Reportatge

Més que un saqueig

El 'cas Millet' interpel·la la societat sobre una qüestió incòmode: què se n'ha fet, de la 'burgesia catalana'?

Més que un saqueig. Si el Barça és més que un club i l'Orfeó Català és més, molt més, que un grup de cantaires, per la mateixa regla de tres el cas Millet ha de ser molt més que un saqueig a mans plenes d'una institució que concentra totes les essències del país.

Quant més? En el pla númeric, i en termes relatius, hi ha una única estimació coneguda, encara que no gaire fiable, atès que el seu autor la va retirar inmediatament després d'haver-la pronunciat, sense poder evitar no obstant un colossal terrabastall polític que va fer escruixir els mateixos fonaments de la pàtria: el 3%. Com sia que aquest misteriós percentatge va quedar en la indeterminació, ens és de menester anar a burxar en territoris allunyats de les xifres i per tant de la concreció, però, això sí, literàriament força més confortables: els camps del simbolisme, de l'imaginari, dels èxits i les fòbies, dels agosaraments i les pors, d'allò que som i d'allò que volem ser, d'allò que no som i que de cap manera no volem ser, etcètera, etcètera. Entrem en la dimensió desconeguda i lliscosa de la psicoanàlisi col·lectiva.

"Hi pot haver cultura sense economia però no a l'inrevés", diu Francesc Cabana
Indústria, finances política i art van anar de bracet del Modernisme
Mar i muntanya burgesos: de Sitges a Caldetes, de Viladrau a Pedralbes
Rafael Suñol: "Catalunya té massa patrimoni acumulat"
Hi ha coincidència a subratllar que l'ascensor social ha funcionat
Els JJ OO van suposar un moment dolç entre públic i privat

En el fons, la pregunta incòmode que hi ha al darrere d'aquests dilemes que han sorgit pels nous fets del Palau, ben diferents d'aquells de 1960, és: què se n'ha fet, de la "burgesia catalana"? (es posin les cometes ad libitum ). Dit d'una altra manera: és el cas Millet el Cant Espiritual - "I quan vingui aquella hora de temença / en què s'acluquin aquests ulls humans..."-, xiuxiuejat als funerals d'una classe social de cos present, però freda i inerme, o ens cal fer un esforç i pensar que no, que no n'hi ha cap, d'enterrament, que es tracta només d'un tumor, de dimensions considerables, certament, però feliçment aïllat i extirpat d'un cos social lliure de tota metàstasi i que, fins i tot ja sembla que fa més bona cara?

En el fons, sempre és el mateix: el got està mig ple o mig buit, els apocalíptics tornen a la grenya amb els integrats, les coses tornen a tenir els colors irreconciliables dels vidres a través del qual s'observen. Però entre l'autocomplaença i l'autoflagelació, entre l'esquinçament de vestiments i la indiferència apol·línia hi ha d'haver un camí de debat i d'equilibri on encara es puguin dir coses poc o molt assenyades. Tractarem de posar-nos en aquesta via, demanant excuses anticipades per les possibles sortides de pista.

De les diverses converses mantingudes per elaborar aquest reportatge (o el que sigui), en sobresurt una imatge del juny, abans de la intervenció dels Mossos d'Esquadra que potser conté les claus psicològiques de tot aquest afer. Fèlix Millet ha convocat els patrons de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música per passar comptes. L'assistència no és gaire nombrosa, no ho ha estat mai en aquesta mena de sessions, per allò que tots anem amb l'agenda que treu fum. El prohom es treu una quartilla de la butxaca i llegeix el balanç -"ingressos, tant; despeses, tant; superàvit: tant" (les xifres són irrellevants, total eren mentida i ja sortiran al sumari, aquí parem atenció al gest)- i torna a doblegar el paper i se'l fica a la butxaca. Un patró pren la paraula: "Home Fèlix, podries detallar una mica més les despeses?". Resposta: "Que no et refies de mi? Envia'm un mail i ja te'l contestaré". Naturalment, les dades reclamades no van aparèixer. No ho haurien fet encara que la policia no hagués intervingut i escorcollat la seu. L'escena, simplement, s'hauria reproduït a la convocatòria de l'any vinent. De fet, era una escena de quadre fix des de la fundació de la fundació, l'any 1992.

Confiança. Vet aquí un concepte clau dels cercles econòmics, molt especialment en temps de crisi com els d'ara. Francesc Cabana, advocat, escriptor, historiador de l'economia catalana, hi fa un esment reiterat al llibre de recent publicació La cultura de la cobdícia (Pòrtic), títol que sembla encunyat exprés per l'afer que ens ocupa (encara que el copyright correspongui a Barack Obama, poc sospitós de conèixer el recó de món del qual parlava Pau Casals a la seu de l'ONU, l'any 1971: "I'm a catalan. Catalonia has been the greatest Nation in the world...").

Dilluns passat, Cabana hi va insistir en l'obertura de curs de l'Ateneu Barcelonès, altre símbol identitari del qual ell és vicepresident, amb una conferència sobre Catalunya emprenedora: economia i cultura. Va començar amb un sil·logisme interessant: "Hi pot haver cultura sense economia al darrere, però sense cultura de cap manera hi pot haver economia". I si això és un paradigma vàlid arreu, ho és especialment aquí, on -va afegir seguint la tesi de l'historiador Jordi Nadal-, des del segle XVIII les classes dirigents van abandonar les reivindicacions polítiques per llençar-se de cap al món industrial-financer, "amb tots els desenganys i frustracions consegüents". En aquest punt va ironitzar sobre la Catalunya "emprenedora", demanant disculpes a l'audiència si per comptes d'emprenedora se li escapava en alguna ocasió "emprenyadora".

La síntesi del conferenciant ens estalvia un munt de feina, de manera que la reproduïm en forma de fitxa, és a dir ulteriorment sintetitzada.

- Bonaventura Carles Aribau. L'any 1833 va publicar al diari El Vapor -queda cap dubte sobre la vocació fabril del protocatalanisme?- el poema La pàtria, considerat el text fundacional de la Renaixença. El 1847 va ser anomenat director general del Tresor a Madrid.

- Joan Güell i Ferrer. Torredembarrenc "americano" (que no "indiano") enriquit a Cuba, fundador de la indústria tèxtil El Vapor -vés per on- i més tard la de maquinària pesant La Maquinista Terrestre y Marítima. A partir de 1857 va ser diputat i senador per la Unión Liberal.

- Antoni Brusi. Impulsor d'un mitjà de comunicació modern, el Diari de Barcelona, del qual el 1865 va cedir la direcció a Mañé i Flaquer.

- Manuel Girona i Agrafel. Fundador del Banc de Barcelona (1844), alcalde de la ciutat, diputat i senador conservador, proposat per ser ministre de finances encara que declinà l'oferta.

- Francesc de Moragas. Fundador el 1904 de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvi.

N'hi ha molts més, òbviament, però queden exemplificats tres rams importants: indústria, finances, edició. L'esport també mereix una negreta, i aquesta ha de ser atribuïda a Joan Gamper, nascut Hans a Suïssa, fundador el 1899 del FC Barcelona, representant de l'obertura i permeabilitat d'aquella societat. I naturalment Francesc Cambó , un compendi de tot, comerç, indústria, política, cultura. En aquest terreny l'associacionisme va ser espectacular. A tall d'exemple, tanquem el focus sobre l'imprescindible Orfeó Català, societat coral romàntica de base obrerista, fundada el 1892 pels músics Amadeu Vives i Lluís Millet, promotors del Palau de la Música, inaugurat fa cent anys i declarat Patrimoni de la Humanitat el 1997. El 1951 en va assumir la presidència Fèlix Millet i Maristany, nebot del fundador, "català de Burgos" (franquista), home que havia fet una notable fortuna en el ram de les assegurances i que tenia per hobby el catalanisme, segons l'expressió afortunada de Pere Cullell i Andreu Farràs a L'oasi català (Planeta, 2001; vet aquí un llibre que caldrà actualitzar). El 1961 va fundar amb Lluís Carulla, Josep Cendrós i d'altres l'Òmnium Cultural. Albert Boadella en va fer un retrat col·lectiu magistral a El doctor Floid i Mr. Pla. Fèlix Millet i Maristany va tenir tres fills amb Montserrat Tusell i Coll (sector del cautxú): Joan, exconseller de Banca Catalana; Xavier, candidat convergent a l'alcaldia de Barcelona (1979), i Fèlix que va succeir el 1978 a Joan Anton Maragall, patró de la Sala Parés i fill del poeta, al front de l'Orfeó Català. Els següents 30 anys han estat prou explicats els darrers dies.

Però, a més de les fàbriques i els despatxos, a on anaven aquests burgesos? La llista fóra llarga però aquí només es pretén donar-ne un perfum. El modernisme va ser més aviat una qüestió de muntanya, sense perdre de vista el mar: així trobem Collserola, Valldoreix, Viladrau, Puigcerdà, però també Sitges.

El retorn a l'ordre noucentista és més aviat cosa d'estiueig de mar, que emperò no arracona la muntanya: Llavaneres, Caldetes, la Costa Brava, però també el Putget i Pedralbes. Els llocs d'esbarjo i de negoci a ciutat estan prou cosits a l'imaginari: el Círculo del Liceo, l'Ecuestre, el Club de Tenis Barcelona, el Polo, el del Turó. Institucions recreatives que perduren i a les quals se n'afegeixen de noves, no cal dir...

Però tornem a la pregunta inicial: què se n'ha fet, de tota aquesta energia productiva i artística, tot aquest treball de balanços i exquisitesa decorativa? Doncs, segurament, seguint les lleis implacables de la física, de la mateixa manera que no es va crear del no-res, tampoc s'ha destruït ara. Simplement, s'ha transformat en alguna altra cosa. Com? Doncs a cops de crisis, d'això ningú se n'escapa. La de la dècada 1974-84, conseqüència de l'augment del preu del petroli, va reventar gran part d'aquella indústria abans esponerosa. Els capitals van anar a parar a la construcció, fins a l'esclat de la bombolla immobiliària (2001), prèvia a la crisi financera global en la qual estem ben instal·lats.

"La burgesia del segle XIX no existeix", assegura Rafael Suñol, que va ser president del Banco de Crédito Industrial (1983-88) i va viure 15 anys a Madrid (ara és vicepresident executiu de Catalana d'Iniciatives). "El franquisme va fer perdre bona part de la capacitat associativa, encara que hagin aguantat els gran referents, però amb menys influència. El totxo finalment ens ha perjudicat perquè ha creat una societat amb massa patrimoni acumulat. A Madrid, de l'emergència del sector públic i la posterior privatització en van sorgir les grans corporacions [Repsol, Telefònica, etcètera] amb expansió a Amèrica Llatina, molt dinàmiques". Per explicar-ho formula una teoria divertida, basada en la seva pròpia experiència: "A Madrid, el cap de setmana no saps on anar, si no és a la Sierra. De manera que la gent de negocis agafa un avió i se'n va a Londres o París. A Barcelona, suposo que per efecte de l'Empordà i la Cerdanya, ningú agafa un avió el diumenge. Preferim la bona vida". "La globalització ens ha perjudicat, però també l'hem fet servir d'excusa. No hem anat a Dubai a crear empreses. Ara bé, Catalunya és encara, de llarg, la comunitat espanyola més exportadora. Hi ha nínxols industrials potents en sectors tan diversos com màquines de fer etiquetes o plantes liofilitzadores. Se n'han de crear més, és clar".

Jordi Alberich, director general del Cercle d'Economia, reble el clau de l'emergència del sector públic durant la dècada dels 80, fet que va atreure cap a la política molts descendents de nissagues industrials (Joaquim Molins, Miquel Roca, Xavier Trias, Rafel Ribó, Joan Reventós). Però insisteix en el desprestigi "perillós" en què ha caigut aquesta activitat: "Donar la culpa a la política és molt fàcil, però nosaltres hi tenim bona part de responsabilitat". "La globalització ha canviat molt les coses. Avui un depenent del Starbuck's no pot crear un nou Starbuck's com passava al llarg dels segles XIX i XX. Però val a dir que l'ascensor social ha funcionat a Catalunya. Recordo la frase de José Manuel Lara Bosch rebent la Creu de Sant Jordi de mans del president Montilla: '¡Hombre, un charnego dando la Creu de Sant Jordi a otro charnego!', va ironitzar". [Un xarnego que, tot sigui dit presidia a l'època el Cercle d'Economia, encara que dividit, tot sigui dit, per aquesta circumstància]. És cert que la llista de cognoms no il·lustres ha anat guanyant pams quadrats a l'orla d'honor dels darrers anys. Exemples ben coneguts: Núñez la família Lao (procedent de Granada, empresa de màquines recreatives i oci Cirsa), Isak Andic (nascut a Turquia, confeccions Mango), Amancio López (d'origen gallec, grup Hotusa, turisme). I també han sorgit nous empresaris catalans amb força, com Jaume Roures (Mediapro, comunicació) o Ferran Soriano (Spanair). "La ciutat funciona, el ciutadà és millor del que s'acostuma a dir. El 22@ funciona", conclou Alberich. "Però una mica més d'ambició i una preparació una mica més sòlida no ens faria cap mal".

Els Jocs Olímpics van representar un moment d'equilibri molt gran entre el sector públic i el privat, tan especial que va crear un model internacionalment reconegut. A diferència de les grans cites del 1888 o el 1929, la de 1992 no va deixar dèficits i depressió, sinó, ben al contrari, una projecció cap al món i una injecció d'autoestima que va donar molts bons rèdits. "Fruit d'allò, a Catalunya la participació privada a la cultura continua sent molt important: el MNAC, el MACBA, el Liceu, el Palau són exemples d'això. I s'han fet perquè uns quants ens hem rascat la butxaca i hi havia voluntat política de fer les coses", diu Leopoldo Rodés (Mediaplanning, publicitat, impulsor d'aquells JJ OO amb gent com, Carles Ferrer Salat o Pere Duran Farell i fundador de l'Institut de l'Empresa Familiar). També funcionen iniciatives culturals completament privades, com la Fundació Jordi Clos (arqueologia), la Gòdia o la Vila Casas (art). Precisament perquè hi ha tot aquest teixit, Rodés considera el cas Millet com una "decepció profunda. Posa en crisi la confiança. La dels empresaris tant com la de petits estalviadors que van voler que un tub de l'orgue del Palau portés el seu nom". "La lliçó dolorosa del cas, és que, a més d'aportar, has de controlar els diners".

Torna a sortir la qüestió de la confiança de l'inici d'aquest reportatge (o el que sigui). I la necessitat de controls, privats i públics. Els primers paguen els pecats econòmics amb penitències feixugues per les seves butxaques; el segons, que estan obligats per llei a vetllar els calers de tots, se'n preocupen, però de dimissions per assumpció de responsabilitats polítiques més aviat poques. Aquesta societat, l'antiga com l'actual, té pactes que no volen soroll.

"El futur és l'important", afirma Carlos Duran, galerista (Senda), membre de l'Ecuestre, del Cercle del Liceu, etcètera. "És fonamental que mantinguem la confiança amb el nou equip gestor del Palau i en la Justícia. D'això n'han de sortir millors continguts culturals". Més enllà de la candidesa, no li falta raó. I tot sigui dit, percentatges a part, la reforma arquitectònica del Palau impulsada per Fèlix Millet és bona. La burgesia que va deixar el vapor pel totxo va cometre desgràcies enormes, certament, però també en algun cas la va encertar. Agafem-nos-hi per tonar a bastir la confiança.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción