Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

A l'hora vella

Entre tots els poemes de J.V. Foix, n'hi ha un que m'agrada especialment. Un poema que, avui, que és Nadal, miraré de llegir o de recitar-me els fragments que en recordo -ai, cada dia menys, que la memòria s'esvaeix amb els anys i ens deixa només filagarses d'allò que havíem sabut, flotant solitàries pel cervell. Com el lector ja haurà intuït pel títol d'aquest paper, es tracta del primer d' Onze Nadals i un Cap d'Any, publicat el 1960. Jo tenia llavors divuit anys i estudiava al seminari de la meva ciutat, Girona, i Modest Prats, que estudiava a Barcelona Filologia Romànica, va portar-ne el llibre i me'l va deixar. Va ser un enlluernament. El to popular es mesclava amb la forma tan original de fer poesia de Foix i me la feia més entenedora. O potser m'ho semblava. Perquè Foix mai no és fàcil.

Aquest poema, doncs, m'ha acompanyat no onze Nadals sinó molts més, exactament quaranta-nou. I avui, que Nadal s'ha escaigut en dijous i per tant hi ha Quadern, estic content de poder-ne compartir la lectura amb tots vostès i felicitar-los de cor. Per què m'agrada tant aquest poema? Doncs perquè és un dels més tendres de Foix. Foix té fama que no parla mai d'ell mateix, cosa que, essent un gran poeta com és, és del tot impossible. Simplement es protegeix. Protegeix la seva intimitat, però no l'obvia. I en aquests versos ens parla d'ell mateix d'una manera entranyable. El poeta anirà a dur presents a l'Infant, com fan els pastors i els mags, i hi anirà a l'hora vella per poder ser més sol amb el Nen. I què li durà? A part de les esplèndides vegetals esperances, que són vegetals perquè cada any brosten i floreixen i granen, li durà aquells llibres marcits, amb versos de vacances, on l'Infant no hi és. Sempre he cregut que aquests versos eren els de les dues seccions més esbojarrades de Sol, i de dol, amb aquella Marta que es mulla i que es despulla o aquella Marcel·la que mira la mar entre el cordam, o aquella Remei que se li inflen els pits sota el jersei, mentre el poeta fa els catorze de benzina... No, l'Infant no hi és, i Foix ho diu. Li portarà gallines ponedores, perquè no hi ha pessebre sense aviram, però també, i és que Foix és modern, la seva leica amagada, amb aquella lent que li fa enfocar la realitat amb tanta precisió que moltes vegades sembla irreal. Li portarà coses precioses: mantells eslaus i florències alades; senzilles, poniol de la Nou i brucs de Lladurs; i, fins i tot, guies del Pertús. I els segells nous que commemoren la naixença del Noi, que no són altres que les estrelles, guardats en l'àlbum filatèlic del firmament... I, encara, l'escriptura de propietat de la casa del Port de la Selva, comprada feia poc. I li demana que li ompli amb Sa divina ufana (Foix mai no va ser físicament ufanós).

Li porta el cor obert amb aquells versos finals, alhora populars i terriblement íntims, si pensem en el matrimoni de Foix (ella el va deixar): Vindré mudat, al costat de la dona, | Amb els vestits de quan ens vam casar.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 25 de diciembre de 2008

Más información

  • COLLS I PUNYS