Una història trista

La situació de la programació a Barcelona del que hom sol anomenar "música clàssica" es podria qualificar de "colonial" o de programació mimètica i d'imitació amb relació al que es fa fora. Barcelona no decideix, no marca línia, mira el que fan a fora, mira la butxaca i mira els índexs d'ocupació. De tot això en treu la mitjana aritmètica, hi afegeix la quota de pàtria i de modernitat que toqui segons qui governi i, a partir d'aquí, es fan uns programes "possibilistes" amb uns marges de risc artístic i econòmic generalment baixos. Ningú no juga fort i qui ho fa, ho paga.

La ciutat és un cas evident de dictadura de l'abonament. A Barcelona, amb poques excepcions, la gent s'abona al Liceu, a Ibercamera, a Palau100 o al que sigui, i a continuació, amb la consciència ben tranquil·la per haver esmerçat una quantitat considerable de duros pel bé de la cultura i del país, es dedica a assistir a uns concerts que hom té apuntats a l'agenda amb mesos d'antelació i no s'interessa per res més ni que vingués a tocar al Palau el mateix Beethoven.

Que una planta com Millet aparegui no és estrany, però perquè creixi tan ufana cal que on està plantada hi hagi molt fem

Per aquest motiu, programar fora dels cicles habituals és literalment suïcida i més d'una vegada hem vist com s'havien de cancel·lar concerts de primera categoria perquè havien estat programats fora dels abonaments habituals i no s'havien venut ni dues dotzenes d'entrades. Curiosament això no passa ni amb el teatre ni amb el jazz, el pop o el rock, on el públic decideix cada setmana a quins espectacles anirà.

Dins la grisor general, cal matisar. A la ciutat qui, amb límits, ha programat sovint amb una mica d'independència, originalitat i risc és el Liceu que ha lliurat a la Barcelona una dècada que, tot i els errors, passarà a la història com una de les millors. Això serà així perquè, amb els anys, l'única cosa que finalment queda dels teatres és la història artística i la del Liceu postincendi és objectivament molt important.

Un altre cas especial el trobem amb La Caixa, durant anys va programar amb independència, agosarament i claredat de criteri i, bo i perdent diners -devia ser l'únic negoci on la Caixa perdia diners- guanyava prestigi. En les darreres temporades, però, s'ha decantat per propostes més populistes i d'una modernor més d'aparador que real.

L'Orquestra Simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya (OBC) viu de fa temps en un estrany polígon format per una direcció que vol i dol, una plantilla orquestral que és un poder fàctic i ho ha de fer notar un cop cada dos anys, uns directors titulars que vénen amb moltes idees però no saben com les aplicaran, un públic que tira a conservador però ho aguanta tot, la necessitat de "fer país" i la de semblar moderns. Tot plegat una samfaina excessivament eclèctica que, agradar, el que es diu agradar, no agrada a ningú, ni a qui la cuina, però va tirant prou bé.

D'Ibercamera no se n'ha de dir res pejoratiu. Que uns promotors privats, competint amb cicles fortament subvencionats per institucions o empreses, aconsegueixin mantenir viu un cicle és meritori i si de vegades cauen en l'obvietat i en una certa insistència en noms ja massa coneguts, també s'ha de reconèixer que han aconseguit crear un públic fidel i respectuós que no aplaudeix entre els moviments de les simfonies.

Quedarien encara molts cicles de concerts per esmentar, per exemple, Euroconcert, conservador però intel·ligent o els diversos cicles destinats a promocionar joves intèrprets o compositors catalans on, en general, les administracions es comporten exactament igual que el mestre Xavier Montsalvatge quan, referint-se a la música contemporània, em deia que li donava un suport absolut i total mentre no la hi fessin escoltar.

Hem d'acabar inevitablement referint-nos a l'ase dels cops: Palau100, el cicle estrella de can Millet. Certament les apostes artístiques eren de risc artístic baix i fer venir en Zubin Mehta i la Filharmònica d'Israel a tocar La Quarta de Brahms és tan agosarat i presenta tantes possibilitats de descoberta com demanar arròs al restaurant Set Portes. Tanmateix s'ha de dir, ara que malparlar d'en Millet s'ha convertit en l'esport nacional, que el fet que la programació Palau100 fos, de vegades, una carrinclonada, i que sovint anés orientada a espaterrar uns poderosos patrocinadors que amb prou feines sabrien esmentar mitja dotzena de compositors, ho hauríem pogut dir tots des de fa anys, però ni des d'aquest diari ni des de cap altre, ni als consells de les diverses fundacions i consorcis, ni des de les administracions, ningú no va dir mai ni piu. Tothom ho trobava fantàstic i encara li donàvem medalles.

Que una planta com Millet aparegui no és estrany, al cap i a la fi la cobdícia forma part de la humana natura, però per a què una planta així creixi tan ufana i esponerosa cal que el terreny on està plantada estigui molt ben adobat, és a dir, que hi hagi al voltant molt fem.