El món era a dins

Jardí d'hivern

Monika Zgustova

Proa

250 pàgines. 18 euros

Tot i que aquesta mateixa observació és molt susceptible de fossilitzar-se en un automatisme més del llenguatge, no resulta sobrer recordar-la: cal anar en compte amb els automatismes del llenguatge. Potser imbuïts per la popularitat del títol que Paco Candel va donar al cèlebre assaig Els altres catalans, un podria deixar-se arrossegar per la mecànica del llenguatge i considerar que Monika Zgustova, D. Sam Abrams, Matthew Tree, Simona ¦krabec i tutti quanti són els altres catalans de la nostra època. Però: els altres? Per què, els altres? Ni les societats líquides diagnosticades per Zygmunt Bauman, ni els alts valors de creativitat d'aquests escriptors permeten excoriacions promogudes per un ús peresós del llenguatge. Amb la seva prolixa obra com a novel·lista, traductora i assagista, Monika Zgustova (Praga, 1956) ha materialitzat un portentós envigoriment de la literatura catalana. Tot i que (un altre automatisme) Zgustova escriu la seva narrativa primer en txec i després en català, La dona dels cent somriures (2001), Menta fresca amb llimona (2002) i La dona silenciosa (2005) han potenciat el ric fris de la literatura catalana actual i han ratificat el seu (més automatismes!) caràcter universalista.

"La novel·la es revitalitza amb escenes que recorden la màgia onírica de Jan Neruda"

Jardí d'hivern és una novel·la imponent que abraça els darrers seixanta anys de la història de Txèquia. L'obra presenta diverses línies de força que, en un majestuós joc d'arabescos, convergeixen a exaltar els principals ressorts de la integritat moral. Hi trobem una profunda reflexió sobre el poder: l'antiga aristocràcia es refugia en els records d'un món desaparegut, els dirigents comunistes es comporten com a patricis autòcrates i, amb l'adveniment de la democràcia, aquells mateixos estalinistes ocuparan els càrrecs de gestió del nou model polític (La broma de Kundera batega sota un escenari de transició atapeït de perruques, postissos i gestos molierescos). També hi trobem una reflexió sobre l'honestedat, l'amor, el gregarisme, la individualitat, la maternitat, l'exili, la mort i els refinaments de la seducció ("el més important no és el cos masculí amb els seus detalls, sinó el desig que l'home sap provocar en nosaltres"). Davant les urpades d'un entorn polític, social i personal tan degradat, l'art adopta ressons schopenhauerians, convertint-se en un refugi: "La meva vida es desenvolupa en la meva imaginació", exclama un dels protagonistes per expressar el seu exili interior abans d'emprendre un exili complet, definitiu.

En una correspondència de símbols que amplifiquen l'extensió metafòrica de l'obra, Jardí d'hivern ratifica una observació de Karl Jaspers: "gairebé totes les persones són situacions personificades". El nom de la protagonista principal de Jardí d'hivern és Eva, com el de la primera dona de la humanitat. Eva, símbol de la resistència moral, objecte de tota iniquitat, aparedada entre el rudimentari comunista Milan i el sensible artista Karel, fortifica el seu edèn particular tot habilitant una llibreria de vell en un carrer dels voltants del Castell de Praga. La llibreria, un jardí en ple hivern comunista, s'erigirà en l'espai narratiu des d'on prodigar la vida latent de la resistència moral d'Eva i també d'un grup de ciutadans marginats pel règim. Jardí d'hivern és un sumptuós conjunt de pedreria. Sense perdre en cap moment el sentit del seu propi destí, la novel·la es revitalitza amb escenes que, com el concert i àpat orgiàstic que té lloc en secret a l'interior de l'església de la Verge de Loreto, recorden la màgia onírica de Jan Neruda; i gesta prodigiosos aïllaments fornits d'empatia humana, que semblen evocar el protagonista d'Una solitud massa sorollosa, de Hrabal. Praga encarna una esperança i la ciutat de Most un estat d'abatiment. Karel personifica el declivi de la cultura clàssica, de la civilització. Milan és abstracció d'un celebradíssim pragmatisme cec. Jardí d'hivern exalça la força del buit: dels morts, dels pares exiliats, dels fills perduts, de les llibertats arravatades, dels amors que no van poder ser, del món assolat pel gregarisme de la democràcia. I, tanmateix, en un bellíssim cant del cigne, encomana tota la força del goig, de les passions, de la plenitud i de l'esperança.