"La gent no ha de veure les pedres com a enemigues"

Experto credite, Confieu en qui té experiència. La frase de Virgili, de l'Eneida, ve a la memòria quan Isabel Rodà (Barcelona, 1948) obre la porta de casa seva en un àtic al costat del Clínic. Des de fa anys, Rodà, aquesta dona amable però enèrgica, amb ulls de Minerva, és un pilar de l'arqueologia clàssica al nostre país. A ella, que ha localitzat el legendaris Trofeus de Pompeu Magne al Pirineu, cal acudir sens dubte quan trobes una thoracata -escultura romana amb cuirassa- perquè l'identifiqui o una columna perquè descobreixi la seva procedència pel tipus de pedra de la qual està feta i et remeti llavors a les infernals canteres egípcies del Mons Claudianus. Ara i durant els pròxims dos anys, Rodà és directora de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC). Passem al costat d'una calaixera on Isabel hi té col·locat un retrat del seu nét i el mostra amb la mateixa devoció amb què el general Maximo de Gladiator bressolava els seus petits déus lars. Prenem seient a la biblioteca (on hi ha uns calepinus sensacionals) i l'arqueòloga disposa uns pastissets i ofereix oporto. Dubto. En fi, fins i tot l'antic Cató solia escalfar la seva virtud amb vi (Horaci dixit).

"L'antiguitat clàssica és a prop: parlem un llatí evolucionat"

"Preferiria ser esclava romana que obrera del segle XIX"

"En l'arqueologia falta diàleg, col·laboració; hi ha enveges"

Pregunta. D'on ve el seu interès per l'antiguitat?

Resposta. Des de petita, pel meu pare, que era un advocat d'una gran cultura. Veia una columna i em fascinava. En canvi, la mecànica no em diu res. Ja llegia els clàssics, en les edicions d'Araluce. El meu favorit era l'Eneida, i el meu personatge Lavinia. Així li vam posar a una de les meves filles (l'altra es diu Claudia, és clar). En arribar a la universitat em vaig decantar per l'arqueologia i vaig començar en el món professional l'any 1967. Vaig trobar molt bons mestres, dels quals vaig aprendre molt. Sento molt propera l'antiguitat clàssica. És molt propera a nosaltres. No deixem de parlar un llatí evolucionat. L'enginyeria, la hidràulica, les carreteres... el nostre sentit de tot això és romà.

P. No sé si Espartac subscriuria el seu amor a Roma. Tenien el pecadet de l'esclavitud.

R. Compte amb l'esclavitud! Hi havia esclaus i esclaus. Els esclaus familiars eren molt ben tractats i els de la família imperial tenien més poder que un ministre. Mira, sense anar més lluny, a aquest Epictet esclau de Luci Pedani Clemens que portava la vila vinícola de Teià, al Maresme. Vivia com un rei i llavors, ja llibert, va arribar a sevir augustal (assistent del culte imperial) a Barcino en època de Trajà. Jo preferiria ser esclava romana -en una casa acomodada, és clar, no a les mines-, a ser obrera del segle XIX. Mai he entès per què Toni Curtis a Espartaco s'uneix als esclaus rebels.

P. Seria per les aficions del seu amo, "ostres o caragols?", recorda?

R. Això era natural, la bisexualitat era admesa. Cèsar ho era, bisexual. No podem jutjar una civilització per la nostra moral.

P. Diu coses que desgraciadament a molta gent li deuen sonar a xino.

R. És una pena. Hem de saber d'on venim. Només la cultura ens salva. Si no coneixem les notres arrels no entendrem el nostre món. Saps que la separació que va fer Teodosi de l'Imperi passa per Sarajevo?

P. El poc coneixement de l'antiguitat es té sovint, a més, per pel·lícules dubtoses.

R. Bé, en això jo sóc molt pragmàtica, almenys així han sentit parlar d'Aquil·les, tot i que l'identifiquin amb Brat Pitt. La culpa no és de la gent, és del sistema. Se li dóna a la gent molt poca base per a l'interès.

P. Vostè és especialista en marbres, sembla dur.

R. No, és quelcom interessantíssim. Era un producte d'exportació. En el seu ús els romans eren molt snobs. Posar-se un marbre de l'altra punta del món els donava prestigi. El llenguatge dels marbres.... encara són molt sensibles a Itàlia, perquè els papes van seguir usant-los com a símbol d'estatus.

P. Es va decantar per l'arqueologia.

R. Em permetia apropar-me al passat, tocant els seus materials directes. Arribar a la font.

P. Què tal ho portem aquí, això de l'antiguitat?

R. Com a país podríem anar millor en antiguitat. Els catalans ho fem bé quan tenim un enemic comú, si no, com els ibers, anem contra el del costat. Anem pel segon triumvirat -anomena'l si vols tripartit- i jo em pregunto ¡¿on és August!? una visió gran, per favor, deixem-nos de petiteses.

P. Vaja, ¿no va ser Pujol el nostre August?

R. Vint-i-dos anys matant els seus successors no sembla una idea de govern molt augusta precisament.

P. Parli'm de l'ICAC.

R. La idea, de Andreu Mas-Culell, una de les nostres millors ments, era crear un centre de qualitat, a l'americana, amb gran capacitat d'actuació en matèria d'arqueologia clàssica. Està situat a Tarragona per la raó òbvia de la importància de Tarraco al món romà. En tot cas, és un institut d'arqueologia clàssica a Tarragona però no de Tarragona. Estem en relació amb tot el món. No anem d'elit. Es tracta de sumar i això a vegades no s'ha vist bé perquè aquí encara hi segueix havent molts regnes de Taifes. El primer director, Josep Guitar, li va donar forma i va crear un bon equip.

P. A què es dedica l'ICAC?

R. A investigació i formació avançades. Volem col·laborar en posar l'arqueologia de Catalunya a la lliga de primera divisió internacional. També hi figura entre les seves prioritats la difusió de la cultura clàssica. Una de les meves obsessions és que l'arqueologia ha de tenir el ganxo d'atraure la societat. Com arribar al ciutadà el que està pagant en aquest camp? La investigació mèdica li arriba en forma de salut, però ¿i l'arqueologia? Cal explicar el patrimoni, musealitzar els jaciments, incentivar el turisme arqueològic. Estem treballant, col·laborant en tot això. A la professió i a la universitat encara es pronuncia amb un matís despectiu la paraula divulgació. I jo dic: ¡caram amb la divulgació! És important que la gent no vegi les pedres com un enemic.

P. Què li passa a l'arqueologia catalana?

R. Falta diàleg, col·laboració, treball en equip. Hi ha enveges. Es treballa en compartiments estancs. Jo no em resigno a això. Necessitem serenitat i equilibri. I cal posar-se les piles. Hic et Nunc.