_
_
_
_

Mort de dama, res pus

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Quan vaig saber que Rafel Duran, un director de teatre inventiu, agut, poètic i que la sap molt llarga, donava vida a aquesta novel·la clàssica de la literatura catalana, Mort de dama, (Mdd), el primer text en obduliamontcadí, el llorençvillalonguià dels anys vint del segle passat, vaig tenir una pujada d'alegria d'aquelles de no dir. I tot d'una vaig pensar: quin guster passaria el Villalonga dels anys en què Joan Sales i Joaquim Molas el convertiren en best-seller per un cantó i clàssic català per l'altre, de veure aquella novel·la aiguarègica de joventut, interpretada per un conjunt d'actors tan bons com els de la Comédie, amb dramaturg, escenògraf i tota la pesca excel·lents, amb un metteur en scène magnífica i, per afegitó, coproduïda pel Teatre Principal de Palma (on deien que Villalonga hi enviava una criada, si a la criada li agradava l'obra ell no hi anava) i pel Teatre Nacional de Catalunya, rien ne va plus!

No parlaré de la funció perquè no l'he viscuda (encara que no seria estrany que ho fes perquè avui en dia el personal comenta quadres que no ha vist, llibres que no ha llegit, etc., amb la impostura més desfesomiada), però intentaré filar alguns espots de la veritat del llibre: vull animar els lectors que paladegin els sabors de l'obra, que creixen en la relectura, i, també, que vagin a la Sala Petita del Teatre Nacional, on fins dia u de març Dona Obdúlia de Montcada, la darrera dama d'una aristocràcia mallorquina de la Restauració, fa el bategot al centre d'un fresc ben ampli i significatiu de la societat indígena i dels seus visitants estrangers. Recordaré que l'embrió de l'obra fou un text, perdut, de 1921, fet per Villalonga per deixar verda la seva tia Rosa Ribera, que l'havia desheretat. De 1924 a 1930 el va reescriure i l'any 1931, amb el pseudònim de Dhey, el va publicar amb un pròleg encomiàstic de Gabriel Alomar. Allò va ser una bomba literària que va remoure la tòpica calma illenca: uns el tiraren a la mar, els altres l'homenatjaren. Enrevolten Dona Obdúlia agonitzant els representats diversos i contraposats de mons socials encreuats, el món tradicional dels "botifarres" -l'aristocràcia botifleur borbònica- i de la noblesa provinent del temps de la Conquesta, el món complex i enfrontat dels intel·lectuals -els de Bé hem dinat, els de l'Ateneo i els de l'Escola Mallorquina-, el món gris dels mossons i el món obert dels estrangers dels feliços 20.

He agafat l'edició de Mdd de 1966 per fullejar-la i he caigut de bell nou dins les seduccions d'un llenguatge entre la sàtira i l'esperpent, entre el disbarat i la crítica, amb un humor i un amor per un temps que se'n va irremissiblement, que t'enganxa amb la força d'un clàssic. La gasivitat de Remei Huguet, la finor plena d'interessos de la baronessa de Bearn, la curtor del Marquès de Collera, la vulgaritat de Violeta de Palma, la densitat reprimida d'Aina Cohen, la curiositat de Miss Nell i la majestat difícil de l'Arxiduc Lluís Salvador cohabiten, catalitzades per la figura populatxera, xarona, inculta, orgullosa i delirant de Dona Obdúlia que, fins i tot després de morta, amb un testament inesperat, aconsegueix ser recordada. Diuen que Bearn és una elegia. Estic convençut que hi ha més carn elegíaca en aquests pobres titelles i en la darrera Montcada que ens fan esbutzar de rialles fins a les llàgrimes. Llàgrimes tràgiques, esqueixades, de bon de veres.

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_