'aquesta institució, les hipocresies i les malignitats que s'hi trobaven. Si hagués tirat pel dret, La monja no seria l'obra mestra que, sens dubte, és.