La disfressa disfressada

Com cada any, Carnestoltes torna amb les seves efímeres brillantors. La gent penja el vestit de cada dia i es reinventa, en una purificació anual de tot el que és vell. Aquesta sembla ser la simbologia remota d'una festa que escenifica la renovació de la natura, amb el pas ben marcat de l'hivern a la primavera.

Molt s'ha escrit sobre el seu origen. Sembla ser que procedeix d'antics festivals religiosos babilònics i de les festes dionisíaques del món greco-llatí. Tot passat per la piconadora del cristianisme que -a l'Edat Mitjana- el va oposar a la Quaresma i el va convertir en un marc propici per tota mena de dissidències i excessos. Tanmateix, en un començament, la seva utilitat era la d'establir un punt i a part, on la vida dels éssers humans -renovada- tornava a començar d'una manera cíclica i anual. Per a molts pobles de la Mediterrània, aquest era el moment de fer neteja de la casa. I és en aquelles deixalles -roba vella i eines en desús- on podem trobar els primers elements del que, amb el pas del temps, seran les actuals disfresses.

Escollir una identitat diferent a la que ens han assignat diu moltes coses de nosaltres

No hi ha crisi en el negoci de les difresses; al contrari, tothom vol oblidar els problemes

No obstant això, les disfresses són alguna cosa més que parracs aprofitats per fer gresca. Si el Carnestoltes té un origen antic i incert, encara més incert i antic és l'origen de la pròpia disfressa. A totes les cultures i a totes les èpoques n'hi ha hagut, amb significats i utilitats diverses, però amb un mateix fil conductor.

De fet, què és una disfressa? Aquesta pregunta resulta molt difícil de respondre. Tots anem disfressats, d'una manera o altra. Els soldats van disfressats de soldats, les infermeres, els jutges, la gent del carrer. La nostra imatge no és més que una disfressa que -en determinats moments de l'any- es posa al damunt una altra disfressa. Així doncs, si no podem saber què és, almenys provarem d'esbrinar per a què serveix.

Viure amb la màscara posada

Les primeres disfresses van ser, senzillament, pintura corporal o cobrir el cos amb pells d'animals, com se suposa que feien els homes del Paleolític per afavorir una bona cacera. Es creu que amb això era possible vèncer la por que donava la natura i així propiciar -per assimilació amb el seu aspecte- un tracte més benèvol de l'esperit de la bèstia que es volia matar.

Però la disfressa, més que amagar-nos ens delata. Escollir una identitat diferent a la que convencionalment ens han assignat ja diu moltes coses de nosaltres mateixos. Potser per això, l'artifici passa a parlar per nosaltres. Un exemple extrem i ben antic ha estat l'ús de màscares mortuòries a moltes cultures -com la fenícia i l'egípcia-, on el rostre del difunt es mantenia eternament viu mitjançant la seva reproducció en fusta o estuc. Aquest costum es va convertir, en el món romà, en les conegudes caretes de cera, que representaven l'efígie dels avantpassats i que es guardaven com una relíquia a casa dels patricis. Segurament d'aquí sorgiria la tradició de les màscares del teatre clàssic, en un principi utilitzades en les processons funeràries, portades per actors contractats que feien l'elogi del mort, i que més tard s'adaptarien als escenaris i a les festes alegres, com el Carnestoltes.

Un ús no menys macabre han estat les disfresses vergonyants, com les que portaven els condemnats a mort per la Inquisició europea, amb els seus cucurutxos de paper al cap i les túniques adornades amb flames. Passant per les populars orelles de burro que havien de lluir els alumnes que no volien estudiar. Fins als vestits presidiaris de ratlles, que en el seu cas més proper trobaria equivalència en les humiliants granotes de color taronja dels presoners de Guantánamo.

El camp semàntic de la disfressa és prou ample com per encabir-hi un munt de coses diferents. Però no és exactament el mateix la disfressa que disfressar-se. De la primera en podem treure conclusions històriques i antropològiques; per l'acte intrínsec no ens queda més remei que formular-nos la pregunta: per què es disfressa la gent?

Ser un altre o no ser ningú

Per contestar a aquesta qüestió he anat a veure l'especialista. L'he trobat a l'Avinguda de les Corts Catalanes de Barcelona, entre els carrers de Llúria i Via Laietana. Menkes és una de les botigues de disfresses més grans de Barcelona. Venen, lloguen i confeccionen molts dels articles que es poden trobar als seus aparadors. A pocs dies del Carnestoltes la botiga és plena de gent. Curiosament, no hi veig cap nen. Primer tòpic esborrat, doncs. Un s'imagina el mostrador abarrotat de criatures que, a primer cop d'ull, semblen els grans protagonistes de la festa. Però com tot en aquest tema, les idees preconcebudes no serveixen de gaire.

És clar que nens i nenes són, proporcionalment, els que més ús fan d'aquesta mena de negocis. Tanmateix, el seu calendari és molt més extens. De fet, el Halloween anglosaxó està suplantant el Carnestoltes com a gran festa infantil. A més a més, als infants cada cop se'ls regala disfresses en moments de l'any més diversos, com ara Reis o per l'aniversari. Mentre que els adults amb prou feines l'utilitzen en aquestes diades, en festes temàtiques o -fenomen en progressió- en comiats de solter, on el que es busca és poder-se divertir sense veure's obligat a encabir-se en els límits de la pròpia identitat.

Disfressar-se implica ser un altre o, millor, no ser ningú; per això l'anonimat és un dels seus trets característics. Sota la disfressa, la persona pot comportar-se com vulgui (curiosament, l'origen etimològic de la paraula "persona" ve de la paraula llatina que designava la màscara del teatre). Així doncs, desfer-se d'un mateix allibera. En fer-se anònima, tota acció queda diluïda i ens permet ser, paradoxalment, més nosaltres mateixos.

L'anonimat ens dissol. Com la multitud en un partit de futbol, busquem confondre'ns per poder actuar sense limitacions. L'home pacífic i discret pot esdevenir un brètol que no para de cridar i insultar l'àrbitre. La multitud, en aquest cas, funciona com una disfressa, de la mateixa manera que ho fa l'ordinador en emmascarar-nos darrere un aparell. Esborra el nostre aspecte i fa possible l'aparició d'opinions o actituds que no seríem capaços de mostrar en públic d'altra manera. A l'Edat Mitjana, la disfressa del Carnestoltes servia per criticar el poder sense sortir-ne malparat. Avui, encara, sortir disfressats al carrer genera una por especial en les autoritats. En el fons, la por a desfermar la veritable naturalesa de cadascú, sense traves ni límits. Tanmateix, hi ha una altra funció igual d'important en aquest miratge fugisser que és la disfressa.

Ser qui no es pot ser

Pel que m'expliquen a Menkes, les pel·lícules i la televisió tornen a marcar tendència. Les nenes volen ser princeses, els nens superherois, i tots volen ser Lunis o qualsevol altre personatge de la petita o gran pantalla. Per als adults, els clàssics encara es mantenen, com els vestits d'època, de torero o de pirata. Tot i que aquest any, les més venudes són les disfresses relacionades amb musicals com Grease o Abba, mentre la disfressa masculina més demanada és la de fada. Sí, ho han llegit bé: vestits de fada per a homes, en una mena de creuament entre tranvestisme i culte a Walt Disney.

Des de l'antiguitat, la disfressa ha estat usada en tota mena de ritus, on els oficiants adquirien els poders d'allò que representaven. L'home primitiu no sols es cobria amb pells per apaivagar l'esperit de la fera, també ho feia per apropiar-se de la seva força. A les cultures africanes o entre els indígenes americans, posar-se una determinada màscara feia que la persona es convertís en un déu, una divinitat, un avantpassat o una bèstia totèmica. Són els homes vestits de fada d'avui els nous xamans? Mentre m'ho penso, m'aclareixen que ja els nens petits són més complicats que les nenes. Elles ja vénen de casa amb la disfressa pensada, mentre ells pateixen autèntics atacs d'ansietat en no decidir-se entre l'espasa de cavaller o els ullals de vampir.

A aquestes hores ja no hi cap ni un bri d'herba a Menkes. I aquest cap de setmana serà pitjor. Molta gent hi anirà a darrera hora, es vestirà a la botiga i sortirà corrents cap a la festa. Fins a l'últim dia de Sitges estaran en dansa, ja que aquest és un negoci que no està -ni de bon tros- en crisi; al contrari, tothom vol oblidar els seus problemes. I una bona solució és afegir-se al sarau vestit de fada, a veure si accepten la vareta màgica com aval per a l'hipoteca.