Síndrome post-vacacional

És idea molt comuna atribuir la "síndrome post-vacacional" al reinici de l'activitat laboral, el retrobament amb els col·legues més maliciosos, el retorn a la rutina horària i coses d'aquesta mena. En realitat, és molt possible que aquesta síndrome tingui un altre origen: en acabar les vacances, els estiuejants -no tots, per descomptat- fan quasi inconscientment una anàlisi de consciència -els bons cristians en deien "examen", però això avui dia sona massa acadèmic- i s'adonen, qui més qui menys, que han perdut lamentablement trenta dies de la seva vida. Uns quants, els més danyosos, recorden les ganes immenses que, un dia a la platja, els va agafar d'escanyar la sogra, que no volia menjar-se l'entrepà de xoriço perquè ella era "de famíllia"; o d'estomacar la seva criatura entremaliada per qualsevol raó -cap novetat: la meva àvia de Castelló d'Empúries, fa cinquanta anys, no parava de dir-me una cosa que encara em fa mal a les galtes: "Et clavaré una bufa que la paret te'n darà una altra"-; o d'etzibar una puntada de peu a la muller, del llit estant, perquè, ves per on, una nit determinada no va estar per gresques -com si això del sexe no fos cosa de dos. En fi, que a les vacances passen moltes coses en què es posa a prova, comptat i debatut, allò que en castellà se'n diu la catadura d'un ésser i els llatins en deien uirtus. Durant l'any laboral, tothom posseeix una llei moral que no admet gaires discussions, a no ser que algú sigui tan temerari com per arriscar-se a perdre la feina d'un dia per l'altre. Llavors, tothom s'esmerça tant com pot a fer la feina ben feta, o, si res més no, arriba puntual a l'oficina o al comerç, accepta unes normes disciplinàries imposades pel costum, emplena vuit hores sense haver de prendre, en general, enormes decisions, i anhela, entre dilluns i divendres, que vinguin dos dies de lleure que també solen resultar molt insípids, però que són passadors en la mesura que només són dos: trenta dies, ja és tota una altra cosa.

'No s'ha de fer massa cas de l'opinió comuna'

Sèneca (4 aC - 65 dC) coneixia molt bé aquest problema, tot i que va ser un home acabalat i va poder fruir -com esqueia a un classicus romà o ciutadà de primera- de fortuna, servei, bones menges, belles cases i paisatges exquisits -això sense arribar a aquell extrem, que comenta en el nostre llibre d'avui, dels homes que tenen propietats i no les han visitades mai de la vida. Es dedicava a l' otium, concepte positiu al qual els romans sempre van contraposar-hi allò que avui és més aviat, com he dit, garantia de bon endreçament dels costums quotidians: la vita activa i els negocis.

El llibret del pensador nascut a Corduba (Còrdova, avui), que acaba de publicar Angle Editorial, Barcelona, 2009, és l'opuscle dit La vida feliç (De vita beata), escrit cap al final de la seva vida, l'any 58, dins la sèrie dels Diàlegs tan propis de la tradició estoica llatina. A Catalunya, Sèneca no ha tingut mai una consideració massa elevada -malgrat les traduccions del seu teatre a l'Editorial Barcino-, potser a causa del seu naixement a la Hispania romana, potser pel fet que els catalans no hem tingut res semblant a Montaigne -el gran estoic dels temps moderns- o a Cervantes o Quevedo -els grans estoics de les lletres castellanes. Carles Cardó ja havia traduït aquesta obreta per a la Fundació Bernat Metge, però val a dir que aquesta nova traducció, de Núria Gómez Llauger, la supera amb escreix: és llei inapel · lable del pas del temps que les traduccions hagin de ser revisades cada tant.

Allò que hi diu Sèneca -deixeble, en això i en tantes altres coses, dels mestres grecs epicuris -Zenó, Posidoni, Paneci- i de tota la literatura llatina -Virgili i Ciceró per damunt de tots-, és molt senzill: s'ha de fugir dels tòpics més habituals -el vacancier és una de les figures contemporànies més tòpiques que s'han inventat, com va mostrar genialment una pel·lícula de Jacques Tati-, s'ha de mirar de fer una vida adequada a allò que Sèneca sempre anomena "natura" (que gairebé és el contrari de la naturalesa a l'estat brut), i s'ha de portar una vida virtuosa, amb independència dels diners que es tinguin, tot mirant de donar un sentit molt ple a tots i cada un dels nostres actes. Anem a la platja -tot i que és un invent perjudicial que no té més enllà de dos segles d'antiguitat- perquè és idea comuna que a l'estiu s'hi vagi -tan fresc com s'està a la muntanya!-, i, en això, com en tantes altres coses, solem equivocar-nos: "Els homes no han de fer mai cas de les opinions poc fonamentades de la majoria, sinó que han d'emetre sempre un judici propi; així mateix, han de saber trobar l'equilibri entre la virtut, que sempre ha de guiar els seus actes, i el plaer".

Per això Sèneca ens alerta de la falsa recepció que la filosofia d'Epicur va tenir des del començament: "I no s'adonen com n'és de sobri i moderat el plaer de què parla Epicur, sinó que n'evoquen el nom tot cercant-hi algun pretext i justificació pels seus excessos". A aquesta mena d'homes els hauran fet mal les mariscades a ple sol, la muller els estima menys que abans a causa de llur barroeria i els fills els avorreixen. Savis virtuosos se'n riuen per sota el nas.