Espurnes de geni

De tant en tant el seny català acluca l'ull i deixa fer". Pilar Parcerisas ha posat l'exposició Il·luminacions sota l'advocació d'aquesta frase de Nicolau Rubió i Tudurí. Sense voler arribar a la simplificació de creure que la cultura catalana es desplega en funció d'aquesta particular dialèctica entre l'ordre del seny i la seva suspensió momentània, és evident que, en un país amb una tendència innata a l'autocontrol, l'inventari dels moments en què s'han afluixat les rendes és rellevant. Rescatar aquests períodes contribueix a la sempre noble causa d'ampliar les fronteres del possible.

Aquesta idea de fer l'altra llista de la cultura catalana és el que, des del primer moment, em va semblar temptador de la proposta de Pilar Parcerisas. Es tractava de proposar una revisió d'aquells creadors -en el sentit ampli de la paraula: les arts i el coneixement- que es van deixar endur pels impulsos de la utopia, del misticisme, de la rauxa, del radicalisme, de l'anarquia, de la raó que s'enfila per sobre dels arbres de les idees rebudes que sovint impedeixen de veure el bosc. És a dir, totes aquelles experiències que són cridades a l'ordre quan el seny es desperta de la seva absència mental transitòria i una certa naturalitat torna a imperar en aquesta terra. I que sovint han passat a segon pla quan la normalitat ha estat massa desperta.

Amb el títol, d'arrel benjaminiana, Il·luminacions, Pilar Parcerisas ens dóna a entendre ja algunes qüestions bàsiques: que sobre aquestes figures singulars és possible traçar una història d'implicacions i de relacions que va més enllà de l'àmbit estrictament català. I que, al mateix temps, cadascuna d'aquestes figures descriu un imaginari molt propi, en què difícilment es pot parlar en termes escolàstics i continuistes.

Mentre els noucentistes codificaven, els il·luminats trencaven codis. ¿Què és l'art si no un exercici permanent de destrucció i creació de codis lingüístics i de pautes que ens permet fer més penetrant la mirada sobre les coses, sobre el món i sobre nosaltres mateixos? D'una manera a vegades contradictòria els il·luminats van deixant de costat els tòpics i obren portes a les noves formes de modernitat. Per això també la seva rauxa provincial, com diríem en termes pascalians, té un efecte d'expansió cosmopolita. Crea lligams amb altres cultures i també entre generacions, sovint prou llunyanes. I genera codis que formen part de la història universal de la creació, perquè si algú és capaç de crear del no-res aquest és l'artista.

L'empremta de Llull ressona encara, en una exposició que Pilar Parcerisas ha entès com un poema tridimensional. Un poema traçat amb un material de luxe: las millors obres de la rauxa catalana. Perquè Pilar, impregnada de l'esperit dels indomables, ha volgut que l'exposició fos també una exercici de creació. No resultés que els nostres il·luminats se sentissin segrestats, per l'ordre. Del seny, evidentment.

Josep Ramoneda és director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Heus aquí els il·luminats, els visionaris... els adalils de la llum. la llum fecunda, sí. la llum que és ignició, és vibració, és vida. i la vida creació, creació constant irrefrenable, una creació constant i ubiqua que s'executa amb la mort i esdevé realitat, realitat tangible, visió

heus aquí els il·luminats, els visionaris. els que, fent-se llenya del propi foc, donen a llum llum pròpia i aquesta pròpia llum dóna llum a la visió, que és concreció excelsa, i una veritat indestructible. una veritat que, des que ve del foc, és pura, exacta, i neix intacta. una veritat que s'ofereix verge en tots els sentits i a tots els sentits, que la reben de primera instància. ningú ni re no l'ha manipulada, ni tan sols no l'ha mirada. cap influència de cap mena no li ha posat encara l'ombra d'un vel damunt la faç. és el que és i ho és al mil per mil i amb totes les conseqüències, amb tota la potència de ser el que és. és colpidora, autèntica, de fiar. i, des que la llum pot venir de fora però la visió sempre sempre ve de dins, a més a més és pròpia: una realitat íntima i del tot intransferible... a menys que s'assumeixi la dolorosa barbaritat de fraccionar-la, prostituir-la, lliurar-la a les mans brutes de la interpretació, que la desfigurarà ipso facto i la manipularà de forma irremissible

heus aquí els il·luminats, els visionaris. els que dormen amb la visió al ventre perquè s'han vist i no s'han vist sants sinó merament sans i han comprès que la divinitat és inherent a la vida i cascú l'assumeix com vol però ningú no la pot transmetre; s'han vist i han vist, des de molt endins, des del cor mateix de la flama, i han comptat amb estructura suficient per suportar la visió i amb coixí filosòfic per amorosir-ne la bufetada -el mateix coixí que els ha dut fins aquí sostenint-los la bolla de la carcanada-; els que han mirat més enllà, o més endins, que la gran majoria dels altres i saben que no rebran més alta recompensa que l'apel·latiu de locus, bojos, orats, arrauxats o folls

heus aquí els il·luminats, els visionaris, els que han lluitat a les primeres línies de l'avantguarda, intel·lectual o artística, i han trencat motlles; els que han fet un pas endavant en el camí de l'expressió i han revolucionat conceptes; els que han anat fins l'extrem i han gosat petjar territoris verges; els que han tingut la freixura d'anar fins al llindar del precipici creacional i han fet el salt en el buit; els surfistes que cavalcant el rompent de l'onada evolutiva han desafiat l'històric penya-segat i s'han deixat anar buit enllà sense garanties i sense altre pretensió que el desflorament de possibilitats inèdites; els que, enduts per l'ariet del propi pensament i aferrats a una idea-força, o una intuïció preclara, han reptat les convencions, l'ètica, la moral, per donar a llum noves vies; els experimentadors més radicals, els veritables creadors, que solen coincidir amb els que passen més desapercebuts i corren més risc de ser oblidats; els que han fet un pas més, encara que fos tímid, insegur, balbejant, i seran ignorats per la societat benpensant, per la indústria, pels mitjans de comunicació i difusió, que tant sols aposten o s'interessen pels valors segurs i de provada, comprovada, recomprovada i recontracomprovada acceptació; els que, suspesos damunt l'abisme, se l'han jugada en nom del progrés, la innovació, la volució...

Pau Riba és artista, poeta i cantant.

A Ildefons Cerdà (Centelles, 1815-Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876) li va costar poc visionar la ciutat del futur, encara que Barcelona, com tantes altres vegades, no ho va saber veure en el seu moment i s'hi va resistir tant com va poder. L'enginyer, milicià, urbanista i polític osonec en va tenir prou en descobrir el tren en un viatge que va fer el 1944 al sud de França per veure la llum: la mobilitat i les comunicacions (el telègraf) serien els elements bàsics que transformarien les ciutats i el territori. Seguidor del socialisme utòpic, el seu Pla urbanístic, que partia d'un acurat estudi demogràfic de la ciutat, va esponjar Barcelona d'una manera innovadora, encara que els entrebancs i modificacions municipals en desvirtuaren el veritable esperit.

Narcís Monturiol (Figueres, 1819-Barcelona, 1885) ha passat a la història com l'inventor del submarí, però més enllà d'un simple utopista, aquest empordanès que creia en una societat justa i feliç va ser un inventor visionari amb un fort compromís polític i social. Republicà convençut i simpatitzant de les idees socialistes, el seu invent del submarí, ideat com una nau-peix partint de l'observació dels amfibis, lluny de tenir un propòsit bèl·lic va ser creat amb la finalitat de millorar les condicions de treball dels corallers a Cadaqués. El primer Ictíneo va avarar al port de Barcelona el setembre de 1859 i el segon, el 1864. El fracàs dels seus invents -no només va idear submarins- el van dur a la ruïna i va morir sense cap tipus de reconeixement.

Místic i visionari entre els visionaris, Antoni Gaudí (Reus, 1852-Barcelona, 1926) és el gran al·lucinat que veu en l'arquitectura el camí cap a la perfecció no únicament artística, sinó també a nivell personal i de la humanitat. Solitari, profundament religiós i d'un escetisme extrem, la seva és l'obra d'un boig genial i revolucionari que cerca la perfecció absoluta. L'aconsegueix fent com a bon modernista un pacte amb la natura i actuant com a intermediari.

Menyspreat pels noucentistes, la seva incansable recerca de la forma sustentada per la tècnica el va portar a crear una síntesi orgànica en la qual l'arquitectura complementa la bellesa de la natura en un equilibri absolut. La seva revolució de l'arquitectura ha arribat fins avui.

Home de cortesia extrema, irònic com pocs, dialèctic hiperbòlic i amant del pensament a raig, Francesc Pujols (Barcelona, 1882-Martorell, 1962) és el visionari dels conceptes, el filòsof de la torre de les Hores de Martorell que volia fer una ciència universal i catalana alhora que abastés tota la condició del real. Impulsat per aquest deliri va establir a la seva obra conceptual, Concepte general de la ciència catalana, editada el 1819, l'existència d'un corrent filosòfic català que arrancava a l'Edat Mitja amb Ramon Llull i Ramon de Sibiuda i arribava fins a ell mateix. Aquesta obra ars magna (hiparxiologia segons el seu sistema) inclou la cèlebre profecia segons la qual els catalans són éssers excepcionals pel fet de ser fills de la terra de veritat.

Pintor, escultor, dissenyador, escriptor i cineasta, Salvador Dalí (Figueres, 1904-1989), el primer gran reivindicador d'Antoni Gaudí, és el creador paradigma dels visionaris. Dotat d'una gran habilitat per inventar-se i reinventar-se una i altra vegada, va fer de les visions, al·lucinacions i somnis una eina pictòrica i una teoria sobre la concepció humana, la ment i la realitat.

Amb el seu mètode paranoicocrític, que ell defineix com "un mètode espontani de coneixement irracional basat en l'objectivació sistemàtica d'associacions i interpretacions delirants", des de 1930, a més de fer-se un lloc propi dins el món del surrealisme, va articular un eix on desplegar tota la seva obra polimorfa: pintura, dibuix, arquitectura.