Entre el deure i la passió

Tragèdies selectes

Pierre Corneille (traducció i

presentació de Jordi Parramon)

Edicions de 1984

619 pàgines. 28 euros

La publicació de Tragèdies selectes, de Pierre Corneille, omple un buit clamorós en l'anostrament a les lletres catalanes d'aquest dramaturg del Grand Siècle. Tret de Psique i La il·lusió còmica, no disposàvem encara de cap més traducció al català -a l'abast- de les peces dramàtiques de Corneille. El poeta i torsimany Jordi Parramon i Blasco, un entusiasta del dramaturg francès, n'ha seleccionat les tragèdies més destacades, les canòniques: El Cid, Horaci, Cinna, Polieucte, Rodoguna i Nicomedes. N'ha fet una traducció en vers, molt acurada, seguint la mateixa mètrica de l'original. El resultat és un volum compacte, impecable, esplèndid, que enceta la nova col·lecció Teatre de la intrèpida editorial que dirigeix Josep Cots.

Les tragèdies de Corneille, inspirades en trames històriques de l'antiguitat, tenen la perícia de fer volar la imaginació lliurement, tot respectant de manera molt sui generis -i alhora evidenciant-ne les limitacions- la severitat de les regles neoclàssiques. Llevat de l'hagiogràfica Polieucte, els herois que protagonitzen les tragèdies cornelianes -Rodrigo i Ximena, Horaci i Sabina, Cinna i Emília, Rodoguna i Antíoc, Nicomedes i Laòdice- han de lliurar una batalla entre el deure públic i la passió íntima que els esperona, entre allò que dicta el rang social, els codis de l'honor o la virtut, i allò que reclamen les raons del cor.

Corneille entrellaça, dosificant molt bé els contracops de la intriga, les pugnes internes i l'ambició de poder entre cortesans -en forma d'ultratges, infàmies, querelles i venjances desorbitades- amb les intrigues amoroses, que deixen entreveure les passions extremes que els solleven. Les unes i les altres acostumen a confluir en el triomf de l'heroi, com a defensor a ultrança del poder reial, mentre que els qui s'hi rebel·len amb temeritat o altivesa -com la pèrfida Cleòpatra de Rodoguna - són vençuts implacablement. Tot i referir-se a temps remots, els conflictes en què es troben immersos els herois cornelians tenen, ni caldria dir-ho, una lectura política projectable en el present: la legitimació de la monarquia absoluta (n'és un botó de mostra la clemència exemplar d'August a Cinna) com a garant indiscutible i magnànim de les "raons d'Estat", la "justícia" i "l'ordre" socials.

Els amors de verb enraonadament apassionat i els discursos grandiloqüents de bona part dels personatges de les tragèdies de Corneille -siguin de la cort espanyola, romana, siriana o bitiniana- preserven aquella aurèola, fastuosa i solemne, que retorna el sentit ancestral als grans mots com "amor" i "honor". Si bé el fet d'abocar-s'hi fins al paroxisme humanitza els herois, també provoca una espiral cruel de violència, mort i desolació. Els monòlegs -sobretot els de les heroïnes- ens fan viure sense intermediaris la indecisió dels personatges, les seves contradiccions internes entre la raó imposada i el cor desbocat. Els seus gestos heroics -com el de Rodrigo lliurant-se fins a tres vegades a Ximena perquè el mati i vengi així la mort del pare-, secundats per la retòrica més encesa, tenen l'encant d'aquelles passions inútils que, oscil·lant d'un extrem a l'altre, mostren els clarobscurs més estridents de l'ànima humana.