Músiques

Primer va ser un pseudo rap. El Departament de Política Lingüística de la Generalitat va encarregar fa un temps a un barram de plàstic la tasca de promoure l'ús de la llengua. Aquella campanya, Dóna corda al català, era ben aferradissa malgrat que estrictament no tenia música (ja saben, aquell "Parlo sense vergonya..."). Però estèticament resultava lletja, encotillada en excés pel missatge. Ara, el Govern ha fet un pas més, tant en forma com en contingut, en la nova estratègia publicitària, engegada aquesta setmana. Es presenta sota el lema Encomana el català (quina una n'han muntat els primmirats que veuen una clara comparació entre la parla i un virus). I en aquest cas aprofita les claus del musical, en especial del fenomen Bollywood, per convèncer els catalanoparlants que no han de canviar de llengua quan s'adrecin als que no ho són.

No hi ha dubte que hem millorat. En aquest nou intent per reforçar l'autoestima i el respecte cap a la llengua pròpia hi ha un fil conductor ben clar, una curosa posada en escena i, també aquí, el missatge s'enganxa. L'únic però seria que, malgrat aquest increment qualitatiu, s'enyora una mica més d'ambició. Un intent d'anar més enllà de l'eficàcia comunicativa i la vistositat formal per buscar la subtilesa, l'enginy, fins i tot la paradoxa que ens fa admirar els millors anuncis. No estaria malament que la propera campanya apuntés cap aquí.

Del que deuen estar ben contents des de la Generalitat és del bon moment que travessa la música en català. Els entesos (i aquí els reis són els responsables de la revista Enderrock) en destaquen la qualitat i l'abundància. Es diu també que la llavor primera d'aquesta efervescència s'ha de buscar en la Nova Cançó; aquests dies se celebra el mig segle del seu naixement. Malgrat la rellevància de l'efemèride, ha hagut de cedir el protagonisme mediàtic a un altre aniversari. Divendres passat es van complir deu anys de la mort de l'actor i cantant de Sau Carles Sabater, i a Televisió de Catalunya se'l va recordar àmpliament.

A la branca televisiva de la corporació poden ser força repetitius. Si un espectador s'enganxa massa a la pantalla, possiblement tindrà ocasió de veure un mateix convidat passejant per diferents butaques, ara a El Club, suara als Matins... La setmana passada va ser el torn del periodista Pep Blay i el músic Pep Sala. El primer, en qualitat de director del documental Carles Sabater: Memòria de la llum, més que un homenatge una veritable hagiografia, d'altra banda impecable, que el 33 va estrenar el mateix divendres. I Sala, en tant que amic i company del malaguanyat cantant. A tort i a dret va quedar clar el carisma i el magnetisme que desprenia Sabater. Com també la seva condició de primer sex-symbol del pop rock català, tot un ídol. Llàstima de l'única taca a l'expedient: el sonor barbarisme de la seva cançó més popular. Aquell "reflexada la teva llum" del tema Boig per tu que cap campanya de normalització lingüística podrà ja ajudar a corregir.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción