"Un parla sempre de si mateix"

Des de fa uns quants anys és una de les realitats més consistents de la música catalana. Atrinxerat en la laxitud pròpia de la vida en una illa com Mallorca, Joan Miquel Oliver destaca curiosament per una capacitat productiva que el manté poc temps allunyat de l'actualitat. Amb Bombón mallorquín recrea un univers d'evocacions construït de forma meticulosa.

Pregunta. Quants anys té el seu fill?

Resposta. Sis.

P. És que sembla que en veure un nen a prop se li hagi despertat el desig d'evocar els seus anys d'infància.

R. No exactament. No he pensat en el meu fill durant la realització del disc.

P. Però sembla un disc d'evocació, que no de nostàlgia.

R. A força de pensar he arribat a la conclusió que un parla sempre de si mateix. Arriba un moment en què se sumen anys i aquest tu mateix ja comença a formar part del passat. És a dir, segueixes parlant de tu mateix en present però tens passat. Aquest tu mateix té bagatge, història. No és que hi hagi un canvi de persona i de sobte comencis a parlar de la teva infància i a posar-te nostàlgic.

P. I la cançó que obre el disc, Lego, en quina clau post ser llegida si no evoquem el que sembla evident?

R. És una cançó molt actual, m'allibera el meu ego. No hi ha nens que necessitin lliurar-se del seu ego, no hi ha cap nen que tingui el seu ego. Un nen no sap quina és la seva mà dreta perquè està massa ocupat en descobrir el món. Quan et fas gran comences a pensar que tu ets algú i comences a fer-te presoner de tu mateix fins que arriba un moment que no et pots alliberar. Sempre estàs ocupadíssim pensant en tu mateix. I és el Lego el que em fa oblidar de mi mateix. És com anar al cinema, que m'encanta. No és perquè t'oblides de tot, com se sol dir, sinó perquè t'oblides de tu mateix. I d'aquesta reflexió ve aquest tema.

P. A diferència del primer disc, les cançons d'aquest sembla que no podrien encaixar en la trajectòria d'Antònia Font.

R. Per les lletres?

P. Per exemple.

R. No exactament, perquè també hi ha discos amb el grup en els quals parlo de la meva persona, com a Batiscafo Katiuskas. Ara bé, tenia clar que si el meu primer disc en solitari, Surfistes a càmera lenta, no parlava de mi, en aquest sí que havia de fer-ho, ja que si no, semblava innecessari publicar un disc en solitari.

P. El so sí que és diferent.

R. Volia que res destaqués, que poguessis escoltar el disc sense cap impediment, tot al seu lloc, la veu sempre en el seu pla, que res resultés estrident. Que ningú tingués la intenció d'aixecar-se per saltar una cançó una vegada iniciat el disc.Per aconseguir això m'he tirat sis mesos treballant en aquest disc. Crec haver-ho assolit, perquè en tot el disc no hi ha ni un sol error tècnic.

P. Deu haver estat una mica obsessiu.

R. Doncs sí, una mica obsessiu. De cada cançó tenia diverses maquestes, versions diferents... en fi, que ha estat una matada de producció.

P. A mi em sembla meravellosa Ryanair, té una melodia delicadíssima i els arranjaments de guitarra i percussió li donen un aire íntim com de conte.

R. Doncs va estar a punt de caure del disc.

P. No li agrada?

R. Sí, em sembla molt maca, però l'havia arranjat tant, li havia posat tants instruments que la vaig arribar a avorrir. Per això va estar a punt de caure. Però un dia vaig pensar a refer-la amb la guitarra i tornava a veure que la cançó és bona. Li vaig possar una percussió que vaig fer amb uns instruments de plàstic comprats a Barcelona, en un viatge, i en despullar-la vaig veure de nou la cançó.

P. Per això no crec que es pugui parlar d'un disc lo-fi.

R. No, per descomptat. Un disc de lo-fi (baixa fidelitat) és un disc de producció descuidada amb la qual es vol ressaltar que el que compta no és la forma, sinó el contingut. I a Bombón Mallorquín queda clar que la forma m'interessa tant com el contingut. És un disc artesanal que pot semblar rudimentari, però no és així, és molt elaborat. Algunes peces són rugoses.

P. D'elles, en destacaria alguna?

R. Potser Polo de llimona, que és una cançó asfixiant que transmet una imatge tèrbola i misteriosa de la infància, que és com jo la recordo. Dóna una mica de mal rotllo.

P. Hi ha alguna altra cançó trista, com Final feliç. La interpreto com el final d'una relació sentimental que vostè explica a partir d'un desencontre de paraules.

R. Sí, és trista, però només en el que fa referència a la història. Per la resta, no és una cançó trista. Per mi ho són Dins un avió de paper o Arbre que mira farola.

P. Les paraules que vostè usa en el disc semblen buscades de forma meticulosa, però alhora sembla que pel tipus de cançons i història resta importància a aquestes mateixes paraules limitant la seva transcendència. No són importants les paraules?

R. No és que les paraules no siguin importants, és que totes les paraules són igual d'importants.

P. Fins a l'extrem que a Arbre que mira farola fa una descripció encadenada d'imatges en les quals només els objectes i indirectament les paraules que els signifiquen tenen importància. És com si tot funcionés sense la nostra presència.

R. Sí, en efecte, així és.

P. I en el llibre vostè explica aquestes impressions?

R. En el llibre, que en bona mesura és un escanejat del meu quadern de treball, explico com faig les cançons, d'on parteixen, com van prenent forma a partir d'una idea.

P. Sembla disfrutar fent discos.

R. Per això els faig. Fins i tot en el llibre apareix un bolcat de Recuerda, la pel·lícula d'Alfred Hitchcock, transcrita en tres actes, com els que té el disc.

P. Tres actes?

R. Sí. Hi ha una introducció que podria venir donada per Lego i Fantasía midi, després hi ha el nus entre els temes Polo de llimona -la infància- i Polo de Menta -la maduresa-, i la conclusió l'ofereix Ai Las. Tres actes.