Sembla una altra!

Fa ja unes setmanes que a la plaça de Les Glòries Catalanes s'han desmuntat els paraments que tancaven la part inferior del viaducte. Mentre hi eren, la plaça tenia un percepció estranya, de fet aquests paraments la negaven en certa manera. La plaça era aleshores dues coses: un recinte tancat amb un jardí al seu interior que resultava hostil per la seva reclusió (un exemple del que en diem un gueto), i un conjunt d'espais molt diversos al seu voltant. Això era el producte d'haver donat entitat d'edifici a l'espai de sota el viaducte, evitant que la plaça semblés el que popularment batejaríem com a scalextric.

Mentre aquest interior tancat ha existit ha donat lloc paradoxalment a una altra plaça, exclosa, en certa mesura. Una plaça "satèl·lit", en podríem dir, que no és fàcil de veure en el plànol perquè ens enganya. Aquesta plaça estava a les vores i no es podia copsar d'una forma total perquè senzillament no es podia veure completa. Així que un caminava per les seves vores rodejant el perímetre de l'anella i anava descobrint un rosari d'espais sense forma definida, animats per edificis més o menys extravagants. Era aquest un espai mol cinematogràfic perquè un anava lligant els fragments mentre donava voltes. És clar que des d'aquest passeig- travelling es podien veure algunes avingudes: dues Diagonals i dues Meridianes i intuir dues Gran Vies; però el més interessant no eren aquestes avingudes fraccionades, sinó els espais entre aquestes, tan dispars, tan contrastats. L'emergent torre Agbar i els deprimits Encants, els escultòrics edificis de la banda de la Meridiana-nord com l'antiga Farinera del Clot o l'IES Salvador Espriu; els edificis que cenyien la Gran Via del costat de ponent, com un anticip de les façanes de l'eixample o, en la llunyania, el Teatre Nacional de Catalunya i el bosquet que el precedeix.

He comentat que fins ara aquest interior estava tancat i que ara és obert, però només parcialment. L'accés és puntual i acotat; circular per sota el tauler del viaducte no és possible. Poder fer-ho, probablement, donaria lloc a una altra percepció diferent. En llocs com aquest, que batejaríem sens dubtar com desendreçats o sense ordre aparent, resulta importantíssim que hi hagi un element d'ordre. Aquest element és el viaducte, però fins ara era com si no existís, perquè no era possible estar-hi, habitar-lo, podríem dir. Ara seria possible, i si circuléssim per sota d'aquesta porxada improvisada ens adonaríem que la plaça està formada de fet per diverses places, cadascuna d'elles amb formes, perímetres, caràcters i grandàries diferents (perquè se'n facin una idea, al bosquet del Teatre Nacional hi cap la plaça de Francesc Macià i a l'espai dels encants, la Plaça de Lesseps), tots "unificats" per la visera de l'anella que matisa els desordres i les alçades impertinents d'alguns edificis. Alguns experts en espais públics solen estar molt atents, no tant a la forma dels espais, sinó al que succeeix en ells. On seu la gent, on s'atura, és més important per ells que l'amplada de la vorera. Obrir als vianants l'espai de sota l'anella és convidar a veure què hi passa. Mentre duren les obres es podria fer transitable l'anella, n'hi hauria prou amb penjar del sostre unes làmpades per donar-li un caràcter més amable. Potser així tindríem una altra experiència d'aquesta estranya plaça.

El dubte que planteja ara aquesta nova plaça és si l'element d'ordre ha d'estar al centre i ser transitable acceptant uns límits diversos o bé a les vores, formant un espai regular de perímetre rectangular. O un únic espai gran, molt gran (10,5 hectàrees), o diversos espais a les vores?. Potser tot prendria un altre sentit si en lloc de dir-li Plaça de Les Glòries Catalanes, prenguéssim el plural absolut: Places de Les Glòries Catalanes.