'Skyline' en construcció

Quan comença Barcelona a mirar el cel i a enmirallar-s'hi? Dit d'una altra manera: quan es posa a construir el seu skyline? A diferència de firmaments consolidats literàriament i iconogràficament com els de Madrid o París, que des del Renaixement basteixen el diorama d'exaltació de la cort, la ciutat resclosida dins de les muralles fins a mitjan segle XIX no té perspectives des d'on contemplar-lo. Viu d'esquena al cel, com també ho fa d'esquena al mar. La revolució que va suposar la construcció de l'Eixample, el projecte del qual es va aprovar ara fa 150 anys, havia d'obrir punts de fuga inèdits fins a aquell moment i consegüentment mirades noves: romàntiques, essencialment.

L' Oda a Barcelona, escrita per Jacint Verdaguer el 1883, constitueix gairebé un manifest d'aquest nou skyline. El poeta comença amb la imatge clàssica de la ciutat: "Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda, / m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí...". Montjuïc és de fet la línia del cel històrica, sovint completada a molts gravats antics amb les agulles de Montserrat, que apareixen al fons rere el Pla del Llobregat. A partir de Montjuïc la visió del poeta s'enlaira: "Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles, / Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons; / los llits dels rius que seguen eix mur són les portelles; Garraf, Sant Pere Martri i Montgat, los torreons. / L'alt Tibidabo, roure que sos plançons domina, / és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat...". Una visió metropolitana d'una ciutat en expansió, a les portes de celebrar l'Exposició Universal de 1888. El quadre Vista del port de Barcelona de Francesc Soler i Rovirosa, recentment restaurat pel Museu Marítim i reproduït en aquesta pàgina, és de la mateixa època: el cel ocupa la meitat de la pintura, com una conquesta i alhora un reflex de la societat pròspera i confiada que passeja pel moll. De fet, tota la construcció de l'Eixample va constituir un descobriment emocionat de la volta celeste. En són bona prova les fotografies de Joan Martí recollides a l'àlbum Bellezas de Barcelona (1874), reeditat per l'Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric de Barcelona arran de l'exposició que li va dedicar a primers d'any (es poden veure a Internet: www.bcn.cat/arxiu/arxiuobert/joan_marti/exposicio.html). Conseqüència de la nova mirada és també l'urbanització del Tibidabo, on no debades el 1908 es construeix l'Observatori Fabra com a lloc privilegiat de la ciutat per observar les estrelles.

Una nova fita en aquesta accelerada conquesta del cel la va constituir l'Exposició Internacional de 1929 que va encetar la conversió de Montjuïc en parc ciutadà. De teló de fons, la muntanya passava a convertir-se en generadora de nous skylines urbans, com il·lustra la fotografia de 1920, atribuïda a Emili Godes, del Palau Nacional en construcció. A l'últim capítol de La ciudad de los prodigios, Eduardo Mendoza fa pujar Onofre Bouvila, el protagonista, a un dels molts prodigis recollits al llibre, una màquina voladora que s'enlaira just el dia de la inauguració de l'exposició: "Ahora veían a sus pies la ciudad entera, la sierra de Collserola, el Llobregat y el Besós y el mar inmenso y luminoso. Ay, Barcelona, dijo [Bouvila] con la voz rota por la emoción, ¡qué bonita es! ¡Y pensar que cuando yo la vi por primera vez de todo esto que vemos ahora no había casi nada! Ahí mismo empezaba el campo, las casas eran enanas y estos barrios populosos eran pueblos".

Així doncs, també el cel de Barcelona s'ha construït a cop dels grans esdeveniments que han jalonat la seva història. L'obertura al mar propiciada pels Jocs Olímpics i més tard pel Fòrum de les Cultures ha completat el skyline marítim que Joan Maragall reclamava a la ciutat a la seva Oda nova (1910): "Oh! Detura't un punt! Mira el mar, Barcelona, / com té faixa de blau fins al baix horitzó". Les dues torres del Port Olímpic i la pèrgola fotovoltaica formen part d'aquest nou paisatge retallat al firmament, al qual ara cal sumar-hi -ai!- l'Hotel Vela.

Si es recorda, l'última imatge que van deparar les olimpíades va ser la de Cobi muntat a l'aeròstat guanyant el cel de la ciutat. En certa manera, aquesta imatge venia a certificar la conquesta del firmament, l'apropiació definitiva d'allò que durant tant de temps li havia estat negat a Barcelona. Un segle i mig va bastar perquè la ciutat es dotés del seu skyline.