"L'èxit del documental català no és una moda"

Quan Joan González (L'Hospitalet del Llobregat, 1955) va començar a dirigir el DocsBarcelona fa 11 anys, el documental era un gènere menor, "es produïen obres aïllades, algunes d'elles extraordinàries, però no hi havia tradició". En aquest temps ha estat testimoni de l'evolució del gènere, que avui a Catalunya dóna obres que conquereixen els principals festivals. "Barcelona és ja la capital del documental al sud d'Europa", comenta amb cert orgull González, que creu que, tant per al Docs com per a la indústria en general, ha arribat el moment de donar un pas més endavant.

Pregunta. Com a programador del festival, hi és en Joan Salvat, director fins ara del 30 minuts, i precursor del documental.

Resposta. Sí, tot i que el programa és de reportatges, sempre ha tingut molta inquietud pel documental. Del 30 minuts va néixer Balseros, entre d'altres, que va guanyar nombrosos premis i va estar nominat als Oscars. El programa ha generat una audiència que s'ha acostumat a veure no només reportatges de televisió, sinó a anar una miqueta més enllà. Per això li volíem retre homenatge.

P. Que títols de Guerín o Moore hagin arribat amb èxit als cinemes també ha ajudat, no?

R. Per descomptat, el públic hi és. L'únic que li has de donar és una bona peça i procurar que tingui visibilitat, i això vol dir invertir en comunicació i en màrqueting: un dels talons que hem de reforçar.

P. De totes maneres, els documentals que arriben a les sales són minoritaris, i si duren més d'una hora, tampoc surten a la televisió.

R. Jo crec que hi haurà un abans i un després del programa d'en Salvat, Sense ficció, que acaba d'estrenar TV-3. És cert que les teles tenen les seves regles del joc, però cada cop més les obres documentals d'una certa ambició fan doble versió: una per a la televisió, que al cap i a la fi és qui acaba pagant el documental, i una altra per als festivals.

P. "Un país sense cinema documental és com una família sense àlbum de fotos", va dir el director xilè Patricio Guzmán.

R. Totalment d'acord. Si no tenim un bon patrimoni audiovisual, no estem construint bé la pròpia historia. De vegades em pregunto si estem fent prou. Per exemple, hem recollit prou bé el que ha passat aquí amb la immigració? Si no és així, com ho explicarem d'aquí a 50 anys. La feina que va fer gent com en Llorenç Soler per enregistrar l'arribada d'immigrants als anys cinquanta a l'estació de França, l'estem fent ara?

P. No s'hauria de fer servir més el documental com a eina per recuperar la memòria històrica?

R. Jo crec que està jugant un paper clau, però també és veritat que en els països on hi hagut guerra civil tot és més complicat, perquè quan parles de l'enemic parles, de vegades, d'algú del teu poble. És possible que sigui la generació següent, amb menys pors, la que s'atreveixi a tractar aquests temes.

P. Potser són els documentalistes catalans els que han fet més aquesta tasca de recuperació de la memòria històrica i han abordat més la Guerra Civil?

R. Sí, perquè Catalunya és el país del sud d'Europa on el documental està més desenvolupat, sense cap mena de dubte. A això hi ha contribuït molt la televisió pública, però també la indústria independent. Tenim una cultura documental que no té similitud ni a Lisboa ni a Madrid ni a Roma ni a Atenes... i fa 15 anys érem al mateix punt. Jo crec que estem en un moment en què cal una reflexió. Hem arribat on som, gairebé, per generació espontània, sense estratègia, on podríem arribar si la tinguéssim?

P. Qui ha de dissenyar-la?

R. Tots els implicats. Per exemple, qui sí va tenir una visió estratègica fa 15 anys va ser l'European Documentary Network de Copenhaguen, que es van preguntar per què al sud d'Europa el documental era inexistent. Van veure que quan es van desenvolupar la televisió i el cinema, a molts d'aquests països hi havia dictadures. I dictadura i documental no lliguen. 'Ja fa temps que tot això ha desaparegut: fem alguna cosa' van dir. I aquest va ser l'embrió del Docs.

P. Quina és la presència catalana al festival?

R. Els programadors tenen llibertat per triar, però un cop feta la selecció vaig veure que a cada secció hi havia una pel·lícula catalana. Catalunya té una imatge de marca. L'únic treball que ha guanyat l'Oscar dels documentals, l'IDFA (Amsterdam), i el Hot Docs (Toronto) ha estat el català La casa de la meva àvia. No és una moda, el documental ha arribat per quedar-se.

P. Dos festivals a Barcelona dedicats al

gènere no és massa?

R. Cadascun respon a una realitat. Hem treballat pensant en afavorir la indústria: fem pagar entrada i busquem sales amb bones condicions de so i imatge perquè l'espectador vegi que el documental és una alternativa d'oci. Està pensat per a un públic ampli. Mentre que Docupolis respon a una realitat més guerrillera.Hi ha espai per a tothom. Els programadors poden escollir el que volen, i si alguns documentals han passat per altres mostres no és inconvenient.