Les tombes també

Un matí gris plom, plujós, de finals de gener d'enguany ("Il y a des matins si tristes..."), llegia el dossier que Le Magazine Littéraire havia dedicat a Roland Barthes (des d'ara R. B.). Per què record que em van venir al cap les circumferències que crea una pedra damunt la superfície plana d'un llac, els cercles que s'engrandeixen i es multipliquen? La paraula "Barthes" m'havia provocat un conjunt de longituds d'ona en què s'entrecreuaven les emocions de lector quan vaig llegir Le plaisir du texte, la lletra singular de la carta que m'envià R. B., on em deia que em podia acollir a un dels seus seminaris, la fidelitat de grupi als paisatges dels seus llibres -exaltadors, intel·ligents, sensibles, múltiples-, la notícia terrible del seu accident i, en un no res, de la seva mort. I aquella revista m'anunciava una bona nova: la publicació de dos textos inèdits, Journal de deuil (Seuil/Imec) i Carnets du voyage en Chine (Bourgois/Imec). Ara, que he llegit el primer, agafa relleu una resposta de R. B. a una entrevista de 1970 en què quan li demanaven què era per a ell la posteritat, deia: "Ah! Pour moi ce n'est absolument rien, je m'en excuse auprès de cette postérité, mais c'est un concept qui, par rapport à mon propre sujet, est veritablement à la lettre inconcevable. Disons que concrètement je ne peux imaginer ce que deviendront mes livres ou més écrits une fois que je ne serais plus là, ou plus tard."

El 25 d'octubre de 1977, Henriette Binger, la mam, la dona que ho era tot per a R. B. (el seu pare havia mort quan ell tenia un any), amb la qual havia compartit la vida durant seixanta anys, es mor. R. B. entra dins l'aflicció, s'enfonsa en la pietat filial travessada de plors i desesperacions, en el dol com una malaltia incurable. I el 26 d'octubre escriu unes línies en una fitxa que l'ajuden a alenar, que el consolen. Fins al 15 de setembre de 1979, R. B. anirà cal·ligrafiant, amb la seva lletra clara, la cadència de la seva tristesa en aquelles tres-centes trenta fitxes fetes a París, i a Urt (País Basc), les dues cases que compartí amb sa mare, i també durant els seus viatges al Marroc i a Tunísia. Exploració íntima del dolor de la pèrdua ("Mam est présente dans tout ce que j'ai écrit"), himne a l'amor maternal ("Depuis la mort de mam; plus envie de rien construire, sauf en écriture! Pourquoi? Littérature = seule région de la Noblesse (comme l'était mam"), frases breus, punyents, que fan voltes a la ferida inacabable, que l'escriuen ("Je transforme "travail" au sens analytique (travail du deuil, du rêve) en travail réel d'écriture"), prolongació de l'ordre maternal a l'apartament on visqueren ("cette alliance de l'éthique et de l'esthétique qui était sa manière incomparable de faire le quotidien"), etcètera.

I quan acabes de llegir Journal de deuil, veus que el temps no ha apagat l'ardor esmolat i rosegador de l'absència: hi ha la mateixa veu adolorida, el mateix suplici del nen abandonat, la mateixa energia cap al coratge impossible, l'autoretrat d'un fill sofrent. Encara no m'ha arribat el diari del viatge a la Xina el 1974, però pels fragments que n'he llegit, R. B. mostra el seu avorriment dels discursos militants en una dictadura en què el volien fer servir de propagandista. La polèmica que han mogut aquestes dues obres (François Wahl, amic de R. B. i editor, diu que no s'haurien d'haver publicat contra el criteri d'Olivier Corpet, director de l'Imec, i Eric Marty, editor de l'Obra Completa de R. B.) demanaria una altra columna. El 2009 serà també, tan bé, any R. B., l'home fràgil.