Any Cerdà

Si la inauguració oficial de l'Any Cerdà, al Saló de Cent, havia de posar el llistó, ho va fer a bona alçada: les dues conferències, a càrrec de Manuel de Solà-Morales i Peter Hall, van ser un pòrtic magnífic. En els propers mesos s'han d'obrir tres exposicions, dirigides pels millors especialistes, que seguiran a la molt recomanable de Can Serra, centrada en l'home d'acció vinculat a la política institucional. A més, hi haurà cursos, seminaris, passejades populars... Tot fa pensar que la situació és força millor a la de fa 50 anys, quan Fabià Estapé aconseguia que Barrera de Irimo li pagués amb motiu del centenari 3.000 exemplars (!) de la inèdita Teoría general del urbanismo. L'Acadèmia ha fet els deures i l'Any Cerdà sens dubte així ho rubricarà.

Ara bé, encara hi ha pendent el deute emocional de la ciutat amb el seu pare. Cerdà ha de tenir un monument com la Raó mana al cor de la seva opus magna, l'Eixample. De fa temps el col·lega Lluís Permanyer s'escar-rassa per engegar la iniciativa. Ja li té el lloc reservat: la cruïlla de passeig de Gràcia amb la Gran Via, s ubstituint la font que mai funciona. A mi, quan la font funciona -que és gairebé mai: ara l'estan arreglant!- m'hi agrada, però és indubtable que és un lloc de gran transcendència cerdana. És clar que n'hi pot haver d'altres. Per exemple, a Diagonal/passeig de Gràcia: mantenint-hi, és clar, l'obelisc republicà de Vilaseca i Florensa, el popular llapiç, eina primordial dels urbanistes; i fins i tot mantenint-hi l'estàtua de la victòria feixista de Frederic Marés, que val a dir que té un orígen curiós: l'artista la va repescar del projecte que havia presentat a concurs el 1935 per celebrar la victòria... republicana. Cerdà s'hi trobaria bé al mig d'aquesta complexitat: finalment, és l'home que va aconseguir que la victòria fos del llapiç, per damunt de les tensions que la ciutat genera. A més, des d'allí dalt Cerdà veuria passar el tramvia, ell que tant es va estimar el carril! En fi, allà on hi quedi millor, però en tot cas l'Ajuntament remataria molt dignament l'Any Cerdà -i ja de pas la reforma de la Diagonal-, convocant aquest concurs. És la cirereta que va faltar al Saló de Cent.