Els anys en què córrer era una gran aventura

Al mig de la terra de ral·lis, EL PAÍS va poder reunir tres persones molt vinculades amb l'automobilisme i la competició: Antoni Zanini, campió d'Europa de ral·lis el 1980 amb un Porsche 911 privat i tercer classificat al Rally de Montecarlo -just per davant de Cañelles- el 1977 amb l'equip oficial Seat; Aman Barfull, expilot, director esportiu del RACC i membre de la Comissió de Ral·lis de la Federació Internacional d'Automobilisme; i Salvador Claret, expilot, historiador i propietari de la millor col·lecció de cotxes d'Espanya. L'objectiu, parlar dels vells records perduts per les carreteres del Montseny i Les Guilleries.

Salvador Claret. La primera vegada que vaig pujar al Montseny va ser fent de cotxe escombra amb el meu pare. I corrent, el primer record ve del primer Criterium Guilleries el 1971. Em veig molt espantat en el tram de l'Enclusa-Collsaplana que començava amb terra i amb pavès on tothom tenia por de patir alguna punxada. Va ser una nit de llamps i trons i l'objectiu era acabar. Recordo també un parc tancat amb un ambient molt estrany...

Aman Barfull. Sí, amb la Guardia Civil allí demanant la documentació dels cotxes, perquè molts corríem amb matrícules andorranes i sense els papers reglamentaris.

Antoni Zanini. El Montseny i les Guilleries són fonamentals per entendre la història dels ral·lis. A Arbúcies, per exemple, vàrem construir amb el malaguanyat Santi Queralt la sèrie dels AX 1000 pistes. I al llarg dels anys havíem comptat amb la col·laboració del cap de la Guardia Civil, que era un ajut indispensable. Quan havíem d'entrenar li dèiem: 'avui estarem per aquestes carreteres'. I ell responia: 'd'acord, doncs nosaltres ja en vigilarem unes altres'. O si necessitàvem que ens tanqués algunes carreteres per fer un Criterium, ho feia sense encomanar-se a ningú. Mereix un homenatge. Però ara, tot això és impensable. I així, la saga dels campions com l'Àlex Crivillé, en Pep Basses, en Dani Solà o jo mateix s'ha acabat.

SC. Des de petit vaig veure córrer motos i cotxes al Montseny. A Girona la zona d'influència era Els Àngels i Santa Pelaia, i es corria a Montserrat i a Manresa. Però els ral·lis passaven tots pel Coll de Revell, Arbúcies i Sant Hilari Sacalm.

AB. Jo vaig néixer a Viladrau, en un ambient racing, o sigui de carreres. De ben petit, 15 anys, ja havia vist passar algunes Voltes a Catalunya. Després es va iniciar el Rally Costa Brava i més endavant el Criterium Guilleries. I per acabar-ho d'adobar l'Antoni Zanini va festejar amb una noia de Viladrau i va acabar vivint allí. Córrer era quelcom molt natural. Per a mi, Zanini sempre va ser un referent.

AZ. Quan vaig començar, Baturone amb el seu Ferrari GTO, Josep María Palomo i Joan Fernández eren un punt de mira.Vaig començar amb un Seat 600 i corríem amb les motos, amb en Víctor Palomo, per carreteres gelades entre Sant Hilari i Santa Coloma. Els pioners érem molt valents!

SC. Vaig començar a admirar Zanini quan el vaig veure pujar per primera vegada a un cotxe. Tots nosaltres pilotàvem amb els mocassins. Ell no. Ho feia amb unes espardenyes esportives. Era com si et digués: això és el que va bé per córrer.

AB. Crec que l'Antoni va marcar època i no sols per les sabatilles, sinó perquè va començar a utilitzar notes per marcar-se la carretera. I això va fer possible que amb un cotxe més petit estigués al davant d'altres de molt millors. El recordo amb el Simca 1000 fotent canya als grans mites de l'època. Els altres anàvem de costellada, no apuntàvem res.

AZ. Les dues primeres persones que em varen donar consells per conduir bé varen ser l'Àlex Soler Roig [pilot de turismes i de F-1] i en Josep Maria Palomo. 'No t'esforcis en els revolts lents perquè no són els importants. Concentra't en els ràpids'. El primer ral·li el vaig conduir a mitges amb en Jordi Babler, amb el Seat 1430 amb què remolcàvem el BMW del seu pare. Per tant, amb rodes dures al darrere i bola.

SC. Això era habitual. Tots compartíem el volant amb un altre pilot. I era bo perquè quan un es passava, l'altre li feia pagar. La primera vegada que vaig córrer un Costa Brava, em varen donar una bossa amb un plàtan, un Cacaolat, unes pomes. ¿I d'això què en fem? La resposta va ser que em faria falta. No m'imaginava que un ral·li podés durar tantes hores. Així que prendre notes era quelcom impensable.

AZ. Artemi, que era copilot de Manel Juncosa, va ser el precursor. Apuntava fletxes a les llibretes: unes més recargolades que d'altres. I llavors interpretava: revolt molt tancat o més obert i ràpid. Amb en Manel Cases, vàrem decidir escriure-ho: un revolt llarg que es tanca. Això no ho feia ningú. Primer aplicàvem marxes, però quan va aparèixer el canvi de cinc velocitats, tot se'n va anar en orris. Llavors, vàrem utilitzar números: dividíem entre 0, mínima velocitat, i 10, màxima, acompanyat amb adjectius com més llarg, entrar més fluix, revolt que s'obre. I gràcies a això amb un Simca 1000 GT al Costa Brava ens vàrem maquinar a l'equip oficial de Renault, que corrien amb Lucas Sainz amb els R8 1440. Llavors vàrem córrer el Príncep de Baviera a Madrid i vàrem tornar a guanyar als Renault i sols ens varen superar els Seat oficials de Jordi Babler i Salvador Cañelles. Però a la baixada de Cotos, fins i tot milloràvem els seus temps.

SC. A nosaltres preparar el primet Seat 1430 Grup 1, ens va costar 35.000 pessetes a Juncosa. Això era la meitat del que et costava un Seat 600. Eren molts diners. Però és clar, si ara vols competir a una de les categories bàsiques com pot ser el Desafío, has de preparar vuit milions de pessetes. Un 1430 en valia 150.000.

AB. A mi els dos primers cotxes em varen costar unes 90.000 pessetes. Eren de sèrie i vells. Hi havies d'afegir les barres, uns nous amortidors i poca cosa més.

AZ. El que realment ha canviat és que abans podies començar amb qualsevol cosa i no et senties marginat. Jo, que era pilot semioficial de Simca, traslladava el cotxe amb un furgó Comer-Perkins i vaig reconèixer el Rías Bajas amb la camioneta Comer. Ara existeix un tabú que et limita: si sóc qui sóc, no puc anar a entrenar amb la furgoneta.

SC. El concepte era molt diferent per en Zanini o per nosaltres. Ell anava a estripar el cotxe perquè corria com a oficial de marca i nosaltres érem més conservadors perquè cada sortida ens costava un ull de la cara.

AZ. Anava a estripar, per això em pagaven. I sense cap por. A Nicossia, quatre o cinc del matí, barrera de filat, cascos blaus, situació de conflicte bèl·lic. Se'ns acaba la gasolina. Què fem? Veig que a l'altra banda del filat, a prop de la torre de vigilància, hi ha una gasolinera. Saltem la tanca i arrossegant-nos arribem a un Fiat 500 que hi havia al costat d'un camió. La tapa de la gasolina no s'obre. Mirem el camió. Veiem que era de gasolina i li treiem el combustible per posar-lo al nostre cotxe. Ens la vàrem jugar, perquè podia arribar-nos una manta de bales. Jo ja era pilot oficial de Seat. Si no teníem por d'allò, un revolt ens en feia molta menys.

SC. Jo recordo que una vegada vàrem tenir dues rebentades i el propietari d'un Mini ens va donar una roda. Es funcionava així.

AB. Era tot passió i aventura. Anàvem a entrenar amb el Josep Autet amb la nevera, el pa, el foie gras, el fuet. I quan arribava l'hora, paràvem en un revolt del tram, perquè així miraves com estaven les cunetes, menjàvem asseguts al marge i hi tornàvem.

AZ. No hi havia infraestructura ni per dinar. Un cop vàrem anar al Rally de Polònia. Vàrem sortir amb un Simca 1200 fins a Lyon. A l'esmorzar decidírem endur-nos un croissant embolicat. I al cap d'una setmana entrenant, morts de gana, ens recordem d'aquell croissant. Un pèl brut de córrer pel Simca, però ens va semblar glòria. Per dormir, entrenàvem de nit i ens posàvem al llit dels pilots de l'equip Fiat polonès quan ells es llevaven a les vuit del matí.

AB. I al mig de tot això Zanini va ser campió d'Europa amb un Porsche privat i va acabar tercer al mític Rally de Montecarlo.

AZ. Aquests són els meus millors records. Com a resultat de conjunt, el títol europeu. Crec que ens va costar uns 10 milions de pessetes, comptant el lloger del Porsche als Almeras. A mi em va suposar vendre un Ferrari 330 i el Fiat 1000 TCR d'en Vinyes. Individualment, el millor record va ser pujar al podi a Montecarlo al costat de Rainiero i de la Princesa Carolina. Amb els Seat, no érem corredors de neu, però ho vàrem fer molt bé. I era Montecarlo!

AB. Ara tot és diferent. Tot molt professional, amb uns cotxes assistits per centraletes electròniques, frens hidràulics, direcció assistida. Tu, Antonio, passaves Collsaplana a 40 km/h i de canto amb el Seat 124, i ara van a 100 km/h i sense cap problema aparent.

SC. El salt que es va produir quan en lloc de veure passar els Grup 5 es varen començar a veure els World Rally Cars va ser molt negatiu. No hi ha risc, ningú s'entravessa als revolts i tot sembla encotillat per les exigències de les marques.

AZ. Jo, que sóc molt radical, crec que hem d'arrasar el que tenim ara. Hem de començar de zero. S'ha de refundar tot amb nous criteris bàsics. Una vegada, McRae va entrar al meu Seat i es va posar al volant. 'La direcció està trencada', em va dir, perquè no la podia moure. Però així era com conduíem nosaltres. No s'ha d'anar a aquells extrems, però ara tot és massa còmode.