Comèdia de costums
L'exclosa
Luigi Pirandello (Traducció de Meritxell Anton)
Adesiara
229 pàgines. 22 euros
La trama de la primera novel·la de Luigi Pirandello (Agrigento, 1867-Roma, 1936), en què una dona repudiada pel marit per una falsa sospita d'adulteri emprèn una vida nova en solitari, a pesar dels prejudicis socials, a la Sicília del tombant del segle XIX al XX, podria fer pensar en una reedició de les coordenades del verisme italià i els seus ascendents francesos: el retrat estricte del real, els ambients i els personatges objectius, la mirada gairebé impersonal sobre una època i un temps. De fet, en una carta al primer teoritzador i un dels narradors insulars d'aquella tendència, Luigi Capuana, Pirandello es mostra agraït que aquest l'hagués encoratjat a escriure en prosa des d'una idea objectiva de les coses i les persones, però s'apressa a afegir que la seva manera de mirar és més aviat humorística, el que implica tractar la tristesa amb un mínim d'ironia i la hilaritat amb mirada malenconiosa.
El contrapunt amb el màxim representant del verisme literari, el també sicilià Giovanni Verga, és evident: mentre aquell es deixa endur per les penoses condicions de vida de l'època i ofereix un retrat endurit del real com a èpica de la supervivència, Pirandello evita l'extrem, opta per la distància reflexiva i privilegia l'ambigüitat entre teatral i pietosa dels personatges. En el gairebé manifest que va dedicar al tema, El humorismo (1908), la definició de l'humor deriva d'un repàs de diverses obres de la tradició literària occidental que l'emmena a coincidir amb la màxima de Schlegel que la ironia és "la consciència de la irrealitat de la nostra creació". I és justament l'imperatiu de la distància el que, tot passant, li permet recrear la realitat des d'un punt de vista més precís pel que fa als avatars i les vivències dels personatges: no només la protagonista de la novel·la, la dona foragitada, sinó el marit, la germana, la mare, la sogra i l'amant -qui era al principi un pretendent, però que amb el temps s'hi acaba convertint-, entre d'altres, tenen uns trets, una parla i una evolució.
De fet, si no fos per la impassibilitat amb què Pirandello hi dóna forma, com si fossin ficcions dalt d'un escenari, a l'hora d'individuar els personatges la narració sembla precedir en certs aspectes la novel·la psicològica, però el que acaba per manifestar són les tensions entre la veritat i la mentida, entre el que és real, però aparent, o imaginari, però real: els equívocs i les paradoxes de la realitat. El ritme narratiu és vertiginós, empès per l'abundància de diàlegs i de situacions, mig còmiques mig dramàtiques, que la traducció recull amb encert. El marit que es considera cornut no ho és, però la profecia s'acaba complint, en bona mesura, perquè el repudi ho acaba provocant; la dona és repudiada, pel marit i pel poble, mentre diu la veritat, però se l'accepta de nou quan s'empara en la mentida -el final, una mica abrupte, té a veure amb l'acabament del retrat de la contradicció. És una temàtica que Pirandello durà fins al límit a la posterior i una mica cínica El turno (1902), i que aplicarà amb mà de mestre en descobrir la veta de les tensions entre realitat i ficció, per un banda, i els vincles entre veritat i mentida en la creació d'una identitat -sobretot a la cèlebre El difunt Mattia Pascal (1904). Al capdavall, més que el drama vital d'una heroïna, la trama de L'exclosa és un excusa per dirigir el comú cap a l'ombra del mirall; i per desplegar-hi amb gràcia el caràcter il·lusori de les convencions.
