Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

La invenció d'una literatura

La redacció de qualsevol diccionari d'una literatura determinada significa sempre la definició d'un cànon. A hores d'ara, més d'un autor nascut abans de 1975 -que és el límit establert per l'editor, amb bon criteri, per entrar en aquest diccionari que avui comentem- deu lamentar-se de "no ser ningú" en el panorama de les lletres catalanes. D'igual manera, d'altres autors deuen sentir-se molt cofois en veure que els han estat dedicades més línies que a qualsevol conegut o "saludat" seu: això passa. Tot diccionari del que sigui, fins i tot els de llengua, equival a un cànon, i això sempre serà inevitable i, en certa manera, arbitrari. L'Institut, per exemple, ha acceptat la paraula "guapo", que no n'hi ha gaires, i, en canvi, ha rebutjat "tonto", que el món n'és ple.

"Caldria que en una nova edició es vinculi la literatura catalana amb les de l'entorn"

"El nou Diccionari de Literatura Catalana ha passat per un sedàs no sols literari"

"Per què no hi surten autors barcelonins en llengua castellana com Juan Marsé?"

Succeeix, però, que quan un llegeix les pàgines d'un diccionari d'equivalent extensió que aquest de què parlem avui, relatiu a qualsevol literatura de gran solvència i tradició, com ara l'anglesa, la francesa o l'alemanya, sol trobar-hi, bàsicament, els autors de gran categoria; només de manera secundària els autors de segona fila, i molt pocs de tercera: els grans valors de literatures com les que acabem d'esmentar són suficients per omplir la més gran part de les pàgines. Per contra, quan es tracta d'una literatura d'aquelles que Kafka anomenava, no pas despectivament, "petites", llavors sorgeixen una sèrie d'entrebancs i maldecaps: o bé es redacta un diccionari de només cent pàgines, o bé s'hi inclouen, a cor què vols, tots els autors que, en un o altre moment de la història, han escrit el que sigui i com sigui. En aquests casos, les passions nacionals poden més que el rigor literari.

De fet, allò que es fa en els casos de literatures com la nostra -tan rica a l'Edat Mitjana i al segle XX; tan pobrissona en altres segles- és inventar una tradició literària, de la mateixa manera que la propaganda política inventa una nació quan a aquesta nació li manquen prou recursos naturals per donar-se per indiscutible: és allò que Hobsbawm va estudiar, en relació amb Escòcia, en el seu fonamental The Invention of Tradition. El Diccionari de la Literatura Catalana de què parlem avui entra plenament en aquest sac, i no podia ser d'altra manera: així ho havien fet, també, els altres diccionaris apareguts fins ara sobre la mateixa matèria, als quals el diccionari present, dirigit per la paciència d'Àlex Broch, supera en molts sentits.

Per parlar dels aspectes més espinosos del llibre que fa al cas, diguem que no s'acaba d'entendre que Joaquim Molas, gran historiador de la literatura catalana i no vanament vinculat estretament a la casa editorial que ha editat el llibre, posseeixi en aquesta obra un article propi (només faltaria!), de 112 línies, mentre que Antoni Badia i Margarit, igualment filòleg insigne, en tingui 55, Martí de Riquer en tingui 79, i Antoni Comas -el primer catedràtic de Filologia Catalana de cap universitat nostrada- només en tingui 33. Al damunt, l'esmentat professor posseeix una rara entrada, dedicada a una encara més rara recopilació dels seus articles, pròlegs, epílegs i escrits de circumstància, anomenada Obra crítica 1 i 2, amb 45 línies més. Si a això hi suméssiu totes les referències a aquest prohom de la historiografia literària que es troben en el conjunt del volum (gènere, el de la historiografia, que no és el mateix que "literatura", i menys encara en el cas de l'home que ens ocupa, forjador d'una veritable distaxi de la llengua catalana), llavors les línies es multiplicarien. Això, evidentment, és sospitós, i farà arrufar el nas a amics i enemics de l'antic catedràtic. Sort que els Dietaris de Pere Gimferrer també hi són ressenyats; però pega que no hi siguin moltes altres "Obres crítiques" i "Obres Completes" de tot un gavadal d'escriptors i estudiosos de la literatura catalana, d'avui i d'ahir: o tots moros, o tots cristians. Posats a fer articles dedicats expressament a llibres importants de la crítica catalana del segle XX, haurien merescut un article Lectura de 'La terra gastada', de Joan Ferraté, diversos reculls d'articles sobre literatura del seu germà Gabriel, com Papers, Cartes, Paraules, o Lectura de 'Les Elegies de Bierville', de Carles Miralles, entre altres. En suma: hom comença de pensar que aquest diccionari ha passat per un sedàs no solament literari, sinó també d'una certa policia literària, que és tota una altra cosa.

S'hi veu un altre desajustament: ¿com és que Jaume Balmes, per no dir Jaime, posseeix un article generós, quan ho va escriure tot en castellà i només un poema en llengua catalana, A don Valentí Llorer, i, en canvi, no apareixen autors en llengua tan castellana com la del clergue, com ho són molts dels grans escriptors barcelonins del segle XX, diguem Juan Marsé, Carlos Barral o Jaime Gil de Biedma? Si almenys l'article dedicat a Balmes hagués subratllat la influència d'aquest filòsof en la ideologia dels poetes del Noucents, la cosa s'entendria; però això no s'hi explica. ¿Per què surt Norbert Bilbeny, gran filòsof, i no hi apareixen Jaume Casals, estudiós eminent de Montaigne, o Pere Lluís, l'home que va endegar la millor col·lecció de textos filosòfics que mai s'ha fet a Catalunya? Res: són oblits que, amb tota probabilitat, seran esmenats en una pròxima edició.

Però és obligat, en l'art de la crítica, ésser equànimes. Els articles estan, en termes generals, molt ben redactats, i amb molta acuïtat i bona documentació i bibliografia. No hi falta massa gent, més aviat n'hi sobra, com ja s'ha dit. És un encert incloure, com entrades per si mateixes, moltes obres literàries de relleu, com L'escanyapobres -obra de Narcís Oller sense la qual no es podria parlar de novel·la catalana, ni tan sols de novel·la tout court al món sencer- o La infanta Tellina i el rei Matarot, de Francesc Mulet, un dominic valencià de la segona meitat del XVII que dóna glòria, ell tot sol, al Grand Siècle del nostre teatre. També és encertat, i s'agraeix de bo de bo, que hi apareguin entrades dedicades als catalanistes d'arreu del món -inclòs l'inefable "Till Eulenspiegel"-, cosa que ofereix al diccionari un aire cosmopolita, i a la literatura catalana una dimensió ecumènica. Llàstima que no s'hi trobin entrades relatives a grans moviments de la literatura catalana -ni Renaixença, ni Modernisme, ni Noucentisme, ni Avantguarda- que haurien permès al lector de fer-se idees generals, prèvies o complementàries dels articles dedicats als escriptors corresponents.

Per acabar, un últim suggeriment: estaria bé que una nova edició d'aquest diccionari inclogués els articles que connectarien la nostra literatura amb les del nostre entorn: "Goethe a Catalunya", o "Leopardi a casa nostra", o "Valéry a les lletres catalanes", extrem que ens permetria d'entendre que la literatura catalana no ha nascut del no res o que no és com el gran bolet inesperat de les literatures europees, sinó una més de les que configuren la gran tradició literària del nostre continent.

Diccionari de la literatura catalana. Coord. Àlex Broch. Enciclopèdia Catalana. 1.224 pàgines. 78 euros

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de diciembre de 2008