Llena i la pluja

Plou a poc a poquet, com cal, civilitzadament. L'aigua cau, sense soroll, impregna la terra i fa que l'herba sigui tendra i que els arbres creixin segurs i tranquils. Darrere els vidres, mentre el xim-xim em fa el matí confortable, llegeixo Per l'ull de l'art, d'Antoni Llena. És una col·lecció de textos bàsicament publicats en diaris i revistes, al llarg d'anys. Textos, per tant, lents de meditació i d'escriptura, que, en una llengua de tota la vida, fins i tot una mica arcaica, van plovent-te al cervell. Textos que, com la pluja ben ploguda, fertilitzen el pensament. Hi ha qui creu que els reculls d'articles no tenen cap interès. Són els amants de la novetat a ultrança, que s'estimen més un text escrit a raig, que t'arrossegui com una torrentada, que no pas aquesta morositat que t'estova i fa germinar dins teu idees noves, que t'estimula l'esperit crític, que et fa més intel·ligent, que t'ajuda a fer-te la il·lusió de ser en un país culte en què la pluja assenyada i els llibres d'aquesta mena són del tot habituals. Per això tinc per un bon averany poder llegir un llibre com aquest i poder-ho fer en aquest dia plujós d'aquest plujós mes de maig.

Llena comença el seu llibre amb una declaració important: "L'art no neix de l'art". Seguida per una altra: "És de la vida que l'art es nodreix". Però de seguida afegeix que "si la vida sondrolla l'art, també és trasbalsada per aquesta existència 'altra' que és l'art: una existència que, sentida com a estètica, s'imposa imperativament als artistes i els obliga a obeir-la". És a dir, segons Llena, art i vida formen un tot indissoluble que no té altra finalitat que la de l'emoció. I amb això surt al pas dels excessos lingüístico-especulatius que aquests darrers anys han marcat això que en diem l'art contemporani. I a mi em satisfà profundament que sigui Llena qui digui aquestes coses, perquè Llena no és gens suspecte de reaccionarisme.

Els textos que componen el llibre els podem agrupar en tres parts. Primer, uns textos d'ordre general; després, els textos que parlen d'artistes, amb una important i esplèndida dedicació a l'obra d'Antoni Tàpies; i, finalment, unes breus reflexions de Llena sobre la pròpia obra.

Als textos generals hi apareixen títols com ara 'Art i moralitat', 'Art i filosofia', 'L'art que ensenya', 'Art i discurs', etcètera. Són textos relativament curts, clars, que es llegeixen amb gran plaer i profit. Llena hi aplica aquell mateix talent amb què afaiçona les seves obres. Poca matèria -i sovint sorprenent- però tremendament suggeridora. Quan parla d'altres artistes, i en aquests textos generals fa igual, el seu ventall de cites és amplíssim, de Giotto a Duchamp, de Pasolini a Van Eyck, només per dir quatre noms. Les seves referències són il·luminadores sempre i denoten que, al costat de l'artista que pensa, hi ha també l'artista que mira, que esbrina, que llegeix. Les reflexions d'Antoni Llena ens van amarant el pensament, hi deixen una bona saó.