Tants nassos, tants pallassos

Quan era un nen, Marcel Gros (Manresa, 1957) va anar un dia al circ amb el seu avi. Hi rifaven una pilota molt gran, i ell se'n va enamorar. Així que, amatent, l'avi va comprar tants números com va poder i abans del sorteig tot el públic ja sabia que en Marcel desitjava més que res en aquest món, com a mínim aquella tarda, ser-ne el guanyador. La sort el va afavorir. Quan va sortir a la pista a recollir-la, aquella esfera gegant va relliscar i, en voler agafar-la, el nen li va entomar una patada que la va desplaçar lluny del seu abast. Els espectadors s'esbutzaven de riure amb la peripècia. I en comptes de sentir-se avergonyit per l'incident, en Marcel va tocar el cel amb les mans, encantat d'haver divertit tothom amb aquell gag tan genuí. Al llarg dels anys, ha tingut l'ocasió de tornar a sentir molts cops aquella emoció primigènia. De fer riure els altres sense por de riure's d'ell mateix n'ha fet la seva vida. Però en el desert de la Transició, i ansiosos per renovar el llenguatge del clown tradicional i adaptar-lo als nous temps, ell i els seus companys de vocació es van haver de reinventar l'ofici del pallasso català. La majoria ho va fer de manera autodidacta i, vés per on, posant els ulls en el teatre. D'aquest context i de l'estreta vinculació entre l'artista i la persona que aquesta disciplina requereix més que cap altra, n'ha sorgit una munió d'estils, gairebé un per cada oficiant. Perquè ja ho deien en els seus inicis els germans Poltrona, dos actius conreadors de la mirada contemporània al noble art de fer riure: tants nassos, tants pallassos.

Tortell Poltrona, com molts altres, prové del món del teatre parroquial

"Convertir el fracàs en èxit. Aquesta és l'essència del pallasso, diu Claret Papiol

Pepa Plana no veia impediment al fet de ser dona i pallassa i va demostrar que tenia raó

L'art del clown és una barreja de gestualitat i poesia, en opinió de Leandre Ribera

Aquest estiu s'han complert els vint-i-cinc anys de la mort de Charlie Rivel, el més famós dels pallassos catalans, que en realitat es deia Josep Andreu i havia nascut casualment a Cubelles el 1896. No hi ha hagut celebracions oficials, i la seva figura sembla condemnada a anar esvaint-se, més enllà de la divulgació que se'n fa a la seva casa-museu a Cubelles, el funcionament i l'estat de conservació de la qual no ha estat exempt de crítiques. En qualsevol cas, si la projecció internacional d'en Charlie no té equivalent, el seu germà petit, en Rogelio, va deixar una forta petjada en el circ català, amb un estol de deixebles i admiradors que van posar el seu nom a l'escola de circ de Nou Barris en reconeixement pel seu mestratge.

Però l'escola no era ni tan sols un projecte quan Jaume Mateu (Barcelona, 1955) i Claret Papiol (Barcelona, 1954) es van inventar fraternitat artística. Eren els primers anys del postfranquisme. Un temps en què Catalunya, com tot Espanya, estava afamada de diversió i d'humor. "Jo em vaig fer pallasso per la contracultura. Era el més políticament incorrecte", diu Mateu, conegut en el món artístic, i ja fins i tot en la vida civil, amb el nom de Tortell Poltrona, i ara per ara veritable icona dels pallassos catalans. Com molts actors i com tants altres companys, Poltrona prové del món del teatre parroquial, "que va mantenir tot el teatre de la Transició. Allà hi fèiem els Pastorets i la Passió. Els primers ens vam fer còmics, I els altres es van fer tràgics", resumeix molt gràficament.

Ell, que sí ha estat fidel a la carpa i la pista, tot i que amb una mirada nova, va viure el bateig de foc en les funcions per a escolars. "Vaig passar d'aficionat a professional en una setmana. En realitat, el fet que en aquells moments això fos un desert va ser una sort. Com que no hi havia res, vam treballar moltíssim". El seu germà postís, Claret, ho confirma: "Hi havia molta demanda, i al mateix temps era molt fort sortir a actuar amb el nas vermell i parlar en català en contrast amb el famós ¿Cómo están ustedes? La gent al·lucinava". Poltrona és un declarat admirador de Charlie Rivel, "amb qui vaig tenir la sort de treballar". Entre molts d'altres, cita també com a referents Buster Keaton, Harold Lloyd i Jango Edwards, una admiració que comparteix amb molts dels seus companys. La formació de Poltrona ha estat essencialment autodidacta. Això sí, amb algun ajut impagable. "Vam portar de París un llibre amb trucs bàsics de pallassos per a nens, Jouons aux clowns, que portava una introducció de Fellini. I el vam fer servir molt", confessa.

Al llarg del camí ha tingut experiències de tot tipus. "Amb 24 anys i dos fills, el primer Circ Cric va fer fallida i vaig quedar a deure 50 milions de pessetes. Em vaig recuperar amb la BBC: Bodas, Bautizos, Comuniones. Va ser un gran aprenentatge. Però la veritat és que sempre he tingut la llibertat de decidir el que volia fer". Entre d'altres iniciatives, posar en marxa l'ONG Pallassos Sense Fronteres i el Centre de Recerca de les Arts del Circ a Sant Esteve de Palautordera (que ofereix temporada fins al 8 de desembre).

El seu germà de pega, Claret Papiol, Claret Clown, ha desenvolupat el seu camí en solitari, amb un humor crític i íntimament emparentat amb l'absurd. També dóna classes. I no només amb finalitats artístiques, sinó terapèutiques. "El clown dóna les ferramentes per entrar ràpidament a la persona, per ajudar-la a despullar-se i trobar les seves limitacions. És una eina d'autoconeixement perquè si avancem és a través dels errors. Aquesta és l'essència del pallasso: algú que aconsegueix convertir el fracàs en èxit".

Marcel Gros, Tortell Poltrona i Claret Papiol són representants de la generació més veterana d'entre els renovadors. A la següent hi trobem d'altres figures que també han aconseguit un bon reconeixement amb el seu ofici, com Joan Montanyès, Monti, actual director artístic del Circo Price de Madrid, Leandre Ribera o Pepa Plana.

Dels tres, Monti és el que més aviat va sentir la vocació. "Era com una obsessió des de petit. Els meus pares estaven molt vinculats al teatre. Però a mi el que m'atreia era el circ". Va aprendre a fer de pallasso amb Comediants. Però no es va atrevir a pintar-se la cara, autoreconeixent-se així com a pallasso, fins uns anys més tard, treballant amb Poltrona. D'això ja fa més de 20 anys. La trajectòria, que inclou actuacions en circs tan prestigiosos com el Roncalli, no ha estat mancada de dificultats, però també ha vingut carregada de satisfaccions. I el viatge l'ha anat portant "cap a l'essència. Diuen que a dins de tota persona hi ha un pallasso. Jo cada vegada tinc una sensació més acusada que a dins del pallasso hi porto una persona". Leandre Ribera, barceloní de 42 anys, volia ser actor. Però als 16 anys, veure una actuació del pallasso Ive Le Breton el va ajudar a corregir el rumb. "Allò era justament el que jo volia fer". És a dir, una barreja de gestualitat i poesia més ansiosa de somriures que de rialles. La va posar en acció amb la seva primera companyia, La Tal, amb qui ara torna a actuar després d'un periple en solitari i en companyia de la ballarina Claire Ducreux. La poesia ha estat el clar referent d'aquest autodidacte forjat "a força de fer espectacles, alguns d'ells dolents. Equivocar-se és fonamental".

Leandre considera que el terme pallasso és tan ampli que resulta ineficient a l'hora d'abastar l'heterogeneïtat del gènere. Potser perquè, com explica Pepa Plana en una opinió molt compartida, "el pallasso emet des d'ell mateix, multiplicant les seves emocions per 10.000. El més preciós del pallasso té a veure amb el carisma, que no es pot aprendre. I per això no hi pot haver mai dos pallassos iguals". Després de 10 anys com a actriu de teatre, Plana va descobrir que la màscara, el nas, la possibilitat de jugar i de divertir a partir de si mateixa, era el seu veritable món. Tothom li deia que era una bogeria. Però els pronòstics més pessimistes s'equivocaven. I ella, que no veia cap impediment al fet de ser dona i pallassa, va demostrar que tenia raó. I per posar megafonia al seu bon criteri, va acabar impulsant el festival de pallases d'Andorra, molt ben acollit des del començament per les institucions del país veí. De periodicitat bienal, l'any que ve celebrarà la cinquena edició. I ja li han sortit rèpliques a Brasil i a Andorra.

Gairebé es pot dir que va ser al festival andorrà on va néixer artísticament la pallassa catalana Alba Sarraute, que amb 26 anys representa la força de la generació més jove. Ella també volia ser actriu, es va especialitzar en acrobàcia, i el treball amb el cos la va acabar portant fins a on és ara. "No es pot dir que ets pallassa fins que tens 80 anys i el maquillatge et queda dins de l'arruga", afirma. Però el que té clar és que "cadascú treballa el seu personatge". I el de l'Alba té molts parents i referents. Des de la crítica social i política de Leo Bassi a la desimboltura de Mary Santpere, passant per Koltès i Beckett i, sobretot, per tots aquells poetes que l'ajudin a fer espectacles que conviden a pensar des del somriure.

En l'actualitat, l'Alba imparteix el taller de circ trimestral que ofereix l'escola de circ Rogelio Rivel, on al Nadal i a l'estiu es fan també intensius especialitzats. Algun d'aquests cursos els imparteix Merche Ochoa, que va conèixer el món dels clowns fa 20 anys, i ja no n'ha volgut sortir. Hi és en un vessant doble: com a intèrpret i en qualitat de pedagoga. Des de fa 15 anys, s'ocupa de l'extensa formació de clown que ofereix l'escola El Timbal. Imparteix curs d'inciació, un segon curs i un postgrau, els tres anuals, i hi ha llista d'espera per accedir-hi. El panorama formatiu s'ha ampliat fa un parell d'anys amb l'escola de clown de Barcelona (que conserva el nom malgrat haver-se traslladat a l'Empordà). Cursos de llarga durada i tallers intensius componen l'oferta, adreçada a tots els públics. Els aspirants, com diu Ochoa i com han experimentat els pallassos professionals catalans, hauran de fer un viatge interior per aprendre a comunicar-se des de l'honestedat i la valentia. "El pallasso és sempre ell mateix. Jo per actuar no em canvio ni el nom. De pallassos n'hi ha de tantes maneres que no es pot generalitzar. Per això mateix, dir que no t'agraden els pallassos és com dir que no t'agrada la música", reflexiona Marcel Gros, que sens dubte subscriuria l'equitatiu repartiment de nassos, un per a cadascú, que feien els germans Poltrona.