La ciutat i les estrelles

La ciutat es deia Diaspar i li havia girat l'esquena a les estrelles. És una de les més inoblidables i melancòliques ciutats que mai ha creat la fantasia humana. La va inventar el mestre Arthur C. Clarke, l'autor de 2001, una odissea a l'espai. És la veritable protagonista de la seva novel·la La ciutat i les estrelles i no seria mala idea agermanar-la, tal com van les coses, amb Barcelona. Com Diaspar, Barcelona ha deixat pràcticament de mirar el cel nocturn. No per por com la urbs de Clarke, altre temps conquistadora de l'espai i abismada després en una inexplicable temor, sinó per una sort de progressiva desídia unida a una inapel·lable circumstància física: el firmament de la nit s'ha esvaït a causa de la contaminació, especialment la lluminosa.

La coincidència de les festes de la Mercè amb l'Any Internacional de l'Astronomia 2009 (AIA), que commemora els 400 anys de la primera observació amb telescopi realitzada per Galileu, invita a reflexionar sobre la relació de Barcelona amb el cel i les estrelles, una relació que va ser molt estreta, i fructífera. En el seu moment (com poden llegir als articles científics a continuació) es van fer descobriments notables des dels observatoris de la ciutat, especialment des del telescopi del Fabra, que, inaugurat el 1904, segueix dominant -és ben veritat que inexplicablement poc conegut pels ciutadans- el landscape de la urbs des de la seva meravellosa ubicació a la muntanya del Tibidabo (la situació hauria estat encara millor si s'hagués seguit el pla original de col·locar-lo a la cima mateix, però va guanyar la idea del temple expiatori). Un asteroide porta el nom de Barcelona com a recordatori, mentre vagabundeja per l'espai, que antany la ciutat s'obria, curiosa i atònit, al cel. El va descobrir el 1921 l'il·lustre Josep Comas i Solà, que també va trobar deu altres cossos similars, entre els quals el Pepita (!), i va avançar l'existència de l'atmosfera de Titan, tot i que, en un altre ordre de coses, no va encertar gaire injuriant la teoria de la relativitat -i interessant-se per l'espiritisme-. El propi cometa Halley va ser examinat atentament des d'aquí en les seves inquietants visites i fotografiat esplèndidament des del Fabra el 1910.

Però l'actual desencontre amb les estrelles va més enllà del científic i del pràctic. Qui contempla encara a la ciutat, treient el cap, el cel nocturn? -és cert que això té uns riscos: quan anava mirant les estrelles, diu la tradició, Tales de Mileto va caure en un pou-. Qui reconeix les constel·lacions o els paratges foradats i marins de la lluna? Qui recorda que passar-se un drap per la cara quan cau una estrella fugaç fa desaparèixer els barbs?

Les nostres estrelles han quedat reduïdes en bona part al símbol. Barcelona ja només es decora amb les estrelles de la Damm, La Caixa, els hotels o les estrelles vivents submarines de l'Aquàrium (i per Nadal les dels guarniments lluminosos). Per veure-les, les del cel, s'ha d'anar al Planetari del Museu de la Ciència. És cert que el nomenclator de la ciutat conserva noms tan celestes com els dels carrers Nebuloses, Estel, Júpiter, Lluna, Cigne, Andròmeda, Venus, Plutó, Neptú, Dragó, Espiga o Planeta. També tenim unes Constel·lacions (plaça), Óssa Major (passatge), Óssa Menor (plaça) -no hauria de ser al revés?-, i fins i tot carrers Copèrnic i Galileu. Pur miratge, record de temps en què les estrelles i els astres planaven, tot meravellant-nos, sobre els nostres caps. Altaïr, l'estrella lluminosa de la constel·lació de l'Àguila, guia els viatgers, sí: però ho fa des de la llibreria especialitzada amb el mateix nom, no des del firmament. La llum de la terra, en resum, ha matat la llum del cel. Quan es viatja a Barcelona per mar el resplendor ambarí i brut de la ciutat és visible des de llargues hores abans de divisar la costa, dissolvent les estrelles de l'horitzó com terrossos de sucre. A la pròpia ciutat resulta en va i decebedor observar el cel: només alguns llocs elevats (Tibidabo, Montjuïc, Parc Güell, algunes terrasses privilegiades) ofereixen una vista que valgui la pena. Les estrelles (Vega, Siri, Arcturus, Aldebaran, Betelgeuse...) i els planetes (Venus, Júpiter, aquest any esplèndid: no des de Barcelona, Saturn, Mart) més vistosos apareixen deslluïts i borrosos. Infructuosament l'observador tractarà de comptar les set germanes de les Plèiades, de distingir bé l'enfurismat vermell d'Antares o el graciós perfil del Delfí. Una pena.

Però no tot (l'univers) està perdut. Una associació reivindica les estrelles (vet aquí una bella i meritòria ambició) i proposa que apaguem els llums per redescobrir les llunyanes fogueres fredes del cosmos, perquè el cel torni a guarnir-se, un cop més, amb les condecoracions de la nit, com les denominava Rilke, per fer una mica el fanfa.

Problemes d'ordre pràctic i de seguretat ciutadana, ens diran, qüestionen la iniciativa (quants nous Tales no caurien); però no valdria la pena tornar a tenir un cel de veritat sobre els nostres caps i no pas un macilent succedani?

Una altra decisió lloable ha estat la de difondre i popularitzar el Fabra (i el cel mateix) mitjançant la iniciativa Sopars amb estrelles que cada estiu combina, als preciosos jardins de l'observatori, gastronomia i conferències científiques. La vetllada ofereix després l'oportunitat d'observar els cossos celestes (qui firma va poder veure recentment els anells de Saturn i encara no se'n sap avenir) des del telescopi mateix (i Barcelona i el cel des de la vertiginosa terrassa d'on es veu la volta celeste).

Diuen que no hi ha visió que hagi inspirat més l'esperit humà que la del cel en una nit estrellada. No és una mala idea aquestes festes mirar cap a dalt, intentar imaginar el que ens estem perdent i de quina manera podem provar de recuperar-ho. També Diaspar, la ciutat imaginada, va tornar a trobar, un dia, el seu camí a les estrelles.