Debutxaca

Sembla que diverses iniciatives per promoure el llibre de butxaca en català s'han aglevat sota una marca general, labutxaca (terme que no apareix a cap diccionari normatiu), promocionada per Edicions 62, però recollint edicions que venen de diverses editorials i que, al seu moment, no van acabar de fer fortuna en els respectius segells d'origen. Com ha passat amb el segell castellà DEBOLS¡LLO (això no apareix ni als diccionaris egipcis del temps de Tuntankhàmon), ideat per Random House Mondadori amb un èxit enorme, ara els editors catalans opten per una fórmula en comandita, amb cobertes agradables. Res a veure, doncs, amb les lúgubres cobertes d'aquella col·lecció frustrada d'Edicions Proa que es deia Clàssics Universals; i res a veure tampoc amb la gosada col·lecció de Destino-Universitat Pompeu Fabra, feta a semblança de la Manesses alemanya, que resisteix en terres de teutons però que en el nostre món editorial resultava impracticable -ras i curt, il·legible, atès el cos de la lletra-: a Catalunya cal fer esforços sobrehumans per vendre llibres traduïts de llengües estrangeres, de manera que qualsevol iniciativa que ens arribi en aquest sentit és benvinguda, lloada, aplaudida i festivada.

"La primera entrega d'aquesta col.leció de traduccions ha presentant 'La mort d'Ivan Ilitx', de Tolstoi

La primera entrega d'aquesta col·lecció de traduccions ha presentat La mort d'Ivan Ilitx, de Tolstoi, Cims borrascosos, d'Emily Brontë, Tres contes, de Flaubert, i El roig i el negre, de Stendhal. Totes aquestes versions són de categoria -a diferència de l'enorme nyap editorial que van significar la MOLU i la MOLAS (aquesta última donant nom a Les Millors Obres de la Literatura Albanesa i Sèrbia, sense que, inexplicablement, se n'arribés a publicar mai cap títol), que ha estat una de les barbaritats més grans de la història editorial catalana dels últims decennis-; és a dir, ara no s'han editat, gairebé en facsímil, antigues traduccions que avui resulten un enigma històric, sinó versions catalanes perfectament comprensibles, i del tot correctes en tots els sentits. Ja que hi érem, vam rellegir La mort d'Ivan Ilitx (de fet, Ílitx), que ja s'havia editat l'any 1930 (trad. de F. Payarols), l'any 2001 (trad. d'Anna Estopà) i l'any 2004, en una traducció a càrrec de Victòria Izquierdo i Àngels Margarit -la que ara és represa-, de la qual s'agraeix, per començar, que el protagonista, que al llarg de la novel·la està malalt, no es troba de tant en tant "millor", sinó "més bé": és un fet, o un fatum, que mai no arribarem a dominar del tot la llengua catalana!

D.S. Mirsky, que va escriure una excel·lent History of Russian Literature (Nova York, 1958), deia que "una de les particularitats de l'art de Tolstoi és que no és solament art", donant a entendre, com comprendrà qualsevol lector d'aquest gran escriptor de totes les Rússies, que Tolstoi sempre barreja, amb la literatura, ara la moralitat, ara l'educació, ara la filosofia, menys sovint la política. És ben cert. Vladimir Nabokov, que era tan rus com nord-americà, va dir-ho d'aquesta manera: "Molta gent s'acosta a Tolstoi amb sentiments contradictoris. Els agrada l'artista que hi ha en ell, i els avorreix terriblement el predicador; però succeeix que és bastant difícil separar el Tolstoi predicador del Tolstoi artista: és la mateixa veu lenta i profunda, és la mateixa espatlla robusta la que aixeca un núvol de visions o un farcell d'idees" (vegeu les seves Lecciones de literatura rusa, Bruguera, 1984).

És cert que aquesta és la tònica general de la literatura tolstoiana, però també cal dir que, de vegades, l'equilibri entre la ficció i la moralitat o la metafísica atenyen en ell una excel·lència extraordinària. Aquest és el cas de La mort d'Ivan Ilitx, en què un funcionari de justícia, havent aconseguit una plaça molt passadora a Peterburg, para la casa a la manera burgesa per a satisfacció de la seva dona i dels possibles visitants, i, en penjar una cortina, cau de l'escala, es fa una mica de mal en un costat, i aquest cop tan ximple acaba portant-lo (i aquí resideix una de les grandeses de la narració) a la mort, a causa d'un malura irreversible en un ronyó. De fet, la història no explica gran cosa més: hi ha una muller, hi ha dos fills, hi plana tot el sistema tsarista de promoció dels funcionaris, és present l'aversió que Tolstoi va tenir sempre contra els metges -els quals, com sap tothom, "no saben res de res" pel sol fet que, al capdavall, tots acabem morint un dia o altre- i hi ha, en especial, un personatge de debò extraordinari, una mena d'àngel salvador que no pot fer-hi res, tot i que ho voldria, Gueràssim, un jove de pagès tot salut, bondat, caritat i vida. Allò que dóna gran volada al relat és el contrast entre els ideals de vida burgesos de la Rússia de cap a 1880 i la progressiva presència de la mort. Però ella, la mort mateixa, acaba no espantant ni tan sols al protagonista: allò que espanta (als lectors) és la semblança entre una vida qualsevol i una mort gairebé anecdòtica. Heidegger en va escriure belles pàgines: l'ésser i el temps.