Les raons del cor

Berenice

Jean Racine (traducció d'Albert Mestres)

Adesiara

179 pàgines. 16 euros

Jean Racine (1639-1699) demostrà que podia escriure una tragèdia partint de la màxima simplicitat i defugint tota mena d'excessos, sense deixar d'obeir les regles neoclàssiques. Berenice n'és la prova més palmària. Estrenada el 1670, planteja les tribulacions de la tríada amorosa Antíoc-Berenice-Tit amb una elegància expressiva que fa bategar les passions més intenses en cada reremot. L'estatisme de l'acció, la claustrofòbia espacial o la impassibilitat del temps extern queden perfectament compensats per la passió que, cor endins, consumeix els personatges. Antíoc declara endebades l'amor per Berenice (I). Tit ha de triar entre Berenice i Roma, entre l'amor i la glòria (II). Antíoc es veu obligat a complir l'ordre de Tit, que l'acosta de nou a Berenice (III). Víctima de les lleis de l'imperi, l'heroïna reclama els drets d'amant dolguda (IV). Desenllaç heroic, salomònic i genial (V).

Berenice enllaça les confidències i els entretiens que fan avançar el corrent impetuós -però serè- de passions íntimes i contradictòries d'uns personatges sotmesos als infortunis del destí. Amb les confessions que fan als confidents respectius, despleguen tot el desfici introspectiu per un amor impossible, mentre que, en les entrevistes, col·lideixen passions i interessos, en un joc d'atracció i rebuf provocat per amors delerosos de reciprocitat. Al costat d'aquest joc, reblert de simetries i paral·lelismes, les intencions dels personatges treballen com pols magnètics que, tot i atraure's, s'oposen. Cap dels tres amants pot acomplir els desigs més íntims, perquè una força superior els ho nega. D'aquí neix, sense morts ni sang evocada, la tragèdia.

Respectuosa amb les unitats pseudoaristotèliques de temps, espai i acció que reverenciaven els neoclàssics, l'obra posa tota la força expressiva en una única trama que, diàfana, dibuixa la tríada de passions no correspostes. Les raons d'estat topen amb les del cor (molt bo el monòleg, mig shakesperià mig mestresià, de Tit, a IV, 4). Els desigs han de sotmetre's al deure. El cor es desboca quan és rebutjat o reacciona quan no pot mantenir la lluita interior... Com en els millors clàssics, davant del dilema de "l'emperador enamorat", Berenice proposa una via revolucionària, per bé que impossible: canviar unes lleis injustes per evitar "tristeses eternes" i fer prevaler els interessos personals als de la Roma altiva.

En una pulcra edició en què s'acaren el text original i la versió catalana, l'obra ha estat revisitada per Albert Mestres amb honors de descoberta. Com a dramaturg i director d'escena, n'ha sabut fer ressaltar tota la plasticitat verbal i dramàtica que conté. Defensor de la traducció creativa i fascinat per Berenice, i també per la tragèdia grega de què és deutora, Mestres ha esmolat a fons la seva condició de poeta per oferir una recreació en vers, molt considerada amb l'original, que procura encertadament reproduir-ne els meandres de ritmes i rima. Alhora, ha operat amb prou marge de llicència per fer-ne una traducció plena de matisos i troballes. La Berenice de Mestres no tan sols manté les millors virtuts d'un text del classicisme francès del XVII, sinó que llisca de primera per ser dita als escenaris del XXI.