Elogi del ressentiment

On va el món? Cap a

l'abisme? / Violència

Edgar Morin / Slavoj ´i¸ek

Columna / Empúries

217 pàgs. / 252 pàgs. 20 euros

La menció del recurs a la violència com a procediment per assolir algun objectiu provoca dues reaccions bàsiques en l'home occidental contemporani. D'una banda, s'interpreta com una reminiscència d'estadis anteriors de la humanitat, en què encara no es recorria al diàleg per solucionar els conflictes. I, d'una altra banda, l'al·lusió als mitjans violents remou aluna cosa a l'interior de l'home actual, com si el despertés de l'endormiscament que provoca la rutina de la vida civilitzada i li recordés que, al dessota de la vida pacífica i democràtica, hi roman un fons tèrbol, la renúncia al qual comporta no només guanys, sinó també pèrdues. Doncs bé, el llibre d'Edgar Morin (París, 1921) i el de Slavoj ´i¸ek (Ljubljana, 1949) il·lustren, respectivament, ambdues maneres d'entendre i valorar la violència.

En el cas del sociòleg francès, es considera que la valoració positiva de la violència correspon a "la prehistòria de la ment humana", i que cal treballar per l'emergència i consolidació d'una "nova espècie d'éssers pacífics". La via de transformació de la humanitat passaria sobretot per una mena de mutació espiritual o "reforma interior de les ments". Però, això sí, a diferència d'un humanisme ingenu, s'assumeix que aquest camí és ple d'esculls, tot i que es podrien superar segons un típic esquema dialèctic que porta Morin a emprar les metàfores de la transformació de l'eruga o dels dolors del part.

Les anàlisis de ´i¸ek, en canvi, són molt més incisives i polèmiques. El pensador eslovè distingeix d'entrada tres tipus de violència. La primera, d'ordre "subjectiu", seria la pròpia dels disturbis al carrer o dels actes criminals o terroristes. Aquesta forma de violència es tendiria a creure que seria l'única, però segons ´i¸ek representaria només la part visible de dues altres formes de violència "objectiva". D'una banda, la violència associada al llenguatge, ja que la càrrega simbòlica que arrossega ens predisposa a xocar amb els altres: "és per culpa del llenguatge que nosaltres i els nostres veïns podem viure en mons diferents, encara que visquem al mateix carrer". I, d'altra banda, hi hauria la violència inherent a l'ordre socioeconòmic en què vivim, la qual, justament de tan arrelada i omnipresent, passaria desapercebuda com si fos quelcom natural.

En relació a les formes de lluita contra aquesta violència generada pel sistema capitalista, l'autor critica els "tolerants liberals", que es recreen, fent molts escarafalls, en l'actitud d'indignació moral, en comptes de cercar mitjans efectius de combatre l'explotació o les desigualtats. I pel que fa a les iniciatives "caritatives" de personatges com George Soros o Bill Gates, queden desqualificades de soca-rel: "els mateixos filantrops que donen milions per a la sida o per a projectes d'educació en la tolerància han destruït la vida de milions de persones amb l'especulació financera". Del que es tractaria, segons ´i¸ek, a més de recuperar la crítica a les ideologies legitimadores de l'ordre social vigent, en el sentit marxista clàssic, és de deixar-se emportar per "la violència divina" de què parlava Benjamin, tot actuant de manera implacable davant les injustícies, i sense sentir-se culpable pel fet de ser qualificat de ressentit. I és que una cosa és l'odi cap a la vida, i una altra la resposta contundent davant un abús intolerable, per amor justament a la vida, malgrat que la crítica usual al ressentiment les vulgui equiparar, tot fomentant la inactivitat còmplice.

Però quan sembla que el filòsof eslovè és a punt de convidar-nos a agafar les armes i sortir al carrer, ens sorprèn tot presentant el vot en blanc -en la línia del que defensa José Saramago- com a model de lluita violenta, ja que "a vegades no fer res és la cosa més violenta que es pot fer", el que no deixa de semblar una arrancada de cavall i parada de burro, com se sol dir en aquests casos.

Cal felicitar-nos, finalment, per l'existència de bones presentacions en català del pensament de ´i¸ek, com la que fa Bernat Dedéu al pròleg del llibre Violència, o la de Lluís Roca Jusmet al seu article 'Slavoj ´i¸ek: la filosofia com a espai radical', dins l'obra col·lectiva Marges de la filosofia (La Busca edicions, 2009).