Taronges i llibres de la Xina

El ressò de la Xina i la seva cultura al llarg del segle XX en terres catalanes ha tendit més a moure's pels territoris de la ficció que no pas a enfilar el camí de l'assaig i la generació de coneixement. Sense continuïtat d'estudis asiàtics, no hem deixat tanmateix de reescriure versos i relats, i de projectar-nos miratges d'una Xina portàtil i feta a mida. A l'Edat Mitjana, era tota una altra cosa: la Corona conservava ambicions imperials, i calia saber coses de terres remotes. Ens en queden dos testimonis de finals del segle XIV. Hi ha, d'una banda, la traducció catalana del llibre Els viatges, de Marco Polo. I en segon lloc, l'internacionalment famós Mapa Català de 1375, que va fer a Mallorca Abraham Cresques, un dels primers a posar en el mapa les terres xineses a partir de les notícies justament llegides a la versió catalana d'il milione.

Autors com Porcel, Perucho, De Palol o Coca s'han inspirat en el país asiàtic

Si avancem en els temps, el ressò de les terres llunyanes de l'Orient es torna inaudible. Quan arribem al segle XIX les coses canvien: Espanya vol obtenir el seu petit tros de pastís en l'ofensiva colonial europea a la Xina de l'opi, del tràfic de culis i dels tractats desiguals. Destaquen en aquest escenari les figures dels diplomàtics i erudits catalans Sinibald de Mas, que corria per la Xina en temps de les Guerres de l'Opi i que va escriure en francès sobre la Xina del seu temps, i del també diplomàtic i escriptor Eduard Toda i Güell, que va fer d'ambaixador a Macao, Hong Kong, Shanghai i Guangzhou entre 1876 i 1880. En tornar a Catalunya, Toda es va integrar en els cercles literaris de la Renaixença de la mà de Victor Balaguer, també diplomàtic promotor dels afers asiàtics, tal com ho posen de testimoni les col·leccions d'objectes artístics xinesos i japonesos que es conserven a la Biblioteca Museu de Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, procedents dels materials que es van exhibir a l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1888.

Després dels informes i les descripcions dels diplomàtics catalans de finals del XIX, arriba el moment de la literatura. Amb l'excepció d'algunes poques glosses orsianes que se serveixen del pretext de la caiguda de l'imperi xinès per fer algunes extrapolacions de projecció en la política local, el reflex de la Xina en les nostres lletres es desentén de les circumstàncies del present. La Xina esdevé un bagul de temes, de girs i diccions amb la pàtina d'una tradició noble i secular desprovista d'engavanyaments neoclàssics.

El pioner en fer-se seves les poesies xineses de la dinastia Tang va ser Apel·les Mestres amb Poesia Xinesa (1925), un llibre de versions fetes a partir de traduccions de sinòlegs francesos de la segona meitat del segle XIX i de principis del segle XX. Són especialment preuades les versions de poemes xinesos que va fer Marià Manent a L'aire daurat (1928) i Com un núvol lleuger (1967), a partir sobretot de les traduccions del poeta i sinòleg Arthur Waley. Cal destacar també les "represes de temes xinesos" de Josep Carner, publicades a Lluna i llanterna (1935), basades també en gran mesura en les afinades traduccions angleses de Waley. No podem oblidar en aquest capítol les traduccions que va fer Francesc Parcerisas de Catai (1985), un llibre de versions de poesies xineses publicades per Ezra Pound l'any 1914.

Durant aquests últims anys han aparegut una sèrie de traduccions catalanes de poesia xinesa fetes a quatre mans. Les traduccions de poemes de Wang Wei que van realitzar en col·laboració Marià Manent i Dolors Folch en el recull Vell país natal (1986), abandonaven l'aproximació global al conjunt de la poesia xinesa dels Tang percebuda com un tot indiferenciat i apostaven per l'aproximació a un únic autor. Una opció similar va seguir Joan Ferraté al recull Cinquanta poesies de Du Fu (1992). Es tracta d'un recull especialment feliç i rigorós de poemes traduïts a partir de versions indirectes i amb ús auxiliar d'instruments filològics. Cal esmentar també el projecte de translació de poesia xinesa a quatre mans més ambiciós en català, que és Cent un juejus de Xina Tang (1997) realitzat pel poeta Ramon Dachs i la sinòloga Anne-Hélène Suárez. En darrer lloc, trobem la singular iniciativa de Narcís Comadira a Deu poemes xinesos i dos de japonesos que parlen de menjar, escrits en català a partir de les versions franceses a quatre mans de Cheng Wing Fun i Hervé Collet.

Més enllà de versions i recreacions, hi ha la presència de Xina en poemes i les ficcions catalanes que sense cap punt de partida textual asiàtic, recreen referents, escenes o imatges xineses. En alguns casos es juga amb els tòpics i els ensonyaments, o es fan apòcrifs a la manera xinesa. Aquest és el cas d'un bon feix de ficcions i poemes de Joan Perucho, que amara la seva obra de rareses, curiositats i estímuls com a primera matèria tractada de forma lleument paròdica. En alguns dels poemes o dels textos peruchians sobre la Xina hi batega la fascinació per un món misteriós, equiparable a la funció que en la seva obra hi juga el món de l'orient de la Mediterrània, Bizanci o el món copte, o als anys seixanta el món sensual del pop-art londinenc. La Xina hi apareix com una estètica, com un espai imaginari, com una tradició aromàtica i tot just intuïda, amb una funció similar a la que juga en l'obra de Borges o Cunqueiro.

En el terreny de la narrativa catalana del segle XX trobem també unes quantes presències xineses destacables. Hi ha d'entrada els contes d'ambientació xinesa de Baltasar Porcel, que empès pel seu "maoisme llibertari" va viatjar per la Xina als anys setanta. Fruit dels seus viatges n'és el llibre mai reeditat China, una revolución en pie (Destino, 1974), on traça un retrat de la Xina del moment, entusiasta i tanmateix interessant.

Al marge d'aquesta aproximació assagística, Porcel va reelaborar algunes llegendes xineses i també va escriure un memorable relat, Reinvindicació de la Vidua Txing, on dialoga amb un conte de Borges.

És digna de menció una peculiar i rara influència xinesa. L'any 1970 un autor desconegut, Josep M. Sonntag, va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb Nifades, una novel·la d'alt voltatge eròtic. Un cop editada algú va adonar-se que la novel·la calcava de forma molt literal una versió reduïda i popular d'un famós clàssic eròtic xinès, el Jinpingmei, traduït com a Loto dorado, i que Sonntag va poder llegir en l'edició mexicana de 1961.

Són dignes de menció en aquest apartat també dues novel·les més recents. D'una banda, L'emperador, de Jordi Coca, de l'any 1997, novel·la ambientada a la Xina de la dinastia Ming, a finals del segle XVI, on es narra el viatge iniciàtic d'un jove que decideix fer un llarg periple fins a conèixer l'emperador xinès. Es tracta d'un llibre rar i preciós, d'una reflexió sobre el poder i l'autoconeixement, que no pretén ser una novel·la històrica, però que es documenta molt bé, per fer una faula autònoma. Finalment, voldria destacar el llibre de Miquel de Palol El quincorn, guanyadora del premi Sant Jordi 1998, on l'erotisme i el misticisme d'Àsia oriental encarnen en la figura fascinant i torbadora de l'amant tòrrida Su Kiang.

Parlem finalment de la Xina com a afecció contagiosa d'una cosmovisió i d'uns corrents de pensament molt influents en els artistes i creadors des d'inicis del segle XX. Es tracta d'un fenomen que seria frívol de despatxar amb una simple apel·lació despectiva al supermercat espiritual o a la proliferació de sectes i de pirats de tota mena. O com deia aquell: Be water my friend. La presència del pensament d'arrel xinesa es fa força evident en alguns poemes d'Enric Casasses (per exemple, els mestres del zeny -sic- que s'asseuen a la Plaça Paspall), o en alguns poemes de la dècada dels anys setanta de Pere Gimferrer, com ara L'espai desert. Una peculiar visió d'un clàssic taoista el trobem en les versions de quatre seccions del Daodejing, el llibre del mestre Laozi que va fer Joan Ferraté en una secció del seu Catàleg general. Es tracta d'una reescriptura que emmascara la procedència del pretext amb deliberats anacronismes, deixant-la al joc i al repte amb el lector de descobrir d'on vénen els textos de partida. La secció del llibre es titula enigmàticament 'Quatre versions d'un clàssic xinès'.