Les coses menudes

M'arriba a la bústia de casa, com a molts amics d'Enrique Vila-Matas, la invitació a assistir, a l'Ambaixada de França a Madrid, a l'acte de lliurament a l'escriptor barceloní de les insígnies de Chevalier dans l'Ordre National de la Légion d'Honneur. L'orde va ser instituït per Napoleó I l'any 1802, tot restaurant una tradició centenària francesa, abolida només durant el període més crític de la Revolució Francesa. Reben la distinció homes i dones, francesos i estrangers, que hagin destacat en el terreny de les armes, de les arts, de les ciències i de les lletres amb mèrits extraordinaris. Amb tota la pompa que escau, Vila-Matas rebrà la décoration de mans de l'Ambaixador, si no és que el mateix President de la República s'acosta a Madrid per imposar-la a l'escriptor, mentre Madame Nicolas Sarkozy (que és com sempre s'havia anomenat a França l'esposa d'un home amb aquests nom i cognom) s'ho mira, distreta, amb les cames ben juntes, potser asseguda en una butaca principal. Li donaran una medalla de 37 mil·límetres de diàmetre (la més gran, la dels comandants, en fa 60), i una cinta que es porta, convertida en una mena de clavellet vermell, a la solapa: per sort Vila-Matas duu sempre americana, estiu i hivern, de manera que li veurem lluir la sinècdoque (pars pro toto) de la condecoració.

"Sembla que vingui de Mart, però Vila-Matas és un signe del nostre temps"

Li he trucat de seguida que he rebut la notícia. Li he dit que, naturalment, no hi aniria, per evitar les preguntes capcioses dels crítics literaris que creuen fermament que el seu alter ego, J.LL., és l'autor de tota la seva obra. I he afegit un comentari: "No et preocupis per rebre la distinció més petita, la dels 37 mil·límetres, perquè tota la teva producció és i serà sempre de l'ordre de la mil·limetria". No s'ha enfadat, com era d'esperar, perquè és un home d'una positiva intel·ligència. I he reblat la consideració: "Si pretenen donar-te les medalles més grosses que vénen a continuació (Official i Commandant), rebutja-les: allò que t'escau són les talles mínimes, perquè tots els teus llibres han nascut al voltant de les coses menudes".

I s'ha acabat la conversa. Llavors he pensat en la fastuosa carrera del meu amic, molt preuada, per exemple, per crítics tan penetrants com José María Pozuelo i Joan-Anton Cararac (aquest, ara dedicat de ple a l'art de la jardineria japonesa, abans crític literari a Le Périodique de la Catalogne Sud). M'ha semblat que l'art literari de Vila-Matas es fonamenta en el valor que les coses petites tenen als nostres dies. Acabada l'època de les grans novel·les exhaustives i extenuants (les de Joyce, Proust, Thomas Mann o Robert Musil serien les últimes mostres dignes d'aquest gènere), la literatura narrativa es va trobar en un atzucac: els francesos van tirar per les formes experimentals que, als anys setanta, van acabar de legitimar les teories de la revista Tel Quel; els anglesos, mirant com sempre per damunt de l'espatlla, es van refugiar en els grans models narratius, que són extraordinaris, dels seus segles XVIII i XIX; els alemanys van convertir la literatura, ella especialment entre les arts diverses, en terreny per redimir el país de les barbaritats comeses pels seus pares durant la Segona Guerra Mundial. A Espanya, els uns van tirar per una arquitectura narrativa complicada i una prosa experimental treballadíssima -com Juan Benet o Sánchez Ferlosio-, i d'altres van considerar que s'havia acabat el temps de les grans síntesis i les enormes pretensions. Mirar a veure què passa en el món, i explicar-ho als lectors d'una manera tan fragmentària com és esmicolada la realitat de cada dia, vet aquí l'art literari de Vila-Matas, entre una colla.

En procedir així, se situava en un corrent que posseeix segles d'existència a les lletres europees: des dels apophthegmata grecs fins als fragments pòstums de Nietzsche, la literatura del nostre continent és plena a vessar d'obres que consideren que les totalitats, les summae i les enciclopèdies són una vana pretensió. Així van escriure tots els moralistes francesos del XVI i del XVII, i així Friedrich Schlegel i Novalis, de bracet a la revista romàntica Athenäum, van lloar l'art de la peça menuda, de la totalitat qüestionada, en els incomptables fragments que van escriure, gairebé com una plantofada a les ínfules de Goethe, el qual, com sabia bé Joan Fuster, va tenir hemorroides a causa de l'esforç ingent que li va suposar l'eterna redacció del Faust , que avui no llegeix ningú. Al nostre segle, els dos crítics literaris de més gran repercussió que hi ha hagut, Walter Benjamin i Roland Barthes, tampoc estaven per grandeses: l'un va escriure uns Fragments d'un discurs amorós (glossant el Werther, també de Goethe, per cert) i l'altre volia coronar la seva carrera amb un bagul feixuc, ple a vessar de citacions dels altres, gairebé seguint al peu de la lletra la idea d'enciclopèdia del saber presentada per Flaubert al final de Bouvard et Pécuchet, l'any 1880. Sempre ens ha semblat que Vila-Matas procedia de Mart; però la seva literatura és un reflex perfecte del valor de les coses menudes i la impossible narració total al nostre temps. O de qualssevol; perquè ja ho deia Plini el Vell: "Cum rerum natura nusquam magis quam in minimis tota sit" (Hist. Nat. , XI, I, 4).